dissabte, 25 de maig del 2013

GUANYADORA DEL CONCURS DE FOTOGRAFIA DE MAIG

L'Eva Puig, mare de l'Itziar Rodriguez de P5, ens va enviar aquesta fotografia tant maca del seu aniversari, amb la corona i el regal que li van fer els companys de classe.
Des de l'AMPA et diem: Per molts anys!!!!
Moltes gràcies per la vostra col·laboració....


PREMI: 2 Entrades per anar al Parc La Selva de l'Aventura d'Arbúcies


dimecres, 22 de maig del 2013

L'ENVEJA EN NENS, COM TRACTAR-LA?



Font: FAROS - Hospital Sant Joan de Déu 
Data de publicació: 07/01/2013
img item




L’enveja és un sentiment molt comú entre els nens, però amb senzilles mesures es pot corregir.
L’enveja és aquell sentiment o estat mental en el qual existeix dolor o infelicitat per no posseir allò que té l’altre. Ja siguin béns, qualitats superiors o qualsevol altre tipus de cosa. Es defineix a vegades com a tristesa o malestar pel bé aliè i pot arribar a ser un veritable problema per a la persona envejosa.

L’enveja pot considerar-se com un sentiment negatiu i universal, ja que la majoria de les persones, en algun moment de la seva vida, arriben a sentir-la en major o menor grau. De fet, té conseqüències tant per la persona que la sent com per als que estan al seu voltant. Aquest sentiment, que es presenta en totes les edats, pot anar acompanyat d’un complex d’inferioritat, inseguretat i insatisfacció amb un mateix, envers els altres.

Segons Melanie Klein, psicoanalista austríaca creadora d’una teoria del funcionament psíquic i especialitzada en el desenvolupament infantil, l’enveja comença a aparèixer durant els primers anys de vida, quan el nen comença a relacionar-se amb el seu entorn familiar. En aquest context, si el nen se sent amenaçat per la pèrdua d’allò que vol, tindrà un sentiment de buit i desitjarà aconseguir tot allò que no posseeix o que creu que pot posseir. Això ho manifesta a través d’enrabiades, per la qual cosa és necessari calmar les seves angoixes, explicant-li i ensenyant-li a donar, per a que vagi aprenent a tolerar les frustracions i a controlar les conductes impulsives. Així, aprendrà a respectar les diferències i a valorar les seves pròpies qualitats.

El nen que se sent malament en el seu entorn intentarà per tots els mitjans aconseguir el que desitja. Per això la figura adulta ha de canalitzar l’ansietat davant els desitjos no complerts i explicar-li que a la vida no es pot tenir pas tot, i que algunes situacions resulten frustrants.

Sense aquesta ajuda per part de l’adult, segurament el nen generarà una personalitat bastant ansiosa i envejosa, ja que ningú li haurà ensenyar durant la seva infància a valorar les seves virtuts i a centrar-se en els seus objectius i no en els dels altres.

A més, els nens petits imiten constantment la conducta dels seus pares. Si aquests són envejosos hi ha moltes possibilitats que els nens també ho siguin. Per tant, és important que els pares intentin evitar comportaments i comentaris envejosos per a que els nens no puguin imitar-los o aprendre aquest tipus de conductes.

Els pares tenen la difícil tasca d’ensenyar als fills a saber diferenciar entre l’enveja i l’admiració: no és el mateix tenir enveja d’una persona que admirar-la i és bastant difícil per als petits entendre aquest tipus de conceptes, i poden arribar a confondre’ls.

L’objectiu de l’enveja és obtenir allò que no es té, tant en el terreny material, físic, d’actitud, etc. Combatre l’enveja pot ser difícil, per la qual cosa es va convertint en un repte constant en la vida quotidiana; però, a la llarga, aquesta pot convertir-se en amargura i temor a esdevenir una lluita constant de voler tenir o posseir allò d’un altre. Per aquest motiu és molt freqüent que la persona envejosa desenvolupi mecanismes de defensa, per exemple, devaluant a l’altre o minimitzant-lo, és a dir, criticant allò que li agrada en comptes d’acceptar que es tracta d’allò que en realitat li agradaria tenir. Per tant, en aquest cas, li dóna menys valor a allò que l’altre té per no sentir-se tant malament o culpable per estar desitjant allò aliè.

D’altra banda, hi ha qualitats que comunament són fàcilment envejables. Es tracta de cert tipus de característiques que observem en els altres i que estan lluny de les possibilitats de cadascun poder tenir-les. Això passa més sovint en els adolescents, per exemple, quan envegen qualitats físiques dels altres: ser més alt, més prim, etc. En aquests casos, de vegades arriben a entrar en un procés de dol.

Quan el sentiment d’enveja es torna molt intens pot arribar a ser destructiu. Això succeeix, en el pitjor dels casos, quan l’enveja no es pot controlar.


Com actuar amb un nen envejós?

És important aprendre a detectar els sentiments i conductes que poden generar enveja. En general, l’enveja afecta el nen en el seu benestar emocional i en les seves relacions interpersonals.

Els pares que tenen nens envejosos poden ajudar-los oferint-los mostres extres d’afecte, molt d’amor i de paciència. Necessiten que se’ls ajudi a entendre els sentiments, per a que aprenguin a diferenciar-los, per a que aprenguin dels seus errors i dels seus defectes i, sobretot, s’ha de posar èmfasi en allò que fan bé i en quines són les seves qualitats. D’aquesta manera, els ajudarem a fer front a situacions i a controlar-se, sobretot en els moments de rabioles i rebequeries que són tan difícils de controlar tant per part dels pares com, per descomptat, d’ells mateixos.

Si observem que el grau d’enveja no disminueix i suposa un problema pel nen, cal buscar ajuda psicològica.


dilluns, 20 de maig del 2013

AQUEST MES S'APROVA LA LOMCE DEL MINISTRE WERT



Una llei molt polèmica que ha despertat el recel de tota la comunitat educativa
By , on 16 de maig de 2013
Estudiants
Durant aquest mes s’aprovarà definitivament la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa i entrarà en vigor en el moment en què es publiqui al BOE. Ja fa més d’un any que es van anunciant poc a poc les mesures que s’aprovaran amb la llei, despertant el recel de la comunitat educativa. Ja s’han produït nombroses manifestacions en contra, la darrera va ser la massiva del 9 de maig, on tant professors, pares com estudiants d’escoles, instituts i universitats van sortir al carrer per clamar contra les retallades i la LOMCE. En teoria, la llei del ministre Wert té l’objectiu de disminuir l’elevada taxa d’abandonament escolar (24’9%) i la taxa d’atur juvenil (56%).
La idea del govern és que es pugui aplicar ja al proper curs en forma de proves i adaptació, per estar ja instaurada completament al curs 2014/2015. Durant els darrers mesos, el ministre s’ha reunit amb les Comunitats Autònomes i sindicats, però en tots els àmbits s’ha trobat amb el rebuig generalitzat. I és que amb la LOMCEel Ministeri d’Educació té més poder per decidir els continguts dels temaris, un 65% en les autonomies amb llengua cooficial, com Catalunya, i el 75% la resta. El Ministeri decidirà els continguts de les assignatures troncals de primària, secundària i batxillerat, i per la resta fixarà objectius i criteris d’avaluació.
L’Associació de Mares i Pares i el professorat perd poder a favor de la direcció del centre i el Govern central. A més a més, com a forma d’avaluació, s’instauraran quatre exàmens d’avaluació final en acabar cada etapa educativa a Primària, ESO i Batxillerat. En aquests exàmens es posaran a prova els coneixements d’idiomes, matemàtiques, llengües i ciències. Seran necessaris per obtindre les titulacions i la prova de Batxillerat servirà per substituir la Selectivitat, com a forma per poder accedir a la Universitat. Al tercer curs de la ESO, es realitzarà una prova per detectar deficiències abans de poder passar de curs. Aquest sistema és nefast perquè els alumnes es centraran en aprovar els exàmens no en aprendre realment.
S’elimina la polèmica assignatura d’Educació per la Ciutadania, creada el 2006 i, a canvi, s’instaura ‘Educació Cívica i Constitucional’ a segon d’ESO i ‘Ètica’ a quart. Als 15 anys, els alumnes ja hauran de triar què volen seguir estudiant, així que el curs de quart d’ESO passa a ser un nou curs d’iniciació al Batxillerat, que té cinc vies a escollir: Ciències i Enginyeria, Ciències de la Salut, Humanitats, Arts i Ciències Socials. Per últim, la mesura més criticada és el tracte de les llengües cooficials, perquè, segons la Llei, si un alumne demana, en un centre català, que la seva formació sigui en castellà, la Generalitat li haurà de pagar un col•legi privat perquè la rebi. El que es presenta com un tracte equitatiu de totes les llengües del territori, no és més que una enganyifa i un atac al model d’immersió lingüística català.

dissabte, 18 de maig del 2013

LA IMPORTANT AJUDA DE LES ENTITATS CONTRA L'ASSETJAMENT ESCOLAR


‘Asociación No Al Acoso’ vetlla per sensibilitzar la societat i donar eines als implicats en casos d'assetjament escolar
By , on 22 d'abril de 2013
Bullying
Una pràctica de bullying
L’assetjament escolar és una lacra amb la qual, desgraciadament, han de conviure molts joves en la seva etapa estudiantil. És un tema que mai perd actualitat, perquè de tant en tant apareixen als mitjans de comunicació casos de joves que han patit mostres de violència i odi per part dels seus companys de classe. Tot i que, generalment, es rebutgi aquesta pràctica, sembla ser que no es troba la manera d’acabar amb aquesta situació definitivament i sempre reapareixen les persones que executen el rol d’assetjador i les víctimes. Les persones que pateixen aquesta situació, però, no solen explicar-ho a ningú, el que sovint complica el poder trobar una solució.
En general, l’assetjament escolar, també conegut com a Bullying, es produeix a l’edat de 12 anys, aproximadament. Normalment, és el moment en què els joves arriben a l’institut i, per tant, passen a ser els petits del centre. Ara bé, amb l’arribada de les noves tecnologies, l’assetjament s’accentua a través d’Internet i les xarxes socials, de manera que és més dur pels joves, ja no és limita a l’horari escolar, sinó que és persistent les 24 hores del dia, provocant una sensació d’angoixa i problemes futurs sobre la personalitat de la víctima.
En cas de produir-se situacions d’assetjament, tant els pares com els professors i directors dels centres, no saben com afrontar-ho. Per això, hi ha associacions que s’encarreguen d’assessorar i donar eines als implicats, útils per poder superar els problemes i buscar solucions. Per exemple, hi ha ‘Asociación No Al Acoso’, a Barcelona, que és una organització sense ànim de lucre formada per psicòlegs, professors, advocats i especialistes en el tema que vetlla per prevenir el bullying, intervenir en els casos que es produeixen i sensibilitzar la societat.
La seva dinàmica de treball és recopilant informació sobre els diferents casos que es produeixen al nostre país, per veure la dimensió real del problema, com també projectes de formació per tal que tothom pugui tenir tota la informació necessària. A més, l’entitat està formada per una gran quantitat d’experts de diferents àmbits (psicòlegs, juristes, advocats, professors, pedagogs…) amb la finalitat d’ajudar les famílies, joves, professors dels diferents casos de bullying. Ara bé, per poder començar a lluitar contra l’assetjament, és necessari que les víctimes ho comuniquin, per tal que els professors i els pares sàpiguen que passa alguna cosa. Però per tal que això passi, cal que s’assessorin tant els docents com els alumnes i la tasca d’aquestes entitats, com ‘Asociación No Al Acoso’, són vitals i de gran ajuda.

