En principi tots tenim la idea -més o menys reflexionada o intuïtiva- que
practicar esport de manera habitual és una activitat positiva per als nens.
Als nens des de ben petits els agrada el moviment, el joc i l’esport, l’activitat
física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També,
quan es van fent majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de
sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, sigui un resultat d’una
competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. I és
clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc,
una font de plaer, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se
en un element més de la seva educació.
Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un
conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seva
evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complica la seva
educació personal.
LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT EN EDAD ESCOLAR.
És clar que l’esport els dóna als més menuts l’oportunitat de jugar en companyia,
de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben avingut i cohesionat per poder obtenir
millors resultats, encara que els resultats del marcador del camp no haurien de
ser allò més important per als nens esportistes sinó el mateix fet de jugar. Perquè
quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que més important que
guanyar és:
- Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix
directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de
pertinència a un grup.
- Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja
estiguin al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.
- Aprendre a entrenar-se, a esforçar-se i a realitzar unes activitats -físiques o no-
que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància. Vicente Ruiz Escola Santiago Rusiñol
2
- Saber que hi ha unes regles que conformen i emmarquen aquella activitat i la
converteixen en esport: les normes en la vida.
- Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de
l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o
perdent...: la reflexió personal i la comunicació.
- Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continuï practicant-la al llarg de la
seva vida, sigui en equip o individualment: l’educació física
L’ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L’ESPORT.
Segons estudis realitzats, les raons per les quals els nens i nenes abandonen la
pràctica de l’esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre les exigències
de l’esport i altres activitats interessants per a ells, la inconstància pròpia de l’edat
per la qual s’apassionen temporalment per una cosa i l’obliden després. Però,
també, pel caràcter massa seriós de l’entrenament, pel lloc preponderant de la
competició en el conjunt de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb
l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més lamentable
és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho, pressionen els fills
menuts perquè hagin de guanyar i s’obliguen a ser els millors i se senten molt mal
si no poden fer-ho.
Per tot això, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a objectius
el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit. Sinó, al contrari cal aprofitar
el que té de positiva aquesta activitat per a educar, i propiciar que els nens es
formen com persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser
esportistes professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida
utilitzant l’esport per a la seva distracció, afavoriment de relacions personals i
manteniment d’una forma física i mental.
Les mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la pràctica de
l’esport dels seus fills i filles, com a responsables primers que són de la seva
educació. Com cada activitat dels menuts, cal que els pares sàpiguen què és el
que pretenen facilitant-les als seus fills l’activitat esportiva, si volen que sigui un
element més en la seva educació o que els compliqui la vida i dificulti el seu
creixement com a persones. Vicente Ruiz Escola Santiago Rusiñol
3
Si després de reflexionar s’adonen que desitgen que l’esport ajudi els seus fills en
la seva educació física, emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb
ells quan guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen
asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el baló... I
anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre i perdre per a
saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar ni perdre sinó jugar i
passar-ho bé. I anar donant-los eines personals perquè aprenguin a no sentir-se
humiliats quan perden; acceptar les decisions de l’àrbitre, encara que siguin
injustes; o sentir que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera,
que es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare sinó ajudar
als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes ocasions, amb la
qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè aprenguin a conèixer-se ells
mateixos, i expressar els seus sentiments i les seves emocions.
Tenint en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport els valdrà
com un element positiu en la seva formació i creixement personal, sent una
part més de la seva educació, que els ajudarà a aconseguir un estil de vida
saludable, una millora en la motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i
de les relacions interpersonals, l’augment de la motivació i la perseverança,
etc. I, finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de molts
dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a l’adolescència o la
joventut i que només es poden resoldre de forma satisfactòria per a la societat i
les famílies abans que surten, amb l’educació quotidiana dels més menuts.
