Els fills no es divorcien!!

Núria Cortada, Josep Junyent, Juan Manuel Aguilar, Andreu Peláez

Col·laboradors de la Comissió de la Infància Justícia i Pau

Quan els pares se separen s'obre un procés de crisi que, malgrat tenir un costat negatiu, també suposa una oportunitat perquè la relació entre els diversos components de la família en surti reforçada. Els adults tenen un repte important a l'hora de gestionar la separació per tal que no repercuteixi en la relació pares-fills.

CRISI FAMILIAR I CANVI SOCIALLa separació dels pares és una crisi que afecta tota la família, però no sempre ha de ser negativa. També és una oportunitat perquè la relació entre els diversos components en surti reforçada. 

És evident que encara són les mares qui de manera majoritària porten el pes de la cura dels fills. Però també ho és que hi ha situacions concretes en què lacoresponsabilitat de les parelles en la cura dels nens s'ha obert pas i que hem d'aprofundir-hi si volem transformar la història i consolidar una societat realment igualitària. Les respostes, llavors, han de contemplar la realitat i les necessitats de cada situació concreta.

CONSENS I ACORD MUTU

Un nen o una nena necessita continuar la relació amb els referents importants i positius que tenia en el moment de la separació. I això no sols inclou els pares sinó també els diversos components de la família àmplia. 

Les parelles que se separen han de decidir aspectes fonamental que regularan la relació de futur dels components de la família en un moment complicat emocionalment. Per tot plegat, el consens i el mutu acord són fonamentals. Hi ha, però, moltes situacions en què les persones ens fixem més en els aspectes que ens distancien que en els que ens apropen. La intervenció de professionals que ens ajudin a cercar punts d'acord i de consens es fa, llavors, fonamental.

EL REFERENT SUEC

A Suècia diferents punts avalen una consciència de pare i mare com una igualtat molt arrelada i apresa en la llar i en les escoles. Tot nen sap cosir, quelcom de mecànica, fusteria, electricitat, cuinar o planxar. El divorci no és tant una trencadissa enlluernada en massa ocasions pel debat i la lluita econòmica-patrimonial com succeeix en el nostre país. La societat ha assumit que una parella ha de permetre que continuï la relació com a pares i que s'ha de distingir de la situació que hagi comportat la separació conjugal. 

La guàrdia i la custòdia compartides generalment segueixen el divorci com a pràctica habitual i reflexen la coresponsabilitat efectiva que es dóna a la societat sueca. Si cal, és possible demanar ajuda a la municipalitat per establir les normes de la custòdia compartida. En la majoria de casos els nens viuen una setmana a casa de la mare i una a casa del pare, i, si és necessari, els assistents socials de la municipalitat poden ajudar a establir un contracte en què constin els detalls concrets de l'acord respecte de la cura dels fills. 

És molt freqüent que els divorciats es duguin bé amb les famílies reconstituïdes que hagin pogut establir i comparteixin les celebracions dels fills com aniversaris o altres festes. La no-confrontació beneficia el menor, el qual gaudeix de la referència constant dels dos progenitors.

PREVENIR SITUACIONS NO DESITJADES

La teràpia familiar o el sistema de mediació previ a qualsevol divorci orienta els progenitors en com i per quins camins és millor conduir el cas de cada família. Apaivagar les rancúnies pensant en els fills permet el desenvolupament d'una societat més equilibrada emocional i psicològicament. Fugint de conductes que condicionen l'evolució de l'infant i que l'eduquen per poder resoldre els futurs conflictes que pugui tenir quan sigui adult de manera constructiva i responsable, incorporant no sols el propi interès sinó també el de l'altre.

Si els pares s'han coresponsabilitzat mentre han estat junts com a parella, és fonamental que continuïn fent-se càrrec dels fills amb els mínims canvis que s'hagin de concretar. És evident que per a un nen serà fonamental que els pares estiguin satisfets i que puguin mantenir una relació constant amb els dos.

REACCIONS FREQÜENTS DELS FILLS EN LA SEPARACIÓ DELS PARES

És important que els pares expliquin als fills que la separació no comportarà que els deixin de veure o que ells no són culpables que els pares hagin decidit deixar de viure en comú. Tot canvi comporta sovint, com s'ha exposat, una certa tensió amb l'aparició d'algunes reaccions. També és evident que les reaccions seran diferents segons l'edat dels fills en el moment de produir-se la separació. Les aportacions fetes per Wallerstein i Kelly en els anys 80 encara continuen vigents.

NENS D'ENTRE 0 I 6 ANYS

És freqüent que pateixin alteracions del son; tendència a la regressió; sentiment de responsabilitat respecte de la ruptura o agressivitat expressada vers un dels pares. Serà, doncs, fonamental assegurar al nen que no serà abandonat pel pare que pugui no tenir la custòdia i garantir-li que els pares continuaran ocupant-se d'ells. Deixar-li clar que no és el responsable de la ruptura o fer-li conèixer el lloc en què viurà el pare no custodi i concretar-li quan el veurà o quan el trucarà. O que pugui incorporar les llars en que viurà i quins dies en el cas de custòdia compartida. És important que això sigui fet de la manera més concreta i que es respecti l'expectativa creada al nen.

NENS D'ENTRE 6 I 8 ANYS

És freqüent que es facin preguntes més elaborades; que mostrin un estat de tristor amb plors per exemple; l'estancament en el rendiment escolar; una agressivitat creixent o conflictes amb els pares. És clau prendre el temps necessari per poder respondre i demanar, si és necessari, ajuda especialitzada. Cal mostrar, constantment, signes d'afecte encara que sense exagerar-los o provar de comprendre el noi o la noia de manera que se li permeti expressar els seus neguits i reafirmant que els pares continuaran estant-hi i estimant-los. 

NENS ENTRE ELS 9 I ELS 12 ANYS

Ens trobem sovint en què amaguen l'expressió dels seus sentiments; que intentin reconciliar els pares; que s'enfronten al pare o la mare que ha pres la decisió de separar-se o que mostrin un desconcert elevat davant de la separació. Caldrà animar-los perquè expressin els seus sentiments i que no se sentin malament per fer-ho; caldrà que mantinguin el contacte amb el pare menys present o ajudar-los a què mantinguin els hàbits i les activitats que tenien en la seva vida quotidiana.

ELS ADOLESCENTS

Ens trobem en situacions en què els fills tendeixen a desvaloritzar-se, en què es refugien en el suport constant dels companys o en què intenten apropar-se al progenitor que consideren més tolerant i menys confrontador de les conductes assumides o dels interessos de l'adolescent. Serà necessari, en aquesta fase, discutir obertament respecte de la ruptura i de la nova organització familiar; caldrà tenir molt en compte l'opinió en els temes que els afectin; ajudar-los a determinar les pròpies necessitat o estar disposat a escolar-los constantment.

Cal recordar que, en el cas de separació conflictiva i manca d'entesa entre els pares, sovint en el període adolescent es produeix un canvi en la convivència respecte del progenitor que havia assumit la custòdia. Moltes vegades el canvi no és més que l'expressió d'un procés mal conduït i d'una certa venjança del pare no custodi en una situació, l'adolescència, en què és freqünet la dificultat de comunicació entre els fills i els progenitors que s'han fet càrrec habitualment de la seva cura.

LA SÍNDROME D'ALIENACIÓ PARENTAL (S.A.P)

La S.A.P. és el procés a través del qual un dels pares transforma la consciència dels seus fills, a partir de diverses estratègies, amb l'objectiu d'evitar, dificultar o destruir els vincles del fill amb l'altre progenitor, fins fer-la contradictòria amb el que caldria esperar de la seva condició. Evidentment, aquesta situació s'ha d'evitar ja que comporta greus conseqüències per a l'estabilitat emocional del nen i que poden marcar-lo tota la vida.

El progenitor educa el fill en l'odi envers l'altre fins assolir el rebuig. Les maneres de concretar-ho són variades però sempre ens trobem en judicis desvaloratius i ofensius, manipulacions en les comunicacions entre el pare alienat i els seus fills o sistemes per dificultar o impedir les trobades. 

Sovint, a la situació esmentada s'hi afegeixen les denúncies falses d'abusos sexuals o maltractaments que pretenen impedir per la via judicial els contactes entre un progenitor i el seu fill. Sigui quin sigui el resultat del procés penal el progenitor alienador pretén que els fills expressin el rebuig que s'ha anat filant respecte del progenitor alienat.

És fonamental, doncs, la tasca dels professionals dels equips psico-socials o dels pèrits per poder comprovar els fets denunciats o fonamentar les seves conclusions. La S.A.P. és, en definitiva, un greu tipus de maltracte psicològic que sovint arriba als jutjats encarregats dels processos de separació i divorci.

LA PARTICIPACIÓ DELS INFANTS EN LA CRISI FAMILIAR

L'article 12.1 de la Convenció de Drets del Nen reconeix al menor el dret a expressar les seves opinions en aquelles matèries que puguin afectar-lo. És necessari que tots, pares, jutges, professors, mediadors, preguem consciència que l'interès superior de l'infant ens obliga a tots a generar una "cultura del divorci" que minvi l'impacte de la fallida familiar sobre l'infant. Hi ha d'haver actitud i voluntat negociadora; hi ha d'haver actitud i voluntat d'escolta. Hem de considerar la capacitat de l'infant per comprendre les situacions familiars i per expressar el seu parer i el seu sentir.

Es tracta d'escoltar i de tenir en compte el criteri de l'infant a l'hora de decidir sobre les qüestions que l'afecten, com el règim de comunicació amb els pares, el lloc de residència, les activitats que es faran en comú, etc. Per tant, la qüestió "amb qui vols anar?" no ha de convertir-se en l'aspecte més important.

DEIXEM DE SER PARELLA, PERÒ MAI DE SER PARES I MARES

Els nens no es divorcien i, per tant, hem de primar l'acord en front del conflicte d'interessos. En un moment d'inestabilitat emocional producte d'una separació, les tensions i les diferències estan a l'ordre del dia. En aquestes condicions és complicat negociar la custòdia, la pensió d'aliments, l'ús de la llar familiar o d'altres aspectes que pot recollir un conveni. És fonamental, llavors, que els fills no estiguin enmig d'una guerra dels pares ja que necessiten una referència positiva i constructiva d'ambdós progenitors.

La mediació familiar pot ser una bona eina que ajudi les parts a poder construir un acord segons la realitat específica de cada situació i de cada família.

LA CURA CONJUNTA

És evident que un acord lliure i responsable entre la parella que se separa té una major probabilitat de ser respectat i de funcionar que quan és imposat per un tercer. En una societat que lluita per la igualtat efectiva, la possibilitat que ambdós progenitors comparteixin la cura dels fills és quelcom desitjable com a expressió d'entesa i coresponsabilitat.