dimecres, 15 de maig del 2013

L’ESPORT INFANTIL COM ELEMENT EDUCATIU



En principi tots tenim la idea -més o menys reflexionada o intuïtiva- que
practicar esport de manera habitual és una activitat positiva per als nens.
Als nens des de ben petits els agrada el moviment, el joc i l’esport, l’activitat
física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També,
quan es van fent majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de
sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, sigui un resultat d’una
competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. I és
clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc,
una font de plaer, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se
en un element més de la seva educació.
Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un
conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seva
evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complica la seva
educació personal.
LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT EN EDAD ESCOLAR.
És clar que l’esport els dóna als més menuts l’oportunitat de jugar en companyia,
de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben avingut i cohesionat per poder obtenir
millors resultats, encara que els resultats del marcador del camp no haurien de
ser allò més important per als nens esportistes sinó el mateix fet de jugar. Perquè
quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que més important que
guanyar és:
- Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix
directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de
pertinència a un grup.
- Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja
estiguin al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.
- Aprendre a entrenar-se, a esforçar-se i a realitzar unes activitats -físiques o no-
que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància. Vicente Ruiz Escola Santiago Rusiñol
2
- Saber que hi ha unes regles que conformen i emmarquen aquella activitat i la
converteixen en esport: les normes en la vida.
- Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de
l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o
perdent...: la reflexió personal i la comunicació.
- Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continuï practicant-la al llarg de la
seva vida, sigui en equip o individualment: l’educació física
L’ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L’ESPORT.
Segons estudis realitzats, les raons per les quals els nens i nenes abandonen la
pràctica de l’esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre les exigències
de l’esport i altres activitats interessants per a ells, la inconstància pròpia de l’edat
per la qual s’apassionen temporalment per una cosa i l’obliden després. Però,
també, pel caràcter massa seriós de l’entrenament, pel lloc preponderant de la
competició en el conjunt de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb
l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més lamentable
és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho, pressionen els fills
menuts perquè hagin de guanyar i s’obliguen a ser els millors i se senten molt mal
si no poden fer-ho.
Per tot això, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a objectius
el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit. Sinó, al contrari cal aprofitar
el que té de positiva aquesta activitat per a educar, i propiciar que els nens es
formen com persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser
esportistes professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida
utilitzant l’esport per a la seva distracció, afavoriment de relacions personals i
manteniment d’una forma física i mental.
Les mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la pràctica de
l’esport dels seus fills i filles, com a responsables primers que són de la seva
educació. Com cada activitat dels menuts, cal que els pares sàpiguen què és el
que pretenen facilitant-les als seus fills l’activitat esportiva, si volen que sigui un
element més en la seva educació o que els compliqui la vida i dificulti el seu
creixement com a persones.  Vicente Ruiz Escola Santiago Rusiñol
3
Si després de reflexionar s’adonen que desitgen que l’esport ajudi els seus fills en
la seva educació física, emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb
ells quan guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen
asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el baló... I
anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre i perdre per a
saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar ni perdre sinó jugar i
passar-ho bé. I anar donant-los eines personals perquè aprenguin a no sentir-se
humiliats quan perden; acceptar les decisions de l’àrbitre, encara que siguin
injustes; o sentir que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera,
que es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare sinó ajudar
als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes ocasions, amb la
qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè aprenguin a conèixer-se ells
mateixos, i expressar els seus sentiments i les seves emocions.
Tenint en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport els valdrà
com un element positiu en la seva formació i creixement personal, sent una
part més de la seva educació, que els ajudarà a aconseguir un estil de vida
saludable, una millora en la motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i
de les relacions interpersonals, l’augment de la motivació i la perseverança,
etc. I, finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de molts
dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a l’adolescència o la
joventut i que només es poden resoldre de forma satisfactòria per a la societat i
les famílies abans que surten, amb l’educació quotidiana dels més menuts.

dilluns, 13 de maig del 2013

CÀNCER INFANTIL. GUIA DE SUPORT PER A PARES



Font: Asociación Española Contra el Cáncer
Data de publicació: 29/01/2013
img item






Un dels èxits més notables de la medicina actual és haver aconseguit que la supervivència de nens a cinc anys d’haver patit càncer se situï al voltant del 70%. Superar un càncer, és en si una experiència traumàtica, tant pels nens com pels familiars. Per ajudar a aquests últims, la Asociación Española contra el Cáncer va publicar el 2006 aquesta guia.
L’ajuda és fonamental en tot el tractament, i els pares tenen la difícil tasca de donar-la i rebre-la d’amics i familiars: és important que en rebin, perquè  només així podran ser forts per donar-la. El seu suport pot ser determinant perquè el nen pugui afrontar el dolor de les punxades lumbars necessàries en els tractaments. Tot i que siguin inevitables, és reconfortant  tenir tot el suport i la informació possible; a més de practicar conjuntament tècniques de relaxació. És normal que els pares tinguin por en un primer moment i estiguin preocupats, però és important aconseguir parlar del tema amb el nen. Per això caldrà mentalitzar-se amb prou temps per a pair-ho i tenir tot el suport possible d’amics i familiars.

