La història d’en David Costa Martínez, un nen amb paràlisi cerebral
Data de publicació: 17/10/2011
Aquest és el relat de l’Irene Costa, una noia que ha volgut compartir amb els nostres lectors l’experiència de viure amb el seu germà afectat de paràlisi cerebral i com aquest fet ha influït en la seva vida.
A casa, els pares, els avis i els tiets van fer que aquella personeta tan especial fos d’allò més normal i això a vegades era difícil, perquè passava moltes estades a l’hospital, gairebé quinze dies cada mes o mes i mig. La mama deia que anaven de vacances al balneari, però, tot i ser molt petita, jo m’adonava de tot i sempre que marxaven cap a l’hospital m’enfadava i plorava perquè no m’hi deixaven anar.
La paràlisi cerebral és una malaltia, però això no vol dir que jo no hi pogués fer res. Era el meu millor company de joc. Quan estava a casa, podia jugar amb ell. El posàvem al seu cotxet o a la seva hamaca i jugàvem a papes i mames, i a l’hora del bany la mama em deixava banyar-lo a la banyera mentre ens vigilava a tots dos. Quan venien les meves amigues, el Tete també estava amb nosaltres; primer el miraven estranyades, però jo els hi explicava que no passava res, que només tenia una malaltia i podíem jugar amb ell igualment; seguidament, ens posàvem a jugar i ens ho passàvem molt bé.
El que més m’agradava de tot era l’hora d’anar a dormir; la mama em deixava posar-lo al llit amb mi i jo li explicava contes i li cantava cançons durant una estona abans que el posessin al seu bressol. Sempre em demanava que dormís amb ell, però, lògicament, la mama i el papa no em deixaven.
No pel fet de que fos un nen amb una malaltia va ser un nen trist i que no feia res, tot el contrari: era un nen molt rialler i sempre tenia un somriure a la seva bonica cara, la qual, il·luminava tota la casa. Encara que sembli impossible ens coneixia a tots per la veu i feia uns petits crits diferents per a cada un de nosaltres acompanyats del seu gran somriure.
El més increïble de tot va ser que, quan va néixer, els metges li van donar una perspectiva de vida de tan sols tres anys mes ó menys. I no va ser així, ja que en va viure onze. Va haver d’anar moltes vegades a l’hospital, però sempre tornava a casa. De fet, en una d’aquestes, els metges creien que no se’n sortiria perquè el cor li anava molt lent, però quan la mama li parlava a cau d’orella, el cor se li accelerava i els metges, perdoneu per l’expressió, però flipaven, igual que jo quan la mama m’ho explica.
I tota aquesta força d’un simple nen petit malalt i aquestes ganes de viure i d’estar amb tots nosaltres eren gràcies a tot l’amor, carinyo i positivisme que li donàvem tots, paraules de metges. Per això, davant d’una malaltia sempre s’ha d’actuar en positiu, les coses sempre van millor.
El meu germà va anar a un centre d’estimulació precoç fins als tres anys, allí l’estimulaven i milloraven el seu estil de vida. Després, fins que va morir, va anar a l’escola Alba de Reus. Allà s’ho passava molt bé amb els seus companys i les seves professores. Feien moltes coses, com ara festivals de fi de curs ―que per cert, m’encantava anar-los a veure! Em tornava boja!
També anàvem de vacances amb ell, poc, però hi anàvem. I a l’estiu, al bon temps, sortíem a la plaça, cosa que m’agradava molt també. Per carnaval ens disfressàvem, celebràvem la Palma, la Mona, el Nadal... i sobretot el seu aniversari. Com qualsevol altre infant de la seva edat.
A mida que s’anava fent gran, la seva salut empitjorava, havia de menjar per sonda, havíem de tenir bombones d’oxigen a casa perquè no respirava bé, i les seves estades a l’hospital eren cada vegada més freqüents. Tot i així, no va ser un obstacle per a que seguís fent vida més o menys normal.
El 12 d’abril de fa uns anys, el dia que va morir, va morir una part molt important de tots nosaltres, però en el fons, en David no morirà mai, perquè va venir a aquest món per il·luminar-nos la vida i ajudar-nos a ser una mica millors persones i això ho va aconseguir de sobres. Sempre va ser un gran exemple per a mi i sempre ho serà, per això, sempre intento tenir un gran somriure per a ell i per a tothom.
Dedico la biografia a la meva mare, per ajudar-me a escriure-la i al meu pare, àvia i família per donar-li sempre un carinyo més especial. I a ell, per regalar-me una infància molt bonica, especial i diferent.
Us deixo una frase que sempre em recorda a ell.
“La força no prové de la capacitat física, prové d’una voluntat indomable.”(Mahatma Gandhi)
Irene Costa Martínez.
Aquest relat ens l’ha fet arribar el Dr. José A. Bilbao del CAP ABS Riudoms
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada