Sovint associem inevitablement la possessió d'unes altes capacitats intel · lectuals a l'èxit acadèmic. No obstant això, tal com es va recordant des de diferents àmbits relacionats amb l'estudi i treball amb aquests nens, això està molt lluny de la realitat, almenys, en una part important del col·lectiu. Segons alguns informes, al voltant del 30 al 40% dels nens amb altes capacitats no assoleixen el nivell acadèmic esperat i aproximadament la meitat dels nens superdotats espanyols no arriben a la universitat perquè no troben un sistema adaptat a les seves necessitats.
L'avorriment, la desmotivació, l'aïllament i, fins i tot, la simptomatologia depressiva poden acompanyar aquests nens a partir d'un determinat moment evolutiu quan es fa més evident les seves diferències amb altres iguals.
Els sistemes curriculars actuals, que estan adaptats per a la mitjana del grup, solen ser poc motivants i els recursos per detectar-los i portar a terme les corresponents adaptacions curriculars són escassos quan no desconeguts totalment per part de la comunitat educativa del nostre país.
Es calcula (segons dades del Ministeri d'Educació Cultura i Esports) que a Espanya hi ha 300.000 alumnes escolaritzats amb aptituds intel·lectuals superiors a la mitjana i el 99,4% dels quals estarien sense identificar. Quan són detectats, no reben l'atenció i resposta necessària per part del sistema educatiu.
Sembla, doncs, que el nostre sistema d'ensenyament està millor adaptat per a nens que presenten baixes capacitats en comparació amb els que se suposa no han de tenir problemes a causa del seu potencial d'aprenentatge.
Des de 1996 la LOGSE (articles 35 i 36) reconeix les necessitats educatives especials dels alumnes superdotats. No obstant, aquesta mesura només es tradueix en la pràctica en una estratègia anomenada "acceleració". Es tracta que els alumnes puguin ser avançats dos cursos. Un en educació primària i un altre a secundària. Aquesta mesura es justifica en gran mesura pel seu major potencial d'aprenentatge i capacitat per adaptar-se, tot i que poden plantejar-se nous reptes com la denominada "disincronia evolutiva". És a dir, la seva intel·ligència avançada a nivell cognitiu no es correspon amb una major maduració a nivell emocional i, per tant, presenten en aquesta àrea les mateixes necessitats que els seus iguals.
La discussió sobre quin és el millor pla educatiu per a aquests nens segueix obert i generant certa polèmica. La cosa es complica quan som conscients, tal com passa amb altres col·lectius sota l'epígraf de qualsevol diagnòstic diferencial, que cada nen és diferent i resultat de múltiples factors tant interns (genètics) com mediambientals (família, entorn, cultura, educació, etc .).
El superdotat obeeix a una sèrie de trets cognitius i de funcionament generalment compartits per aquest grup. Però és també un ésser únic, amb necessitats pròpies i a partir d'aquí el millor pla educatiu seria aquell que donés la resposta més eficient en cada cas a partir dels recursos disponibles.
En aquesta pàgina intentarem aportar algunes dades referents a la intervenció psicoeducativa a l'escola.
Per conèixer les característiques generals d'aquests nens anar a la nostra pàgina: Superdotació: Nens amb altes capacitats.
L'avorriment, la desmotivació, l'aïllament i, fins i tot, la simptomatologia depressiva poden acompanyar aquests nens a partir d'un determinat moment evolutiu quan es fa més evident les seves diferències amb altres iguals.
Els sistemes curriculars actuals, que estan adaptats per a la mitjana del grup, solen ser poc motivants i els recursos per detectar-los i portar a terme les corresponents adaptacions curriculars són escassos quan no desconeguts totalment per part de la comunitat educativa del nostre país.
Es calcula (segons dades del Ministeri d'Educació Cultura i Esports) que a Espanya hi ha 300.000 alumnes escolaritzats amb aptituds intel·lectuals superiors a la mitjana i el 99,4% dels quals estarien sense identificar. Quan són detectats, no reben l'atenció i resposta necessària per part del sistema educatiu.
Sembla, doncs, que el nostre sistema d'ensenyament està millor adaptat per a nens que presenten baixes capacitats en comparació amb els que se suposa no han de tenir problemes a causa del seu potencial d'aprenentatge.
Des de 1996 la LOGSE (articles 35 i 36) reconeix les necessitats educatives especials dels alumnes superdotats. No obstant, aquesta mesura només es tradueix en la pràctica en una estratègia anomenada "acceleració". Es tracta que els alumnes puguin ser avançats dos cursos. Un en educació primària i un altre a secundària. Aquesta mesura es justifica en gran mesura pel seu major potencial d'aprenentatge i capacitat per adaptar-se, tot i que poden plantejar-se nous reptes com la denominada "disincronia evolutiva". És a dir, la seva intel·ligència avançada a nivell cognitiu no es correspon amb una major maduració a nivell emocional i, per tant, presenten en aquesta àrea les mateixes necessitats que els seus iguals.
La discussió sobre quin és el millor pla educatiu per a aquests nens segueix obert i generant certa polèmica. La cosa es complica quan som conscients, tal com passa amb altres col·lectius sota l'epígraf de qualsevol diagnòstic diferencial, que cada nen és diferent i resultat de múltiples factors tant interns (genètics) com mediambientals (família, entorn, cultura, educació, etc .).
El superdotat obeeix a una sèrie de trets cognitius i de funcionament generalment compartits per aquest grup. Però és també un ésser únic, amb necessitats pròpies i a partir d'aquí el millor pla educatiu seria aquell que donés la resposta més eficient en cada cas a partir dels recursos disponibles.
En aquesta pàgina intentarem aportar algunes dades referents a la intervenció psicoeducativa a l'escola.
Per conèixer les característiques generals d'aquests nens anar a la nostra pàgina: Superdotació: Nens amb altes capacitats.
2 - Diferenciar la superdotació
Potser un dels primers reptes als quals s'enfronten els mestres amb aquests nens (recordem que ni pot haver almenys 1 a cada aula) és diferenciar el concepte de superdotació d'altres estats semblants.
Hi ha nens que anomenem "talentosos" o "amb talent". Això fa referència a la possessió d'una gran capacitat per destacar en algun tema o àrea d'interès concret (llengües, matemàtiques, música, etc.). No obstant això, aquestes habilitats queden restringides a aquestes àrees i, per tant, seria un estat diferent de la superdotació.
Hi ha també alumnes "brillants". Són nens estudiosos, aplicats, que no donen un problema i que cursen els seus estudis amb una bona mitjana. Segurament aquests alumnes "perfectes" que per algun professor podrien ser superdotats, només tenen un tipus de talent (l'acadèmic), mentre que el veritable superdotat pot passar fàcilment desapercebut (especialment en grups de 20 o 30 alumnes) en presentar una sèrie de conductes disruptives (inatenció, desmotivació, avorriment i fins i tot fracàs escolar) que mal enteses ens poden negar l'evidència.
Finalment hi ha nens "precoços" que en un moment donat del seu cicle maduratiu aconsegueixen anticipar-se a certes fites evolutius. Així, hi ha nens que comencen a caminar o parlar abans, que s'inicien en la lectura anticipadament, etc.
Avui sabem que molts nens amb superdotació van mostrar avanços significatius en molts de les fites evolutives. No obstant, no és condició suficient per a la presència d'una superdotació. Hi ha nens amb cicles d'aprenentatge disharmònics que inicien amb certa anticipació per normalitzar-se posteriorment. Contràriament, pot passar també el retard en la consecució de certs aprenentatges i la seva posterior millora amb el pas del temps.
Tècnicament parlem d'superdotació quan un nen/a té un QI (Quocient d'Intel·ligència avaluat per un especialista) igual o superior a 130. Cal dir però que tot i sent aquesta una condició necessària no és suficient ja que el nen superdotat ha de presentar, a més, una sèrie de característiques cognitives i de funcionament escolar i social determinades. A continuació es detallen les més importants en l'àmbit escolar.
Hi ha nens que anomenem "talentosos" o "amb talent". Això fa referència a la possessió d'una gran capacitat per destacar en algun tema o àrea d'interès concret (llengües, matemàtiques, música, etc.). No obstant això, aquestes habilitats queden restringides a aquestes àrees i, per tant, seria un estat diferent de la superdotació.
Hi ha també alumnes "brillants". Són nens estudiosos, aplicats, que no donen un problema i que cursen els seus estudis amb una bona mitjana. Segurament aquests alumnes "perfectes" que per algun professor podrien ser superdotats, només tenen un tipus de talent (l'acadèmic), mentre que el veritable superdotat pot passar fàcilment desapercebut (especialment en grups de 20 o 30 alumnes) en presentar una sèrie de conductes disruptives (inatenció, desmotivació, avorriment i fins i tot fracàs escolar) que mal enteses ens poden negar l'evidència.
Finalment hi ha nens "precoços" que en un moment donat del seu cicle maduratiu aconsegueixen anticipar-se a certes fites evolutius. Així, hi ha nens que comencen a caminar o parlar abans, que s'inicien en la lectura anticipadament, etc.
Avui sabem que molts nens amb superdotació van mostrar avanços significatius en molts de les fites evolutives. No obstant, no és condició suficient per a la presència d'una superdotació. Hi ha nens amb cicles d'aprenentatge disharmònics que inicien amb certa anticipació per normalitzar-se posteriorment. Contràriament, pot passar també el retard en la consecució de certs aprenentatges i la seva posterior millora amb el pas del temps.
Tècnicament parlem d'superdotació quan un nen/a té un QI (Quocient d'Intel·ligència avaluat per un especialista) igual o superior a 130. Cal dir però que tot i sent aquesta una condició necessària no és suficient ja que el nen superdotat ha de presentar, a més, una sèrie de característiques cognitives i de funcionament escolar i social determinades. A continuació es detallen les més importants en l'àmbit escolar.
3 - Algunes pistes per a identificar-los a classe
Les característiques que es mostren a continuació comprenen els elements més comuns en aquesta població. Això no vol dir que s’hagin de presentar totes simultàniament o en la mateixa intensitat.
Aspectes positius:
- Gran capacitat per a efectuar raonaments lògics, en especial amb material abstracte (en el WISC-IV, altes puntuacions en Matrius entre altres).
- Alt grau d'interès i curiositat per tot el que els envolta.
- Ampli vocabulari. Gran capacitat d'expressió verbal i argumentació.
- Excel·lent memòria semàntica i procedimental.
- Extraordinària habilitat per a fer un ús efectiu de gran quantitat d'informació.
- Solen tenir la necessitat d'aprofundir en els temes del seu interès. Utilitzen tots els recursos al seu abast: llibres, enciclopèdies, Internet o altres per satisfer la seva curiositat. Poden aclaparar als mestres amb excessives preguntes i semblar pedants.
- Ràpid aprenentatge de les matèries. Poden començar a llegir abans dels tres anys sense ajuda. Gran facilitat per aprendre llengües estrangeres.
- Disposen d'una gran creativitat per a presentar solucions originals i innovadores davant un determinat problema.
- Qüestiona les decisions arbitràries. Sentit crític. Necessitat d'aplicar el mètode científic i la racionalitat.
- Molt sensible a temes com la justícia, la moral, els problemes socials.
- Mostren un agut sentit de l'humor.
- Molt perfeccionistes i autocrítics amb el seu progrés. Això els porta a frustrar-se amb freqüència.
Aspectes que li poden causar problemes:
- A l'escola poden avorrir-se amb facilitat pel que poden mostrar-se distrets o absorts en el seu món.
- Preferència pel treball individual.
- Poden qüestionar les instruccions rebudes dels mestres si no les veuen justes o adequades. Desobediència.
- Exigeix massa a ell mateix i als altres. Se sent insatisfet.
- Sovint són intolerants, crítics i escèptics impacientant-se amb ments més lentes. Això els pot comportar alguns problemes en la relació amb els iguals.
- Solen obsessionar-se per crear, inventar o descobrir les coses per si mateix, rebutjant seguir el camí habitual generalment acceptat.
- No li agrada que li interrompin quan alguna cosa és del seu interès.
- Confusió o malestar quan perceben que les seves idees no són tingudes en compte.
- No suporten respostes vagues, inconsistents o ambigües a les seves preguntes.
- Frustració fàcil amb la inactivitat o autopercepció de manca de progrés.
- Sentiments d'incomprensió, "sentir-se diferent" en no coincidir els seus interessos amb els de la majoria dels seus iguals. En alguns casos, juntament amb determinades variables de personalitat, es pot produir absentisme escolar, retraïment i simptomatologia depressiva.
- Poden utilitzar el seu peculiar sentit de l'humor per atacar verbalment a altres de forma contundent.
- Si les activitats a classe són massa monòtones, mecàniques i amb poca implicació personal del nen, se senten ofegats.
- No solen rendir bé en les proves sota pressió del temps. Quan estan absorts en les seves àrees d'interès perden fàcilment la noció del temps i solen frustrar-se quan se'ls indica que han de passar a una altra cosa.
- El seu rendiment acadèmic pot estar molt per sota del seu potencial d'aprenentatge.
4 - Necessitats educatives de la superdotació
A) El superdotat és un nen amb necessitats educatives especials.
Avui en dia tothom sembla estar d'acord amb aquest enunciat, però ja hem comentat la manca de programes específics des de l'administració pública, especialment en algunes comunitats autonòmiques.
La majoria d'associacions de pares d'aquest col·lectiu són tremendament crítiques amb l'estat actual de la situació. Part del problema deriva d'un model educatiu massa inflexible, que no prioritza les altes capacitats, que no compta amb recursos per a la detecció primerenca ni d'adaptacions curriculars adequades per aquets nens.
B) Necessitats a l'aula
En conseqüència, l'escola hauria de plantejar i dur a terme una sèrie d'adaptacions bàsiques sobre els materials existents, sobre el currículum escolar i, especialment, sobre el paper del mestre i la seva forma d'ensenyar donada la seva repercussió sobre el superdotat.
Seguint el plantejament d'alguns especialistes, el professor de l'aula ordinària no hauria d'oblidar algunes de les necessitats específiques que necessiten aquests nens i en la mesura del possible implementar-les:
1) A nivell psicològic:
-Proporcionar-los un entorn intel·lectualment dinàmic.
-Combatre el possible avorriment en determinades matèries a base de facilitar que els companys i ell mateix puguin intervenir d'alguna manera sobre els continguts i no siguin mers agents receptius.
-Flexibilitat en les seves activitats i horaris. Normalment no toleren bé interrupcions en el seu treball si no obeeixen a una raó acceptable.
-No exercir una excessiva pressió respecte a rendiments, notes o expectatives.
-No s'ha de donar per suposat que sempre ha de treure les millors notes o saber-ho tot.
-Supervisar la relació amb els seus iguals.
-Pot ser objecte de fàcil etiquetatge ("setciències", "cervellet", etc.) i presentarà dificultats en no coincidir els seus interessos amb els de la majoria. De vegades reaccionarà amb un humor sarcàstic i sofisticat per a defensar-se.
-Recordar sempre que malgrat la seva avançada capacitat cognitiva no passa el mateix amb les seves necessitats afectives o emocionals que se situen en igualtat amb els del seu mateix grup d'edat (disincronia evolutiva).
2) A nivell social:
-El principal repte és aconseguir que se sentin integrats i acceptats a classe. Les seves peculiaritats, ja hem comentat, els fan objecte de burla fàcil. Un entorn on pugui confiar en els seus professors i companys és el millor remei per que ells tinguin clar que és el que s'espera a nivell social i l'efecte que el seu comportament té en els altres.
-És habitual que els seus interessos específics molt centrats en el conèixer o descobrir doni en els seus companys una imatge aparentment freda, distant i amb poca empatia. Per a ells, alguns dels temes de preocupació recurrent en els seus iguals (futbol, moda, jocs, etc.) no li susciten cap interès i no dubten a qualificar de banals o frívols. Això crea més distància ambdues parts.
-Sobre això, pot ser útil plantejar dinàmiques de grup en què parlem de determinats temes (també els "trivials" per exemple el futbol) i es posi en relleu el respecte a la diversitat d'opinions i la riquesa que això suposa com a part del funcionament social humà.
3) A nivell intel·lectual:
-Introduir un ensenyament individualitzat en les matèries específiques en les que superen als altres companys, adaptant els seus programes perquè puguin comptar amb un ritme més ràpid, assignatures especials o opcions alternatives.
-Facilitar l'accés a recursos addicionals d'informació en art i ciència i, quan sigui possible, el contacte amb professionals experts en diferents camps. Això no s'ha d'entendre com una imposició sinó com un acompanyament en les seves inquietuds.
-Hem de ser capaços com a mestres o pares d'incentivar el seu desenvolupament personal però també de que aprenguin a compartir amb els altres els seus interessos i habilitats.
-Aquests nens no sempre han de liderar tots els grups i situar-se al capdavant de les decisions, sinó que han d’aprendre també a assumir altres rols com a part fonamental del seu desenvolupament i integració social. Per això podem introduir activitats d'interacció en grup que desenvolupin la capacitat social i de lideratge, però també, activitats que fomentin l'aprenentatge cooperatiu.
-Cal proporcionar estímuls suficients perquè potenciïn la seva creativitat i puguin utilitzar les seves habilitats per resoldre problemes i efectuar investigacions més enllà del material estandarditzat.
-A classe preferiran les preguntes obertes i les activitats d'aprenentatge que fomentin el pensament creatiu que requereix fluïdesa, flexibilitat i originalitat.
-Un dels pitjors enemics d'aquests nens a l'aula és la monotonia i la rutina amb poc espai per poder participar o aportar res.
Avui en dia tothom sembla estar d'acord amb aquest enunciat, però ja hem comentat la manca de programes específics des de l'administració pública, especialment en algunes comunitats autonòmiques.
La majoria d'associacions de pares d'aquest col·lectiu són tremendament crítiques amb l'estat actual de la situació. Part del problema deriva d'un model educatiu massa inflexible, que no prioritza les altes capacitats, que no compta amb recursos per a la detecció primerenca ni d'adaptacions curriculars adequades per aquets nens.
B) Necessitats a l'aula
En conseqüència, l'escola hauria de plantejar i dur a terme una sèrie d'adaptacions bàsiques sobre els materials existents, sobre el currículum escolar i, especialment, sobre el paper del mestre i la seva forma d'ensenyar donada la seva repercussió sobre el superdotat.
Seguint el plantejament d'alguns especialistes, el professor de l'aula ordinària no hauria d'oblidar algunes de les necessitats específiques que necessiten aquests nens i en la mesura del possible implementar-les:
1) A nivell psicològic:
-Proporcionar-los un entorn intel·lectualment dinàmic.
-Combatre el possible avorriment en determinades matèries a base de facilitar que els companys i ell mateix puguin intervenir d'alguna manera sobre els continguts i no siguin mers agents receptius.
-Flexibilitat en les seves activitats i horaris. Normalment no toleren bé interrupcions en el seu treball si no obeeixen a una raó acceptable.
-No exercir una excessiva pressió respecte a rendiments, notes o expectatives.
-No s'ha de donar per suposat que sempre ha de treure les millors notes o saber-ho tot.
-Supervisar la relació amb els seus iguals.
-Pot ser objecte de fàcil etiquetatge ("setciències", "cervellet", etc.) i presentarà dificultats en no coincidir els seus interessos amb els de la majoria. De vegades reaccionarà amb un humor sarcàstic i sofisticat per a defensar-se.
-Recordar sempre que malgrat la seva avançada capacitat cognitiva no passa el mateix amb les seves necessitats afectives o emocionals que se situen en igualtat amb els del seu mateix grup d'edat (disincronia evolutiva).
2) A nivell social:
-El principal repte és aconseguir que se sentin integrats i acceptats a classe. Les seves peculiaritats, ja hem comentat, els fan objecte de burla fàcil. Un entorn on pugui confiar en els seus professors i companys és el millor remei per que ells tinguin clar que és el que s'espera a nivell social i l'efecte que el seu comportament té en els altres.
-És habitual que els seus interessos específics molt centrats en el conèixer o descobrir doni en els seus companys una imatge aparentment freda, distant i amb poca empatia. Per a ells, alguns dels temes de preocupació recurrent en els seus iguals (futbol, moda, jocs, etc.) no li susciten cap interès i no dubten a qualificar de banals o frívols. Això crea més distància ambdues parts.
-Sobre això, pot ser útil plantejar dinàmiques de grup en què parlem de determinats temes (també els "trivials" per exemple el futbol) i es posi en relleu el respecte a la diversitat d'opinions i la riquesa que això suposa com a part del funcionament social humà.
3) A nivell intel·lectual:
-Introduir un ensenyament individualitzat en les matèries específiques en les que superen als altres companys, adaptant els seus programes perquè puguin comptar amb un ritme més ràpid, assignatures especials o opcions alternatives.
-Facilitar l'accés a recursos addicionals d'informació en art i ciència i, quan sigui possible, el contacte amb professionals experts en diferents camps. Això no s'ha d'entendre com una imposició sinó com un acompanyament en les seves inquietuds.
-Hem de ser capaços com a mestres o pares d'incentivar el seu desenvolupament personal però també de que aprenguin a compartir amb els altres els seus interessos i habilitats.
-Aquests nens no sempre han de liderar tots els grups i situar-se al capdavant de les decisions, sinó que han d’aprendre també a assumir altres rols com a part fonamental del seu desenvolupament i integració social. Per això podem introduir activitats d'interacció en grup que desenvolupin la capacitat social i de lideratge, però també, activitats que fomentin l'aprenentatge cooperatiu.
-Cal proporcionar estímuls suficients perquè potenciïn la seva creativitat i puguin utilitzar les seves habilitats per resoldre problemes i efectuar investigacions més enllà del material estandarditzat.
-A classe preferiran les preguntes obertes i les activitats d'aprenentatge que fomentin el pensament creatiu que requereix fluïdesa, flexibilitat i originalitat.
-Un dels pitjors enemics d'aquests nens a l'aula és la monotonia i la rutina amb poc espai per poder participar o aportar res.
5 - Opcions i estratègies educatives
A continuació s'exposen algunes de les opcions o estratègies educatives que s'han plantejat com a recursos específics per donar suport a aquest col·lectiu.
Cal matisar que en la pràctica solen adoptar-se una combinació d'elles i que, en tot cas, no són excloents, sinó que s'adopten unes o altres en funció dels recursos disponibles i les característiques del nen i el seu entorn.
A) L'acceleració
Durant anys ha estat la opció més utilitzada per a donar resposta a les necessitats del col·lectiu. L'acceleració consisteix en avançar el ritme d'aprenentatge situant al nen un curs més avançat. L'actual normativa permet (si el cas està detectat i diagnosticat) avançar un curs al llarg de Primària i un altre a Secundària.
Una altra forma d'acceleració seria l'admissió a l'escola a una edat més primerenca tenint en compte les característiques del nen.
Finalment, també pot plantejar-se l'acceleració en termes d'assignatures en lloc de cursos, adaptant-lo a les característiques del nen.
En definitiva amb aquesta estratègia es pretén ubicar al superdotat segons un criteri no d'edat sinó situant-lo en el nivell corresponent a la seva capacitat d'aprenentatge. En principi, això resol la part intel·lectual i a més és una mesura de fàcil i ràpida implantació. No obstant això, oblida que la superioritat intel·lectual no té per què estar associada a un desenvolupament afectiu igualment avançat i poden produir efectes negatius deguts al que anomenem disincronia evolutiva.
B) L'agrupament
Consisteix a agrupar els nens amb altes capacitats en grups dins d'un mateix centre (si existeix un nombre suficient d'alumnat) o fer-ho en centres especialitzats on es duen a terme programes adequats a les seves capacitats i destreses.
Aquestes estratègies han estat, amb freqüència, vistes o considerades (almenys a Espanya) com una forma de segregació contrària a les polítiques d'integració. La legislació espanyola estableix que els alumnes superdotats han d'estar escolaritzats en centres ordinaris i no s'admet la possibilitat de Centres Educatius Especials per a ells. Contràriament a aquesta posició, altres països entre els quals es troba Estats Units, Japó, Corea o Suïssa, sí que ho fan.
A la pràctica, l'agrupament pot ser aplicat també d'altres formes. El més comú és fer-ho de manera similar a com s'utilitza l'aula de suport per atendre a alumnes amb un altre tipus de necessitats o problemàtiques. D'aquesta manera, el superdotat s'integra normalment en el grup d'iguals però rep suports puntuals, conjuntament a altres nens amb el seu perfil. Així evitem la possible exclusió del grup d'iguals al mateix temps que atenem les seves necessitats.
Altres recursos interessants per a aquests nens el constitueixen alguns cursos de cap de setmana i campaments d'estiu que s'organitzen específicament per a aquest col·lectiu (veure algunes associacions). En ells troben companys de les seves mateixes característiques i poden compartir experiències.
C) L'enriquiment
L'opció més desenvolupada recentment, com a suport a les necessitats dels superdotats a l'escola, és mantenir-los ubicats a les seves classes habituals, juntament amb la resta de companys però elaborant un currículum qualitativament diferent que s'adeqüi a les seves necessitats.
Aquests programes educatius individualitzats s'apliquen dins de l'horari escolar i suposen una major amplitud temàtica i de major nivell de complexitat respecte als continguts curriculars pertinents.
Mitjançant aquesta estratègia, la motivació de l'alumne superdotat sol augmentar ja que és ell mateix qui marca el seu ritme de treball, si més no en els continguts estesos.
Aquesta estratègia és la més utilitzada en el sistema educatiu espanyol i presenta força avantatges tant per al propi alumne com per als seus companys i professors. No obstant això hi ha també inconvenients en la pràctica. Un d'ells és la sobrecàrrega de treball dels professors i l'ajust de programes a determinats alumnes suposa un treball extra per al que potser no hi ha temps o recursos.
També pot succeir que el nen s’instal·li en la consecució dels objectius curriculars bàsics establerts i no li motivi iniciar una ampliació dels mateixos, amb la qual cosa es veuran disminuïdes les seves possibilitats de créixer d'acord amb el seu potencial.
D) Altres estratègies
Destaquem les Tutories que consisteix en responsabilitzar al superdotat del rendiment d'un nen de capacitat inferior, de manera que s'incentiva l'adequació al nivell de llenguatge i coneixements d'aquest. També una major comunicació amb la resta dels seus companys i una millor acceptació per part del grup d'iguals.
En un sentit invers, es proposa també la introducció de la figura del Mentor. Aquesta estratègia consisteix a aparellar a un estudiant superdotat amb un altre estudiant de més edat o amb un adult expert que sobresurt en una professió particular o en un tema d'especial interès. Això suposa per al superdotat una experiència única d'aprenentatge significatiu compartit.
Finalment esmentarem el homeschooling que encara que no es contempla en l'actualitat a Espanya, si es fa de forma bastant estesa als Estats Units. Molts dels nens que han optat per aquest sistema es deu al fet que el sistema escolar tradicional no ha funcionat per a ells de manera que les seves necessitats especials no van poder ser cobertes.
Aquesta opció consisteix a rebre a casa una educació individualitzada i ajustada a les peculiaritats de cada nen. D'aquesta manera es poden introduir, segons necessitat, altres estratègies (acceleració, enriquiment, mentor, etc.) També s'afegeixen programes per a la participació en problemes de la vida real.
Evidentment la principal objecció és l'aprenentatge fora del context de grup. Igualment els costos d'aquest ensenyament han de ser, en gran mesura, assumits per la família. No obstant això, en alguns casos, pot ser una bona elecció i saben combinar els diferents programes.
Cal matisar que en la pràctica solen adoptar-se una combinació d'elles i que, en tot cas, no són excloents, sinó que s'adopten unes o altres en funció dels recursos disponibles i les característiques del nen i el seu entorn.
A) L'acceleració
Durant anys ha estat la opció més utilitzada per a donar resposta a les necessitats del col·lectiu. L'acceleració consisteix en avançar el ritme d'aprenentatge situant al nen un curs més avançat. L'actual normativa permet (si el cas està detectat i diagnosticat) avançar un curs al llarg de Primària i un altre a Secundària.
Una altra forma d'acceleració seria l'admissió a l'escola a una edat més primerenca tenint en compte les característiques del nen.
Finalment, també pot plantejar-se l'acceleració en termes d'assignatures en lloc de cursos, adaptant-lo a les característiques del nen.
En definitiva amb aquesta estratègia es pretén ubicar al superdotat segons un criteri no d'edat sinó situant-lo en el nivell corresponent a la seva capacitat d'aprenentatge. En principi, això resol la part intel·lectual i a més és una mesura de fàcil i ràpida implantació. No obstant això, oblida que la superioritat intel·lectual no té per què estar associada a un desenvolupament afectiu igualment avançat i poden produir efectes negatius deguts al que anomenem disincronia evolutiva.
B) L'agrupament
Consisteix a agrupar els nens amb altes capacitats en grups dins d'un mateix centre (si existeix un nombre suficient d'alumnat) o fer-ho en centres especialitzats on es duen a terme programes adequats a les seves capacitats i destreses.
Aquestes estratègies han estat, amb freqüència, vistes o considerades (almenys a Espanya) com una forma de segregació contrària a les polítiques d'integració. La legislació espanyola estableix que els alumnes superdotats han d'estar escolaritzats en centres ordinaris i no s'admet la possibilitat de Centres Educatius Especials per a ells. Contràriament a aquesta posició, altres països entre els quals es troba Estats Units, Japó, Corea o Suïssa, sí que ho fan.
A la pràctica, l'agrupament pot ser aplicat també d'altres formes. El més comú és fer-ho de manera similar a com s'utilitza l'aula de suport per atendre a alumnes amb un altre tipus de necessitats o problemàtiques. D'aquesta manera, el superdotat s'integra normalment en el grup d'iguals però rep suports puntuals, conjuntament a altres nens amb el seu perfil. Així evitem la possible exclusió del grup d'iguals al mateix temps que atenem les seves necessitats.
Altres recursos interessants per a aquests nens el constitueixen alguns cursos de cap de setmana i campaments d'estiu que s'organitzen específicament per a aquest col·lectiu (veure algunes associacions). En ells troben companys de les seves mateixes característiques i poden compartir experiències.
C) L'enriquiment
L'opció més desenvolupada recentment, com a suport a les necessitats dels superdotats a l'escola, és mantenir-los ubicats a les seves classes habituals, juntament amb la resta de companys però elaborant un currículum qualitativament diferent que s'adeqüi a les seves necessitats.
Aquests programes educatius individualitzats s'apliquen dins de l'horari escolar i suposen una major amplitud temàtica i de major nivell de complexitat respecte als continguts curriculars pertinents.
Mitjançant aquesta estratègia, la motivació de l'alumne superdotat sol augmentar ja que és ell mateix qui marca el seu ritme de treball, si més no en els continguts estesos.
Aquesta estratègia és la més utilitzada en el sistema educatiu espanyol i presenta força avantatges tant per al propi alumne com per als seus companys i professors. No obstant això hi ha també inconvenients en la pràctica. Un d'ells és la sobrecàrrega de treball dels professors i l'ajust de programes a determinats alumnes suposa un treball extra per al que potser no hi ha temps o recursos.
També pot succeir que el nen s’instal·li en la consecució dels objectius curriculars bàsics establerts i no li motivi iniciar una ampliació dels mateixos, amb la qual cosa es veuran disminuïdes les seves possibilitats de créixer d'acord amb el seu potencial.
D) Altres estratègies
Destaquem les Tutories que consisteix en responsabilitzar al superdotat del rendiment d'un nen de capacitat inferior, de manera que s'incentiva l'adequació al nivell de llenguatge i coneixements d'aquest. També una major comunicació amb la resta dels seus companys i una millor acceptació per part del grup d'iguals.
En un sentit invers, es proposa també la introducció de la figura del Mentor. Aquesta estratègia consisteix a aparellar a un estudiant superdotat amb un altre estudiant de més edat o amb un adult expert que sobresurt en una professió particular o en un tema d'especial interès. Això suposa per al superdotat una experiència única d'aprenentatge significatiu compartit.
Finalment esmentarem el homeschooling que encara que no es contempla en l'actualitat a Espanya, si es fa de forma bastant estesa als Estats Units. Molts dels nens que han optat per aquest sistema es deu al fet que el sistema escolar tradicional no ha funcionat per a ells de manera que les seves necessitats especials no van poder ser cobertes.
Aquesta opció consisteix a rebre a casa una educació individualitzada i ajustada a les peculiaritats de cada nen. D'aquesta manera es poden introduir, segons necessitat, altres estratègies (acceleració, enriquiment, mentor, etc.) També s'afegeixen programes per a la participació en problemes de la vida real.
Evidentment la principal objecció és l'aprenentatge fora del context de grup. Igualment els costos d'aquest ensenyament han de ser, en gran mesura, assumits per la família. No obstant això, en alguns casos, pot ser una bona elecció i saben combinar els diferents programes.
6 - Altes capacitats i fracàs escolar
Pot tenir fracàs escolar un nen superdotat?
La resposta és completament afirmativa. A inici d'aquesta pàgina hem esmentat la dada que al voltant del 30 o 40% d'aquests nens no arriba al rendiment acadèmic esperat i que la meitat d'ells no arribaran a la universitat.
Alguns autors (Rimmer, 1986; 1994) apunten l'existència de dos trets distintius comuns en el col·lectiu que pateix baix rendiment escolar. El primer és que aquests nens no han experimentat, en general, la correlació positiva i ideal entre els seus èxits personals i els seus resultats acadèmics. El segon fa èmfasi en el fet que per la seva alta competitivitat, no s'atreveixin a arriscar-se davant certes tasques per no patir una decepció.
La qüestió és que el superdotat que pateix fracàs escolar i / o baix rendiment, té amb freqüència, grans somnis de ser famós, estrella de l'esport o de la música, etc, però, no ha après la disciplina o la forma idònia per assolir aquests reptes. El que fan normalment és posar excuses abans d'arriscar-se a emprendre les mesures correctes per a dur a terme metes més realistes.
El superdotat amb problemes escolars sol tenir, a més, una sèrie d'hàbits negatius que han desenvolupat per protegir, en ocasions, la seva fràgil autoestima. És habitual trobar-nos amb nens que conscient o inconscientment manipulen als adults en les seves vides, tant als pares, com als professors. D'aquesta manera se senten protegits a curt termini i poden evitar així assumir certs reptes acadèmics o socials. Evidentment aquesta estratègia resulta fatal a llarg termini per al seu aprenentatge ja que utilitzen tota la seva energia a generar estratègies d'evitació en lloc de beneficiar-se de l'aprenentatge a les escoles.
L'evolució d'aquests nens dependrà en gran mesura de la detecció primerenca del problema, de la implicació dels diferents agents educatius i socials, les característiques del propi nen i de l'estabilitat, dedicació i recursos dels seus pares i familiars.
En definitiva, tot i que els factors que porten al fracàs escolar en aquest col·lectiu, són variats i complexos, podem, des del coneixement del que passa, intentar aplicar la combinació d'estratègies i recursos que cada nen necessita per al desenvolupament del seu propi potencial.
Finalment vegem algunes de les característiques específiques que pot presentar un nen amb altes capacitats però baix rendiment escolar.
La resposta és completament afirmativa. A inici d'aquesta pàgina hem esmentat la dada que al voltant del 30 o 40% d'aquests nens no arriba al rendiment acadèmic esperat i que la meitat d'ells no arribaran a la universitat.
Alguns autors (Rimmer, 1986; 1994) apunten l'existència de dos trets distintius comuns en el col·lectiu que pateix baix rendiment escolar. El primer és que aquests nens no han experimentat, en general, la correlació positiva i ideal entre els seus èxits personals i els seus resultats acadèmics. El segon fa èmfasi en el fet que per la seva alta competitivitat, no s'atreveixin a arriscar-se davant certes tasques per no patir una decepció.
La qüestió és que el superdotat que pateix fracàs escolar i / o baix rendiment, té amb freqüència, grans somnis de ser famós, estrella de l'esport o de la música, etc, però, no ha après la disciplina o la forma idònia per assolir aquests reptes. El que fan normalment és posar excuses abans d'arriscar-se a emprendre les mesures correctes per a dur a terme metes més realistes.
El superdotat amb problemes escolars sol tenir, a més, una sèrie d'hàbits negatius que han desenvolupat per protegir, en ocasions, la seva fràgil autoestima. És habitual trobar-nos amb nens que conscient o inconscientment manipulen als adults en les seves vides, tant als pares, com als professors. D'aquesta manera se senten protegits a curt termini i poden evitar així assumir certs reptes acadèmics o socials. Evidentment aquesta estratègia resulta fatal a llarg termini per al seu aprenentatge ja que utilitzen tota la seva energia a generar estratègies d'evitació en lloc de beneficiar-se de l'aprenentatge a les escoles.
L'evolució d'aquests nens dependrà en gran mesura de la detecció primerenca del problema, de la implicació dels diferents agents educatius i socials, les característiques del propi nen i de l'estabilitat, dedicació i recursos dels seus pares i familiars.
En definitiva, tot i que els factors que porten al fracàs escolar en aquest col·lectiu, són variats i complexos, podem, des del coneixement del que passa, intentar aplicar la combinació d'estratègies i recursos que cada nen necessita per al desenvolupament del seu propi potencial.
Finalment vegem algunes de les característiques específiques que pot presentar un nen amb altes capacitats però baix rendiment escolar.
* Els superdotats amb baix rendiment poden:
| Característiques negatives: | Característiques positives: |
| Tenir manca d'entusiasme per algunes o bastants activitats escolars. Crítics amb els valors i ensenyaments d'aquestes. | Quan alguna cosa els interessa, són innovadors i originals encara que es mostrin impacients i poc disposats a perseverar en les etapes intermèdies. |
| Desenvolupar un humor, en general, molt corrosiu tenint una percepció irònica de les debilitats alienes. | Aprendre nous conceptes amb rapidesa, sent capaços de plantejar problemes i solucionar-los amb enginy. |
| Parlan bé, però els seus treballs escrits són pobres i incomplets. | Ser capaços de plantejar preguntes inquisitives o provocatives, sent molt conscients dels problemes de les persones i de la vida en general. |
| Ser intranquils, inquiets, poc atents o fàcils de distreure, sovint són l'origen de les entremaliadures i de les bromes. | Ser molt perseverants si estan prou motivats i poden presentar un rendiment elevat en alguna àrea. |
| Estar absorts en el seu món particular. Maten el temps sense fer res o distraient als seus companys. | Mostrar-se innovadors en les seves respostes a preguntes obertes. Savis i coneixedors dels assumptes de sentit comú i de la vida real. |
| Mostrar-se excesivament amigables amb els alumnes més grans, buscant deliberadament la seva companyia. | Ser perspicaços en les discussions sobre les motivacions de la gent, les seves necessitats i debilitats. |
| Ser emocionalment inestables, molt propensos a la malenconia i al mal humor, semblen frustrar-se amb facilitat i tenen poca consideració cap als altres. | |
| Semblar exteriorment autosuficients i aparentment indiferents o despreocupats per les normes. | |
| Tenir una assistència irregular a classe, però són capaços de seguir el ritme d'altres nens. | |
| Manifestar una actitud defensiva, i ser molt astuts en els seus arguments i autojustificacions. | |
| * Adaptat de Wallace, 1988. |
7- Document d'Ensenyament:
Recentment el departament d’Ensenyament de la Generalitat ha publicat un document que recull un protocol per la detecció i actuació a les escoles:
Les altes capacitats: detecció i actuació en l'àmbit educatiu. [1.266 KB] Guia d'ajuda a mestres i professors en la detecció dels alumnes amb altes capacitats i talent.
Les altes capacitats: detecció i actuació en l'àmbit educatiu. [1.266 KB] Guia d'ajuda a mestres i professors en la detecció dels alumnes amb altes capacitats i talent.
Bibliografia:
"Nens superdotats" d'Amparo Acereda Extremiana
Revista Infocop N º 51: Avaluació i Intervenció en Altes Capacitats.
Revista Infocop N º 51: Avaluació i Intervenció en Altes Capacitats.
Molt útil, seria bo que es conegués millor aquesta casuística per tal de ser més sensibles i atents a aquests nens. Felicitats.
ResponElimina