TRASTORN COMUNICATIU

LA DISFÈMIA

La disfèmia o tartamudesa és un trastorn que afecta el procés comunicatiu de la persona i que es caracteritza per interrupcions involuntàries en la fluïdesa de la parla. Aquestes interrupcions

moltes vegades s’acompanyen de tensió muscular a la cara i al coll, així com de por i estrès.

És normal que el nen entre els dos i els cinc anys, en alguns moments, quan parla mostri tensió i s’encalli. Aprendre a parlar és una tasca complexa i per tant no és d’estranyar que alguns nens presentin dificultats en aquest aprenentatge.

Hi ha diverses causes de la disfèmia, entre elles les més habituals són:

- Factors hereditaris: És normal trobar nens que quequegen i tenen antecedents dins la família

- Sexe: És més habitual en nens que en nenes.

- Problemes de lateralitat: El percentatge és més alt en els esquerrans.

- Trastorns neurològics.

- Trastorns en l’estructura temporoespacial: Qualsevol disfunció en l’adquisició de la motricitat i l’organització de l’espai pot originar una alteració en el ritme de la parla.

- Alteracions psicològiques: Moltes vegades és una baixa autoestima la causa del quequeig.

És inevitable sentir culpa, angoixa i nerviosisme davant la parla d’un nen que quequeja. Però sentir-nos malament no els ajuda, ben al contrari, pot empitjorar el problema, ja que el nen

absorbeix com una esponja tot el que sentim i, angoixant-nos nosaltres, només aconseguirem angoixar-lo a ell. Una cosa que els pares han de tenir molt clara, és que ells no són els responsables del que li passa al nen. La tartamudesa no és culpa de ningú.

Si els adults viuen les dificultats en la parla del nen com una cosa negativa, el nen també ho viurà així. Si ens mostrem preocupats i intentem que parli d’una altra manera, el nen tindrà el sentiment que la seva expressió no és adequada i es tensarà. És important que quan parlem amb els nens evitem fer frases llargues i complexes que faran que al nen li costi més seguir-nos, és a dir, hem de saber adaptar-nos a l’edat de l’infant.

Els infants no sempre experimenten les mateixes dificultats; és normal que, per exemple, parlin amb menys fluïdesa i fins i tot s’encallin quan estan cansats, enfadats, o davant

d’una situació que els produeix tensió.

És necessari que totes les persones que interactuen amb el nen, familiars, amics, professors… estiguin assabentats del problema i d’aquesta manera sàpiguen com actuar davant les dificultats del nen.

Si la manca de fluïdesa que presenta el nen perdura en el temps i fins i tot es fa més evident, seria necessari consultar un professional del món del llenguatge, sigui psicòleg o logopeda, per saber si aquesta dificultat que presenta és evolutiva o no. En cas de ser evolutiva amb unes pautes als pares se solucionarà sola, si no, és que alguna cosa no va prou bé en aquest camí d’aprenentatge de la parla.

Podem dir, doncs, que davant del quequeig en la parla dels nostres fills hem d’estar atents, però sobretot no angoixar-nos, perquè si ho fem els estarem transmeten l’angoixa a ells.

En el proper article us parlarem de consells i actuacions a fer davant un nen amb disfèmia.

 

 

 

PAUTES A SEGUIR AMB UN NEN AMB FALTA DE FLUÏDESA EN LA PARLA

Tal com vàrem apuntar en l’article anterior, és molt important que davant d’un nen que presenta problemes de fluïdesa en la seva parla no ens angoixem i tractem de donar-li el màxim de confiança. Avui us volem donar unes recomanacions de conducta, per facilitar el tracte amb aquests nens.

- Acceptar la forma de parlar del nen. Cada persona és única i té el seu ritme d’aprenentatge.

- No sentir-se culpable.

- No considerar la falta de fluïdesa com una cosa negativa.

Ja vàrem explicar en l’article anterior que molts nens entre 2 i 5 anys presenten períodes de quequeig que desapareixen amb el creixement.

- És important que el nen no ens vegi preocupats per la seva falta de fluïdesa. La nostra tranquil·litat el tranquil·litza a ell.

- Pensar sempre que el nen s’esforça per controlar la seva parla.

- Esperar que el nen acabi el seu discurs i no acabar-li nosaltres les paraules encara que sapiguem el que ens vol dir. És a dir, no ens hem d’impacientar.

- Parlar-li a poc a poc, amb frases senzilles i vocabulari accessible a la seva edat. Fer pauses entre frases. Ser un model per a ell.

- Demostrar-li que ens ho passem molt bé parlant amb ell. Intentar tenir cada dia una estona per parlar amb ell en una situació relaxada i sense interrupcions.

- No fer massa preguntes directes que impliquin respostes llargues.

- No donar-li consells com ara: agafa aire, dóna’t temps, no et posis nerviós…

- No obligar-lo a parlar en situacions que li produeixin tensió.

De totes maneres, si ell vol parlar en situacions d’aquestes, cal deixar-lo.

- Tranquil·litzar-lo si està angoixat per la falta de fluïdesa, fent-li veure que moltes persones tenen problemes per expressar-se.

- Intentar que tingui una bona autoestima i confiança en si mateix, potenciant-li allò que fa bé.

- Ser molt pacient quan ell parla, donant-li temps per dir la idea que ens vol comunicar,

- Normalment tenen més problemes en parlar per telèfon. No forçar-los a fer-ho.

- Mantenir contacte visual amb el nen, mirar als ulls dóna confiança i estableix un bon contacte entre les persones.

- Intentar transmetre-li que el que realment importa és el que diu i no com ho diu.

           Tots aquests consells només són orientatius. Sempre és recomanable l’opinió d’un expert. Ell ens podrà dir si realment el problema es evolutiu o no. Hem de saber que una disfèmia com abans es tracti més bo serà el pronòstic i menys temps durarà la teràpia. L’opinió d’un expert a més donarà als pares la tranquil·litat i el suport necessari.

  

 Article extret del diari de l’Ametlla del Vallès, núm. 63 (abril 2009)