dimarts, 13 de desembre del 2011

CASAL DE NADAL 2011/2012

Us proposem  un casal de Nadal per als següents dies:
- 23, 27, 28, 29 i 30 de desembre de 2011
- 2, 3, 4 i 5 de gener de 2012

IMPORTANT:
El mínim de participants per cada grup serà de 10 infants. Si un cop finalitzades les inscripcions, no s’arribés al mínim de participants per grup l’AMPA es reserva el dret de reformular les condicions per poder assegurar-ne la viabilitat, i així ho faria saber a les famílies inscrites.

Cal omplir el  full d’ INSCRIPCIÓ CASAL DE NADAL 2011/2012  i portar-lo a l'escola abans del dia 16 de desembre.

dijous, 8 de desembre del 2011

COM GESTIONAR EL TEMPS DAVANT LES “PANTALLES”

COM PODEM REGULAR EL TEMPS D’ÚS DE LES “PANTALLES” (tv, consoles, internet…)?

Tot i que és difícil arribar a un consens sobre el nombre d’hores que s’haurien de dedicar a  la TV o als videojocs, ja que s’adapta molt al funcionament particular de cada família, cal tenir en compte que el temps passa volant davant d’una pantalla  i la quantitat d’hores que s’hi poden passar pot ser excessiu limitant la possibilitat de conèixer altres opcions d’oci.

Que podem fer, al respecte?


- AJUDAR ELS INFANTS I ADOLESCENTS  A SER CONSCIENTS DE QUIN US FAN DEL SEU TEMPS. Si voleu, podeu anotar com distribuiexen i a que dediquen aquest temps (a vegades el que ens imaginem no es correspon amb el temps real dedicat). Compareu junts el temps que fan servir per fer diferentes coses (mirar la televisió, fer els deures, etc.) i ajudeu-los a que puguin establir per ells mateixos un equilibri i prioritats entre les obligacions i el lleure i també entre el temps que dediquen a diferents tipus de lleure.

- QUAN PACTEM UN HORARI,  PARLAR-NE AMB ELLS ABANS. Preguntem-los a quina hora tenen previst d’acabar i així serà més fàcil aconseguir el seu compromís. Davant la videoconsola, l’ordinador o la TV, quan l’activitat requereix tota la seva atenció, no és el millor moment.

- SI NO ES RESPECTEN ELS ACORDS posar uns límits més estrictes i mantenir-los

- BUSQUEM ESPAIS PER COMPARTIR EN FAMÍLIA AQUESTES ACTIVITATS: ens permetran conèixer millor els nostres fills i filles i també poder excercir la nostra influència positiva sobre ells.

- HEM DE VETLLAR PER QUE TINGUIN LES HORES  NECESSÀRIES DE DESCANS.
. Estar alerta de quina hora comença l’activitat, per tant a quina hora acaba.
. No es recomanable estar-hi molta estona seguida.  Cal trobar la manera perquè siguin conscients del temps transcorregut (ex. despertador) i que trobin recursos per descansar d’una mateixa activitat i dedicar-se a altres coses.
. Els gravadors o vídeos son ideals per poder veure la TV en el moment que tu desitges, per tant ens ajuden a organitzar-nos millor però també a saber esperar.


- CAL QUE ELS AJUDEM A QUE SIGUIN AUTÒNOMS I CAPAÇOS D’AUTOCONTRALAR-SE PER Sí MATEIXOS . Si som al seu costat,  els podrem ajudar a que  vagin assumint la responsabilitat del control del temps en comptes de fer-ho només els adults. Si veuen que respectem les seves preferències i necessitats, encara que no les compartim, i els ajudem a trobar que cada activitat té el seu lloc, el seu moment i el seu valor, segur que podrem confiar en que ells sols seran capaços d’organitzar-se.


BIBLIOGRAFIA:

SEXUALITAT I AFECTIVITAT A LA INFANTESA I A L’ADOLESCÈNCIA

Article de Raquel Uria del Olmo (psicòloga)

“Hijos” y “sexualidad”, estas dos palabras por separado nos suelen resultar agradables, pero cuando se presentan juntas suelen provocar sudores fríos, nervios y miedo entre padres y madres.
El hecho de pensar en la sexualidad de nuestros/as hijos/as nos hace enfrentarnos también a cómo entendemos y vivimos nosotros/as la sexualidad.

Tendemos a pensar que la sexualidad aparece en la adolescencia, ya que es en esta etapa cuando los chicos y las chicas comienzan a ser maduros/as sexualmente, a sentirse atraídos/as por el otro sexo y a mantener relaciones sexuales. Este pensamiento viene determinado por la idea de que solemos identificar sexualidad con relaciones sexuales, atendiendo a la función erótica y reproductiva de la sexualidad, pero no tenemos en cuenta que la sexualidad es una característica de nuestra personalidad y por tanto está presente en nuestra forma de expresar y mostrar sentimientos y afectos a los demás; hecho que hace referencia a la tercera función de la sexualidad: la relacional, la cual posibilita la comunicación y la vinculación afectiva.
Si tenemos en cuenta esta última frase, vemos que la sexualidad nace y muere con nosotros y que está presente a lo largo de toda nuestra vida, ya que desde que somos bebés establecemos vínculos afectivos con la o las personas que nos cuidan. Estas personas nos enseñan a expresar y recibir cariño, afecto, a sentirnos queridos y a querernos.
Por lo tanto, si pretendemos que nuestros hijos e hijas disfruten de una sexualidad sana y responsable, debemos irles educando desde que son pequeños, para ello es conveniente hablarles de los temas que les preocupan relacionados con la sexualidad, siempre atendiendo a la etapa del desarrollo en la que se encuentran.

  • Cuando son bebés, la sexualidad la experimentan por medio del placer que sienten al tocarse partes de su cuerpo, de esta manera van reconociendo su anatomía y lo que sienten por medio de ella. Otro hecho importante en su sexualidad es la relación de apego que establecen con las personas que les cuidan, como he comentado anteriormente, esta relación le permite ir aprendiendo a expresar y recibir afectos, así como a sentirse querido/a y aceptado/a, lo cual repercutirá de forma muy positiva en su autoestima.

  • De los 2 años a los 6, comienzan a interesarse por las diferencias físicas entre niños y niñas, por lo tanto las preguntas que nos hagan irán dirigidas sobre todo a este tema y al de su concepción, de dónde salen los bebés. En esta etapa continúan experimentando las sensaciones que les proporciona su cuerpo, de esta forma, muchas veces veremos que se tocan el pene o el clítoris o se rozan con el sofá o nuestra rodilla.

  • De los 6 a los 10, comienzan a interiorizar los roles de género.
Si durante todas estas etapas hemos hablado abiertamente y con naturalidad de la sexualidad a nuestros hijos/as, hemos respondido a sus preguntas, nos hemos adelantado a hablar con ellos/as sobre los cambios que experimentarán en la adolescencia (tanto físicos como psicológicos: enamoramiento, atracción, etc), les hemos dado una visión de la sexualidad positiva y sin miedos pero con responsabilidad, hemos permitido que vayan conociendo su cuerpo y, mediante nuestros comportamientos y palabras hemos alimentado una autoestima sana, podremos decir que tenemos adolescentes más seguros/as de sí mismos/as, que serán más conscientes de que los actos tienen consecuencias y que no lo pasarán tan mal en la pubertad, ya que están mentalizados de que su cuerpo cambiará y también su modo de ver la vida y sentirla.

  • De los 10-12 años a los 18-19, los adolescentes experimentan sensaciones que antes no sentían: atracción por otras personas, enamoramiento, excitación, deseo, etc, sensaciones que muchas veces no saben identificar y confunden unas con otras.

Normalmente, lo que más preocupa a los/as adolescentes son el tema de la masturbación (cómo hacerlo, técnicas), el de la orientación sexual, la virginidad, la “primera vez” (sus primeras relaciones sexuales) y en qué situaciones se pueden quedar embarazadas o no.

Es cierto que en la actualidad los jóvenes cuentan con más información que antes, pero no siempre toda la información que manejan es veraz, de ahí la importancia de una educación sexual desde el hogar. Además, el hecho de hablar de sexualidad no incita a los/as adolescentes a practicar sexo, sino que les da más herramientas para que vivan su sexualidad de una forma más responsable, ya que manejarán más información.

Muchas veces cuesta encontrar el momento para tratar el tema y otras son ellos/as quienes no quieren hablar de sexualidad con sus progenitores, por eso debemos aprovechar los casos de personas conocidas o lo que estemos viendo en ese momento en la televisión o hayamos visto en una película, para hablar de las problemáticas que pueden parecer en la sexualidad.
 
Raquel Uria del Olmo
(Psicóloga)

 
PER MÉS INFORMACIÓ:
http://www.sexejoves.gencat.net/ : pàgina amb informació sobre sexualidad bastante complerta
 http://www.centrejove.org/home.htm : tenen informació sobre salut sexual, es del CJAS el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat. Està molt bé tant per als padres i madres como per als seus fills i filles. Tenen consulta online.

dimecres, 7 de desembre del 2011

PARLEM?

En el programa nº11 del programa Famíles i Escola Mª Jesús Comellas parla de la comunicació entre pares i fills.


DECÀLEG SOBRE EL DIÀLEG ELABORAT PER EL PROGRAMA
1. Sovint, els pares i mares tenim la sensació que els fills no ens escolten. Alerta, però: aquesta sensació poden tenir-la ells.
2. El diàleg amb els nostres fills no sempre ha de ser verbal. Sovint, un petó, una abraçada o un somriure són una molt bona manera de comunicar-nos amb ells.
3. El diàleg amb ells serà més fàcil si comencem escoltant-los.
4. Busquem una manera natural, relaxada, de comunicar-nos amb els fills. La vida de cada dia ens dóna desenes d’oportunitats.
5. Alguns pares tenim la sort de passar moltes estones amb ells fills; d’altres, no. Sempre, però, hem de procurar que siguin estones “de qualitat”.
6. Algunes preguntes dels fills no sabrem respondre-les. No passa res. Acceptar-ho davant d’ells no és un problema. Ens ho agrairan.
7. No visquem l’educació dels fills de manera excessivament estressant. Podem equivocar-nos i tantejar. L’educació és un camí ample per on podem caminar.
8. Raonar les coses és sempre positiu. Intentem fer-ho. Expliquem les coses als fills i orientem-los.
9. De vegades, però, davant una insistència excessiva, podem fer servir, sense por, el “perquè sí”.
10. No cal esperar que els fills preguntin per tal d’explicar-los coses. Fem-ho de manera natural, aprofitant les oportunitats quotidianes.
11. Quan els nostres fills són adolescents, prenen distància però segueixen volent que estiguem a prop d’ells, per quan ens necessitin. Sempre serem els seus referents.
POST EXTRET DE:  http://familiesiescola.blocs.xtvl.tv/posts/fitxa/525

dimarts, 6 de desembre del 2011

PREVIS A LA PARLA

  Tots sabeu, i especialment els que sou pares, que els nens no comencen a parlar d’un dia per l’altre, sinó que ho fan paulatinament.  Es tracta d’un procés on els factors que intervenen són cognitius, anatòmics,  i un marc de socialització i interrelació amb els individus que l’envolten.
         L’ésser humà comença rebent informació ja abans de néixer i, en néixer, és capaç de discernir les veus dels seus pares de la resta de sons. Un cop  en aquest món, el plor és l’única expressió que té per relacionar-se amb els adults. Dia a dia rep un munt d’estímuls i, gràcies a la seva capacitat d’atenció auditiva i visual, discriminació, amb el pas dels mesos, és capaç  d’identificar més veus i de diferenciar sons,  la procedència de la font sonora, oracions simples (primer acompanyades de gestos, després sense),oracions més complexes, i amplia també les seves capacitats comunicatives (vocalitza, somriu) etc. Al principi, només és capaç de vocalitzar aleatòriament (aaa, eee…); després  balbuceja i continua vocalitzant amb significació (sempre en un marc d’interrelació amb l’adut), fins que comença a articular les primeres síl·labes (ba, ba, ma,ma, pa,pa…), paraules… Li arriba informació diàriament del món que  l’envolta (input), que paulatinament processa, fins que està preparat per interrelacionar-hi  i és quan comença a expressar-se (output).
         Us hem recordat, molt per sobre, alguns dels previs a la parla tal com l’entenem. Ara bé, hi ha altres aspectes que, si bé no podem considerar previs, sí tenen una influència importantíssima en el desenvolupament d’aquesta habilitat. Us parlarem del xumet, del biberó i de l’alimentació.
         Tots els que teniu fills, de ben segur, que heu tingut algun xumet i algun biberó per casa. I tots sabeu com de bé va tenir un xumet a prop en segons quin moments (calma, entreté, dóna seguretat al nen…). El seu ús no és pas dolent, però sí abusar-ne: l’ús perllongat del xumet i de manera intensiva (esgarrifa pensar que hi ha nens de cinc i sis anys que encara han de xumar en algun moment del dia) contribueix a deformar el paladar, propicia una llengua baixa i hipotònica i pot arribar a deformar les dents. Hi ha nens, però, que no n’empren, de xumet, sinó que fan “la pipa”. Aquests tampoc se’n salven: els perills que corren són exactament els mateixos .
         Ja des dels primers mesos, el biberó esdevé l’única vaixella del nen, que s’ampliarà posteriorment quan comenci amb les farinetes i els purés.  Us diem el mateix que abans: el biberó és un estri molt útil que ajuda el nen, a part de saciar la set o prendre aliment, a experimentar amb la seva boca: descobreix que pot fer moltes coses amb la llengua, els llavis… que posa en pràctica quan s’expressa. Com abans, és l’abús del biberó el que no es recomana. Sabem de nens que tenen quatre i cinc anys i encara prenen biberó com a sopar. L a falta de temps dels pares, la lentitud del nen davant del plat, els nervis, les presses… són algunes de les variables que , per comoditat, fan que recorreguem al biberó com a la solució fàcil i ràpida perquè els nostres fills vagin a dormir alimentats, a l’hora que toca i sense cremar gaires energies. Una solució còmode, per què no dir-ho.  Doncs bé,  heu de saber que aquesta pràctica no els beneficia en absolut: els nens s’han d’acostumar a menjar sòlid des del moment que són capaços de fer-ho. Menjant sòlid enforteixen els músculs de la boca, els llavis, la llengua; en definitiva, les eines necessàries perquè articulin bé.
         No volem pas dir amb tot això que s’hagi d’establir una relació directa: no tots els nens que tenen problemes d’articulació  i que han de dur  ortodòncia  han abusat del  xumet , “la pipa” o del biberó, però són els menys els que, havent-ne fet abús, no necessitin posar-hi solució.
         Si desconeixíeu aquesta informació, tingueu-la present; si ja la sabeu, penseu-hi.  Que una solució avui no esdevingui un maldecap demà.

dilluns, 5 de desembre del 2011

TRASTORN DE L'ARTICULACIÓ DEL LLENGUATGE

LA DISLÀLIA

          La dislàlia és el trastorn de l’articulació del llenguatge més habitual, el més conegut i el més fàcil d’identificar. Consisteix en la dificultat per produir alguns sons, i acostuma a  presentar-se entre els tres i els sis anys. Normalment la dislàlia es produeix per una incorrecta funció dels òrgans perifèrics de la parla (llengua i llavis), sense que n’hi hagi lesions o malformacions.
          Quan els nens comencen a parlar, entre els 8 i els 18 mesos, ho fan amb força errors, ja que tenen una tendència a simplificar la parla perquè els sigui més senzilla. Més endavant, quan el nen va adquirint més habilitats en l’articulació, la seva pronúncia cada cop serà més fluida. Quan aquest procés no es duu a terme amb normalitat, comencem a parlar de dislàlia.
          Quan l’infant presenta aquest trastorn, normalment el que fa amb els sons que no pot  produir són omissions ( no produeix el so dins la paraula), substitucions (canvia el so que no pot produir per un altre) i distorsions ( fa un so diferent del que no pot produir).
          La dislàlia la podem classificar en tres grans blocs: les dislàlies orgàniques, que són les que presenten alguna malformació o anomalia en el òrgans que intervenen en la parla; les audiògenes, que serien les provocades per problemes auditius, i les funcionals, les més habituals i són provocades per un mal funcionament dels òrgans articulatoris.
         Les dislàlies més freqüents són: el rotacisme, que té a veure amb la dificultat de  pronunciar el fonema /r/, i es produeix així la substitució d’aquest so per un altre com /l/, /d/,etc. o bé afegir un altre so davant d’aquest, com per exemple la /d/ davant el so /r/; el sigmatisme o distorsió del fonema /s/, i el kappacisme , dificultat per produir el fonema /k/, el qual sol ser substituït per la /t/.
         Entre les causes més freqüents de la dislàlia trobem: poca habilitat motriu dels òrgans  articulatoris, dificultats amb la discriminació auditiva, com també són importants els factors ambientals, entre els quals destaquem una educació i unes circumstàncies socials poc favorables, i a vegades un model d’imitació incorrecte.
         Dins el tractament d’una dislàlia és necessari millorar la dinàmica respiratòria, exercitar la motricitat dels òrgans perifèrics de la parla ( llengua i llavis), treballar la discriminación auditiva i aprendre a articular correctament els fonemes.
         És molt important la intervenció precoç, perquè és necessari tot un procés per aconseguir corregir la dislàlia, i també perquè a vegades, quan un nen pronuncia malament un fonema, és objecte de burles per part dels seus companys i això el pot afectar de forma emocional o afectiva, desembocant en problemes d’inseguretat i timidesa.
          Per superar les dificultats en la producció dels fonemes, EL NEN HA DE FER UN GRAN ESFORÇ, i és per això que ÉS MOLT IMPORTANT QUE ELS PARES L’AJUDIN i estiguin al seu costat.

Article extret del diari de l’Ametlla del Vallès, núm. 55 (agost 2008)

TRASTORN COMUNICATIU

LA DISFÈMIA


La disfèmia o tartamudesa és un trastorn que afecta el procés comunicatiu de la persona i que es caracteritza per interrupcions involuntàries en la fluïdesa de la parla. Aquestes interrupcions
moltes vegades s’acompanyen de tensió muscular a la cara i al coll, així com de por i estrès.
És normal que el nen entre els dos i els cinc anys, en alguns moments, quan parla mostri tensió i s’encalli. Aprendre a parlar és una tasca complexa i per tant no és d’estranyar que alguns nens presentin dificultats en aquest aprenentatge.
Hi ha diverses causes de la disfèmia, entre elles les més habituals són:
- Factors hereditaris: És normal trobar nens que quequegen i tenen antecedents dins la família
- Sexe: És més habitual en nens que en nenes.
- Problemes de lateralitat: El percentatge és més alt en els esquerrans.
- Trastorns neurològics.
- Trastorns en l’estructura temporoespacial: Qualsevol disfunció en l’adquisició de la motricitat i l’organització de l’espai pot originar una alteració en el ritme de la parla.
- Alteracions psicològiques: Moltes vegades és una baixa autoestima la causa del quequeig.
És inevitable sentir culpa, angoixa i nerviosisme davant la parla d’un nen que quequeja. Però sentir-nos malament no els ajuda, ben al contrari, pot empitjorar el problema, ja que el nen
absorbeix com una esponja tot el que sentim i, angoixant-nos nosaltres, només aconseguirem angoixar-lo a ell. Una cosa que els pares han de tenir molt clara, és que ells no són els responsables del que li passa al nen. La tartamudesa no és culpa de ningú.
Si els adults viuen les dificultats en la parla del nen com una cosa negativa, el nen també ho viurà així. Si ens mostrem preocupats i intentem que parli d’una altra manera, el nen tindrà el sentiment que la seva expressió no és adequada i es tensarà. És important que quan parlem amb els nens evitem fer frases llargues i complexes que faran que al nen li costi més seguir-nos, és a dir, hem de saber adaptar-nos a l’edat de l’infant.
Els infants no sempre experimenten les mateixes dificultats; és normal que, per exemple, parlin amb menys fluïdesa i fins i tot s’encallin quan estan cansats, enfadats, o davant
d’una situació que els produeix tensió.
És necessari que totes les persones que interactuen amb el nen, familiars, amics, professors… estiguin assabentats del problema i d’aquesta manera sàpiguen com actuar davant les dificultats del nen.
Si la manca de fluïdesa que presenta el nen perdura en el temps i fins i tot es fa més evident, seria necessari consultar un professional del món del llenguatge, sigui psicòleg o logopeda, per saber si aquesta dificultat que presenta és evolutiva o no. En cas de ser evolutiva amb unes pautes als pares se solucionarà sola, si no, és que alguna cosa no va prou bé en aquest camí d’aprenentatge de la parla.
Podem dir, doncs, que davant del quequeig en la parla dels nostres fills hem d’estar atents, però sobretot no angoixar-nos, perquè si ho fem els estarem transmeten l’angoixa a ells.
En el proper article us parlarem de consells i actuacions a fer davant un nen amb disfèmia.

