dilluns, 13 de maig de 2013

CÀNCER INFANTIL. GUIA DE SUPORT PER A PARES



Font: Asociación Española Contra el Cáncer
Data de publicació: 29/01/2013
img item






Un dels èxits més notables de la medicina actual és haver aconseguit que la supervivència de nens a cinc anys d’haver patit càncer se situï al voltant del 70%. Superar un càncer, és en si una experiència traumàtica, tant pels nens com pels familiars. Per ajudar a aquests últims, la Asociación Española contra el Cáncer va publicar el 2006 aquesta guia.
L’ajuda és fonamental en tot el tractament, i els pares tenen la difícil tasca de donar-la i rebre-la d’amics i familiars: és important que en rebin, perquè  només així podran ser forts per donar-la. El seu suport pot ser determinant perquè el nen pugui afrontar el dolor de les punxades lumbars necessàries en els tractaments. Tot i que siguin inevitables, és reconfortant  tenir tot el suport i la informació possible; a més de practicar conjuntament tècniques de relaxació. És normal que els pares tinguin por en un primer moment i estiguin preocupats, però és important aconseguir parlar del tema amb el nen. Per això caldrà mentalitzar-se amb prou temps per a pair-ho i tenir tot el suport possible d’amics i familiars.

Explicar als nens la seva malaltia és un moment molt complicat. En primer lloc no s’ha de subestimar la seva capacitat, ja que solen entendre bé aquestes situacions: saben que “alguna cosa passa” i tendeixen a imaginar-se coses. Per això és important parlar amb ell el més d’hora possible, a més de permetre, en un segon moment, que ell mateix parli i pregunti al metge. Per fer-ho, cal buscar la proximitat: mirar-lo a la cara o mantenint el contacte físic, considerar que qualsevol reacció és normal i evitar que reprimeixi sentiments. D’altra banda se li ha de fer entendre que no es pot atribuir sentiments de culpabilitat. La guia ofereix en aquest punt una taula amb tot allò que el pot preocupar o espantar més a cada edat .

La moral del nen serà fonamental en la seva teràpia, com també la seva capacitat de comunicar-se amb els pares. Per això és important crear un ambient de confiança. D’una banda s’ha de deixar temps perquè es pugui adaptar a tots els canvis i evitar saturar-lo; de l’altra se l’ha d’informar sense mentides de què està passant, quins canvis hi haurà a la seva vida; s’ha d’intentar crear una relació de continuïtat entre la casa i l’hospital: se li ha de permetre portar algunes joguines, o rebre visites d’amics i familiars.

Una de les coses més importants és tenir informació abundant i de qualitat: l’equip és qui millor la pot proporcionar. A l’hora de consultar el metge, però, és possible que els nervis no permetin retenir tota la informació: per això és bona idea apuntar en una llibreta tots els dubtes o preguntes pel metge. Les reunions amb aquest s’han de fer en un ambient relaxat, per poder fer-li preguntes curtes i concretes, i demanar que repeteixi si l’explicació no s’entén. A més cal expressar sempre les preferències de manera clara.

D’altra banda, Internet pot jugar un paper molt important. Tot i que pugui aportar informació en un llenguatge fàcilment comprensible, cal contrastar sempre amb el metge la informació que es trobi en pàgines web; les xarxes socials poden resultar molt útils ja que permeten contactar amb gent en una situació semblant.

Els tractaments impliquen llargs períodes d’espera i inactivitat: per això és important emportar-se coses per  fer, o anar acompanyat d’algú; durant les esperes, també es pot participar en activitats organitzades pel propi hospital. A més, caldrà estudiar com compaginar la feina amb els viatges a centres sanitaris: pot ser interessant buscar una reducció de la jornada laboral i parlar amb l’empresa o amb un treballador social.

Estar pendents del nen no ha de significar que el pares s’oblidin d’ells mateixos, per això és important que es cuidin, no perdin el contacte amb l’entorn i es deixin ajudar per amics i parents, a més de distreure’s de tant en tant. Durant el tractament és normal que tinguin pensaments negatius. Donat que són inevitables, el que s’ha de fer és aprendre a identificar-los i intentar canviar-los: tot i que resulti molt difícil, compartir-los pot alliberar els pares d’una càrrega; el millor és substituir-les per idees positives, com ara pensar en les petites victòries aconseguides, centrar l’atenció en coses agradables, o simplement rebaixar la pressió que un mateix s’imposa. Si la cosa va a més, sempre hi ha la possibilitat de consultar un psicòleg, ja que és freqüent que els pares pateixin estrès o angoixa. Per això cal entendre on és el propi límit i demanar ajuda en tot el que ho superi; també pot ser útil aprendre tècniques de relaxació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada