PREVIS A LA PARLA

 “PERQUÈ UNA SOLUCIÓ AVUI NO ESDEVINGUI UN MALDECAP DEMÀ”      

  Tots sabeu, i especialment els que sou pares, que els nens no comencen a parlar d’un dia per l’altre, sinó que ho fan paulatinament.  Es tracta d’un procés on els factors que intervenen són cognitius, anatòmics,  i un marc de socialització i interrelació amb els individus que l’envolten.

         L’ésser humà comença rebent informació ja abans de néixer i, en néixer, és capaç de discernir les veus dels seus pares de la resta de sons. Un cop  en aquest món, el plor és l’única expressió que té per relacionar-se amb els adults. Dia a dia rep un munt d’estímuls i, gràcies a la seva capacitat d’atenció auditiva i visual, discriminació, amb el pas dels mesos, és capaç  d’identificar més veus i de diferenciar sons,  la procedència de la font sonora, oracions simples (primer acompanyades de gestos, després sense),oracions més complexes, i amplia també les seves capacitats comunicatives (vocalitza, somriu) etc. Al principi, només és capaç de vocalitzar aleatòriament (aaa, eee…); després  balbuceja i continua vocalitzant amb significació (sempre en un marc d’interrelació amb l’adut), fins que comença a articular les primeres síl·labes (ba, ba, ma,ma, pa,pa…), paraules… Li arriba informació diàriament del món que  l’envolta (input), que paulatinament processa, fins que està preparat per interrelacionar-hi  i és quan comença a expressar-se (output).

         Us hem recordat, molt per sobre, alguns dels previs a la parla tal com l’entenem. Ara bé, hi ha altres aspectes que, si bé no podem considerar previs, sí tenen una influència importantíssima en el desenvolupament d’aquesta habilitat. Us parlarem del xumet, del biberó i de l’alimentació.

         Tots els que teniu fills, de ben segur, que heu tingut algun xumet i algun biberó per casa. I tots sabeu com de bé va tenir un xumet a prop en segons quin moments (calma, entreté, dóna seguretat al nen…). El seu ús no és pas dolent, però sí abusar-ne: l’ús perllongat del xumet i de manera intensiva (esgarrifa pensar que hi ha nens de cinc i sis anys que encara han de xumar en algun moment del dia) contribueix a deformar el paladar, propicia una llengua baixa i hipotònica i pot arribar a deformar les dents. Hi ha nens, però, que no n’empren, de xumet, sinó que fan “la pipa”. Aquests tampoc se’n salven: els perills que corren són exactament els mateixos .

         Ja des dels primers mesos, el biberó esdevé l’única vaixella del nen, que s’ampliarà posteriorment quan comenci amb les farinetes i els purés.  Us diem el mateix que abans: el biberó és un estri molt útil que ajuda el nen, a part de saciar la set o prendre aliment, a experimentar amb la seva boca: descobreix que pot fer moltes coses amb la llengua, els llavis… que posa en pràctica quan s’expressa. Com abans, és l’abús del biberó el que no es recomana. Sabem de nens que tenen quatre i cinc anys i encara prenen biberó com a sopar. L a falta de temps dels pares, la lentitud del nen davant del plat, els nervis, les presses… són algunes de les variables que , per comoditat, fan que recorreguem al biberó com a la solució fàcil i ràpida perquè els nostres fills vagin a dormir alimentats, a l’hora que toca i sense cremar gaires energies. Una solució còmode, per què no dir-ho.  Doncs bé,  heu de saber que aquesta pràctica no els beneficia en absolut: els nens s’han d’acostumar a menjar sòlid des del moment que són capaços de fer-ho. Menjant sòlid enforteixen els músculs de la boca, els llavis, la llengua; en definitiva, les eines necessàries perquè articulin bé.

         No volem pas dir amb tot això que s’hagi d’establir una relació directa: no tots els nens que tenen problemes d’articulació  i que han de dur  ortodòncia  han abusat del  xumet , “la pipa” o del biberó, però són els menys els que, havent-ne fet abús, no necessitin posar-hi solució.

         Si desconeixíeu aquesta informació, tingueu-la present; si ja la sabeu, penseu-hi.  Que una solució avui no esdevingui un maldecap demà.