HAN D'AJUDAR ELS PARES EN ELS DEURES ESCOLARS?

Font: El País
Data de publicació: 21/01/2013

Avui dia, els pares s'impliquen més que mai en els deures escolars dels fills, però no sempre de forma adequada. Un mal suport pot generar dependència del nen i transmetre-li la idea que és incapaç de fer-los ell sol.

Segons l’enquesta sobre els hàbits d’estudi dels nens espanyols de TNS Demoscopia, el 80% dels estudiants de primària i el 45% dels de secundària reben ajuda per fer els deures. Enrique Martín Criado, professor de Sociologia a la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla, sosté que els pares dediquen diverses hores al dia a ajudar els fills amb els deures o a vigilar que els facin, una realitat que contrasta amb l’estès i fals discurs que el fracàs escolar es deu a que els pares no es preocupen per l’educació dels fills.

Gràcies a les millores en la conciliació laboral i familiar i a la millor formació dels pares, aquests van començar fa una dècada a involucrar-se més en l’ajuda en els deures dels fills. Segons explica la pedagoga Maite Rodríguez Estévez, que imparteix cursos per a educadors i terapeutes, “això ha fet que la relació entre pare i fill s’escolaritzi. El que importa són els resultats acadèmics. Tot gira al voltant d’aquesta necessitat i s’ha oblidat el fet d’inculcar valors, el joc, la responsabilitat... No hi ha temps per a altres coses durant les hores que passen junts”.

Implicar-se no significa fer els deures a l’alumne. “El pare ha d’adoptar la posició d’entrenador: organitzar i assessorar amb l’objectiu de millorar el rendiment, no córrer amb el jugador ni menjar les mateixes calories ni, per descomptat, patir les seves lesions”, argumenta la psiquiatra Orlanda Varela.

Les tasques s’han d’entendre com un compromís que l’alumne ha d’adquirir, però sense precisar de l’orientació constant d’una altra persona. En altres paraules, fer colzes sense ningú a la cadira del costat. Que els pares s’asseguin amb els nens a fer els deures genera dependència i, si el petit té dificultats, reforça la idea que no és capaç de fer-los ell sol.

A Finlàndia, aposten per l’aprenentatge cooperatiu i els deures a casa són individualitzats, per ampliar o investigar coneixement. És a dir, si, per exemple, un nen va malament en lectura, fa una activitat que tingui a veure amb això, si va malament en matemàtiques, farà problemes, etc.

Cal tenir en compte que també hi ha moltes diferències en les possibilitats de les famílies d’ajudar escolarment els fills. Els pares que tenen un menor nivell d’estudis només poden ajudar els nens durant els cursos inferiors de primària. I si intenten ajudar explicant conceptes que ells mateixos no van aprendre bé, poden fins i tot empitjorar les coses.

Molts estudis demostren que el rendiment acadèmic està molt associat a l’origen social de l’estudiant, la professió dels pares, l’estructura de la família i, finalment, el gènere. És a dir, hi ha un desequilibri en les oportunitats educatives. Els pares amb estudis superiors poden ajudar els fills fins a cursos molt avançats. Això produeix una enorme desigualtat per origen social, que s’accentua a mesura que els nens pugen de curs. A això s’hi suma, a més, que les famílies amb més recursos materials poden contractar classes en acadèmies o particulars.

Segons el sociòleg Martín Criado, autor de La escuela sin funciones: crítica de la sociología de la educación, “És molt més igualitari i eficaç que els deures es facin a l’escola sota la supervisió de professors. Enviar-los a casa genera desigualtat, en traspassar part de la responsabilitat de la instrucció a les famílies. El col·legi deixa que actuïn totes les desigualtats de recursos culturals i econòmics entre uns i altres”.

---