 

 

 

PAUTES A SEGUIR AMB UN NEN AMB FALTA DE FLUÏDESA EN LA PARLA


Tal com vàrem apuntar en l’article anterior, és molt important que davant d’un nen que presenta problemes de fluïdesa en la seva parla no ens angoixem i tractem de donar-li el màxim de confiança. Avui us volem donar unes recomanacions de conducta, per facilitar el tracte amb aquests nens.
- Acceptar la forma de parlar del nen. Cada persona és única i té el seu ritme d’aprenentatge.
- No sentir-se culpable.
- No considerar la falta de fluïdesa com una cosa negativa.
Ja vàrem explicar en l’article anterior que molts nens entre 2 i 5 anys presenten períodes de quequeig que desapareixen amb el creixement.
- És important que el nen no ens vegi preocupats per la seva falta de fluïdesa. La nostra tranquil·litat el tranquil·litza a ell.
- Pensar sempre que el nen s’esforça per controlar la seva parla.
- Esperar que el nen acabi el seu discurs i no acabar-li nosaltres les paraules encara que sapiguem el que ens vol dir. És a dir, no ens hem d’impacientar.
- Parlar-li a poc a poc, amb frases senzilles i vocabulari accessible a la seva edat. Fer pauses entre frases. Ser un model per a ell.
- Demostrar-li que ens ho passem molt bé parlant amb ell. Intentar tenir cada dia una estona per parlar amb ell en una situació relaxada i sense interrupcions.
- No fer massa preguntes directes que impliquin respostes llargues.
- No donar-li consells com ara: agafa aire, dóna’t temps, no et posis nerviós…
- No obligar-lo a parlar en situacions que li produeixin tensió.
De totes maneres, si ell vol parlar en situacions d’aquestes, cal deixar-lo.
- Tranquil·litzar-lo si està angoixat per la falta de fluïdesa, fent-li veure que moltes persones tenen problemes per expressar-se.
- Intentar que tingui una bona autoestima i confiança en si mateix, potenciant-li allò que fa bé.
- Ser molt pacient quan ell parla, donant-li temps per dir la idea que ens vol comunicar,
- Normalment tenen més problemes en parlar per telèfon. No forçar-los a fer-ho.
- Mantenir contacte visual amb el nen, mirar als ulls dóna confiança i estableix un bon contacte entre les persones.
- Intentar transmetre-li que el que realment importa és el que diu i no com ho diu.
           Tots aquests consells només són orientatius. Sempre és recomanable l’opinió d’un expert. Ell ens podrà dir si realment el problema es evolutiu o no. Hem de saber que una disfèmia com abans es tracti més bo serà el pronòstic i menys temps durarà la teràpia. L’opinió d’un expert a més donarà als pares la tranquil·litat i el suport necessari.



  
 Article extret del diari de l’Ametlla del Vallès, núm. 63 (abril 2009) 

diumenge, 4 de desembre del 2011

PIRÀMIDE DE LES TASQUES FAMILIARS

La piràmide de les tasques domèstiques parteix de la idea que tota la família ha de col·laborar en la realització de les tasques domèstiques.
En funció de l’edat de cadascú, es poden assumir unes tasques o altres segons el seu grau de responsabilitat. La piràmide pretén ser una petita guia per conèixer quines són les tasques que poden fer els membres de la família depenent de la seva edat.
                                                     
clika i descarrega-la
La piràmide de les tasques domèstiques

dimarts, 18 d’octubre del 2011

OBESITAT INFANTIL


Consells per aprendre a menjar millor
La incidència de sobrepès i obesitat infantil en l'última dècada està augmentant d'una manera alarmant i preocupant. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha llençat una alarma mundial en veure que prop de 20 milions de nens i nenes menors de 12 anys de tot el món pateixen sobrepès.
Aquestes dades fan por ja que el sobrepès en els nens i nenes pot afectar seriosament la seva salut a curt, mig i llarg termini.
Un estudi (realitzat en el marc del programa Thao-Salut Infantil, que treballa per la prevenció de l'obesitat) fet a més de 10.000 escolars de Castelldefels (Barcelona), Sant Carles de la Ràpita (Tarragona), San Juan de Aznalfarache (Sevilla) i els municipis madrilenys de Aranjuez i Villanueva de la Cañada, constata que el 22,3% dels nens espanyols entre tres i dotze anys pateixen obesitat o sobrepès. I a més, aquest és un problema que cada vegada apareix en edats més joves i afecta principalment als menors que tenen entre sis i deu anys.
Les dades d'aquest estudi posen de manifest que el10,4% dels nens espanyols pateixen obesitat i que prop d'un 12% té un excés de pes important. Les dades indiquen que el sobrepès infantil, lluny de minvar, continua sent un dels principals problemes de salut de la població infantil. Això ve a dir que 1 de cada 4 nens és un malalt potencial.
Els nens amb sobrepès es troben en una situació de risc ja que poden patir malalties com la diabetis, hipertensió, problemes de cor, problemes ortopèdics de peus i columna vertebral, depressió, trastorns psicològics etc... i tot això afecta la seva qualitat de vida i representa una greu amenaça per a ells de cara al futur.
El grup que més preocupa és el de nens i nenes de 3 a 5 anys ja que és en aquesta edat quan el període de creixement és més fort i quan es creen els hàbits alimentaris. Un nen que de petit és obès, té un 70% de possibilitats de ser obès quan sigui gran.
A l'estudi es reflexa que les dietes infantils tenen un alt contingut en greixos, sal i sucre. Ajudar als nens i a les famílies per evitar l'obesitat és possible amb el programa que ha posat en marxa Thao-Salut Infantil amb la col·laboració de la Fundació Espanyola de Nutrició, per previndre l'obesitat entre els més joves.
L'objectiu principal és reduir l'obesitat infantil i ajudar a les famílies i als nens perquè variïn el seu estil de vida i els seus hàbits alimentaris. S'aplica a través dels ajuntaments de 30 municipis d'Espanya (a Catalunya es farà en 10 municipis) amb les pautes donades pels metges adscrits al projecte. El projecte consisteix a mesurar a les escoles el pes, l'alçada i l'index de massa corporal dels 65.000 escolars seleccionats. Es portarà a terme durant cinc anys i amb les dades que s'aconsegueixin els ajuntaments faran programes dirigits als cuiners o cuineres de les escoles, a les famílies dels alumnes, als restaurants de la localitat i als mateixos nens i nenes.
Què s'intenta??
- Fer que es begui més aigua i menys sucs envasats.
- Menjar més fruita i verdura i menjar fet a casa amb productes naturals.
- Donar orientacions per cuinar de forma sana.
Ja fa temps que l'estil de vida de les famílies i els nens ha variat degut a diferents factors que fan que augmenti l'obesitat i el sobrepès infantil. Alguns d'aquests aspectes són:
- L'activitat física infantil s'ha reduït i ha augmentat el sedentarisme al substituir l'exercici per la televisió o els jocs d'ordinador.
- La manera d'alimentar-se ha variat radicalment. Menjars més hipercalòrics, menys equilibrades, poc sans, presència de molt menjar pre-cuinat, massa sal, massa bolleria industrial i massa begudes ensucrades.
Està en mans de les famílies que es redueixi el sobrepès i l'obesitat infantil.