Explicar als nens la seva malaltia és un moment molt complicat. En primer lloc no s’ha de subestimar la seva capacitat, ja que solen entendre bé aquestes situacions: saben que “alguna cosa passa” i tendeixen a imaginar-se coses. Per això és important parlar amb ell el més d’hora possible, a més de permetre, en un segon moment, que ell mateix parli i pregunti al metge. Per fer-ho, cal buscar la proximitat: mirar-lo a la cara o mantenint el contacte físic, considerar que qualsevol reacció és normal i evitar que reprimeixi sentiments. D’altra banda se li ha de fer entendre que no es pot atribuir sentiments de culpabilitat. La guia ofereix en aquest punt una taula amb tot allò que el pot preocupar o espantar més a cada edat .

La moral del nen serà fonamental en la seva teràpia, com també la seva capacitat de comunicar-se amb els pares. Per això és important crear un ambient de confiança. D’una banda s’ha de deixar temps perquè es pugui adaptar a tots els canvis i evitar saturar-lo; de l’altra se l’ha d’informar sense mentides de què està passant, quins canvis hi haurà a la seva vida; s’ha d’intentar crear una relació de continuïtat entre la casa i l’hospital: se li ha de permetre portar algunes joguines, o rebre visites d’amics i familiars.

Una de les coses més importants és tenir informació abundant i de qualitat: l’equip és qui millor la pot proporcionar. A l’hora de consultar el metge, però, és possible que els nervis no permetin retenir tota la informació: per això és bona idea apuntar en una llibreta tots els dubtes o preguntes pel metge. Les reunions amb aquest s’han de fer en un ambient relaxat, per poder fer-li preguntes curtes i concretes, i demanar que repeteixi si l’explicació no s’entén. A més cal expressar sempre les preferències de manera clara.

D’altra banda, Internet pot jugar un paper molt important. Tot i que pugui aportar informació en un llenguatge fàcilment comprensible, cal contrastar sempre amb el metge la informació que es trobi en pàgines web; les xarxes socials poden resultar molt útils ja que permeten contactar amb gent en una situació semblant.

Els tractaments impliquen llargs períodes d’espera i inactivitat: per això és important emportar-se coses per  fer, o anar acompanyat d’algú; durant les esperes, també es pot participar en activitats organitzades pel propi hospital. A més, caldrà estudiar com compaginar la feina amb els viatges a centres sanitaris: pot ser interessant buscar una reducció de la jornada laboral i parlar amb l’empresa o amb un treballador social.

Estar pendents del nen no ha de significar que el pares s’oblidin d’ells mateixos, per això és important que es cuidin, no perdin el contacte amb l’entorn i es deixin ajudar per amics i parents, a més de distreure’s de tant en tant. Durant el tractament és normal que tinguin pensaments negatius. Donat que són inevitables, el que s’ha de fer és aprendre a identificar-los i intentar canviar-los: tot i que resulti molt difícil, compartir-los pot alliberar els pares d’una càrrega; el millor és substituir-les per idees positives, com ara pensar en les petites victòries aconseguides, centrar l’atenció en coses agradables, o simplement rebaixar la pressió que un mateix s’imposa. Si la cosa va a més, sempre hi ha la possibilitat de consultar un psicòleg, ja que és freqüent que els pares pateixin estrès o angoixa. Per això cal entendre on és el propi límit i demanar ajuda en tot el que ho superi; també pot ser útil aprendre tècniques de relaxació.

divendres, 10 de maig del 2013

BERENAR DE CARAMELLES - 10 DE MAIG

Amb els diners que van recollir els nens i nenes de l'Escola, cantant i ballant el dia de caramelles, em anat a berenar i ens ho em passat molt bé!!!!
Moltes gràcies, a veure si l'any vinent si som més....