dimarts, 30 d’abril del 2013

TDAH: TRANSTORN DÈFICIT ATENCIÓ AMB HIPERACTIVITAT


Els Trastorns hipercinètics o Trastorns de dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH), presenten com a eix fonamental una sèrie de símptomes agrupats al voltant de tres àrees concretes:
1-La Hiperactivitat
2-El Dèficit de l'Atenció
3-Control de la Impulsivitat
Aquest tipus de trastorn és un dels més estudiats dins l'àmbit del comportament. Es tracta d'un quadre clínic que afecta majoritàriament a nens en edat escolar i en nivells de primària o elemental.
El trastorn hipercinètic és el trastorn infantil més freqüent. Es considera que al voltant del 50% dels nens remesos a salut mental infantil i juvenil són diagnosticats en algun o altre grau de TDAH Encara que la màxima incidència es dóna entre els 6 i 9 anys, el pic dels trastorns hipercinètics sol produir-se cap als 3 anys. El que succeeix és que el diagnòstic no sol efectuar-se fins que el nen comença la primària i la situació d'aprenentatge formal requereix uns patrons estructurats d'atenció i concentració que no es troben presents en el repertori del nen. És llavors quan el trastorn es posa de relleu per les alteracions que produeix en el ritme de l'aprenentatge.
Sembla ser que la seva prevalença és major en les zones més desafavorides socialment, tant en ubicacions urbanes com rurals, si bé, el TDAH pot aparèixer en nens de tots els estrats socials i cultures.

2- Característiques generals

Els Trastorns hipercinètics, solen donar-se amb major freqüència entre els primers fills de la parella. Els primers símptomes poden aparèixer molt aviat. La mare pot referir que el fetus presentava moviments "excessius" durant la gestació.
Al voltant d'un terç de les mares de nens amb T.D.A.H. comenten que el nen va començar a presentar dificultats des del primer any de vida i que aquests s'intensifiquen amb l'arribada de les primeres habilitats motrius.
Repassant els antecedents familiars de nens amb TDAH, és freqüent trobar una incidència de psicopatologia superior a la normal. Això inclou antecedents d'hiperactivitat, trastorns antisocials de la personalitat, abús d'alcohol o altres, problemes matrimonials, familiars, divorcis i, en alguns casos, negligència en la deguda atenció i cura cap al nen.
L'examen neurològic pot detectar immaduresa o determinades alteracions en la percepció viso-motora o en la discriminació auditiva, si bé, sense signes importants d'alteració de l'agudesa visual o auditiva. Poden presentar també alteracions de la coordinació motora en moviments alternatius ràpids, en la discriminació dreta - esquerra i, amb certa freqüència, lateralitat creuada o ambidextre. En ocasions i en funció dels símptomes presentats pot requerir, si encara no s'ha efectuat, una avaluació neurològica.

En general els nens amb T.D.A.H. presenten les següents manifestacions:
1- Una activitat excessiva o inadequada no relacionada amb la tasca o activitat que s'està realitzant. Normalment aquesta activitat és viscuda com molesta o intrusiva per part dels que estan en l'entorn del nen.
2- Atenció sostinguda deficient. Incapacitat per atendre qualsevol tasca durant un espai de temps mínim.
3- Dificultats en el control o inhibició d'impulsos en la conducta social o en tasques cognitives.
4- Problemes en l'àmbit de la relació social amb els seus iguals i adults, creant impopularitat i rebuig.
5- Baix rendiment escolar. Difícilment pot aconseguir avançar en l'aprenentatge.
6- Autoestima baixa. Les conseqüències del seu escàs autocontrol els fa molt predisposats a ficar-se en embolics i situacions conflictives amb els seus iguals. Entre els companys és impopular i això augmenta els sentiment de baixa autoestima.

Tot i això, cal dir que cada nen és diferent i pot presentar aquets símptomes en diferent grau. Tanmateix pot ser que alguns d'ells no hi siguin presents o ho facin en un grau d'afectació lleu.

3- Elements nuclears del TDAH


1-La HiperactivitatEl nen amb TDAH, sol presentar uns nivells d'activitat motora, inquietud i agitació excessius, si bé, hi ha grans diferències individuals en les seves manifestacions. Alguns nens poden ser descrits com si tinguessin "sempre les piles posades". Aquestes accions es caracteritzen no només per la seva elevada energia sinó també per una manca d'autocontrol en la realització d'activitats potencialment perilloses per al nen o molestes per als altres.

2-El Dèficit AtencionalUn dels processos més afectats és el de l'atenció. En els estudis del dèficit atencional, s'han diferenciat dos components de la mateixa. L'atenció selectiva i l'atenció sostinguda. La primera fa referència a l'habilitat per a centrar-se en la informació rellevant de la tasca que es pretén efectuar i ignorar altres estímuls irrellevants propers. La segona o sostinguda, és el manteniment de l'atenció durant tot el temps.
L'atenció selectiva s'ha utilitzat per mesurar el factor de "distraibilidad". Els nens solen interrompre la tasca que estan fent per prestar atenció a estímuls irrellevants per a la major part dels seus companys en una situació de classe. Aquesta capacitat de distracció sol donar-se en situacions molt rutinàries. Contràriament, el nen, sí que pot ser capaç d'atendre selectivament aquells estímuls que siguin del seu interès o que li motivin. Seria el cas d'alguns jocs, activitats a l'ordinador o esports. Tots aquests aspectes han de ser clarificats abans de procedir a la intervenció psico-educativa.

3-La Impulsivitat
La impulsivitat és el símptoma més persistent a mesura que els nens hipercinètics creixen i el que més problemes pot produir, especialment en la relació amb els seus companys. La seva impulsivitat reflecteix un dèficit evident en el control de demora de la resposta. Aquest patró obeeix a un comportament estímul-resposta sense aparent funcionament dels processos inhibitoris.
Cal assenyalar que el T.D.A.H. sembla tenir el seu origen en el desenvolupament neurològic. Però, que aquest trastorn derivi, quan el nen es faci gran, a problemes dissocials, dependrà més dels factors de risc familiars, socials, culturals i econòmics que del mateix trastorn neurològic.
Donada la variabilitat de la simptomatologia d’aquest trastorn, els actuals manuals classificatoris (D.S.M.-IV-TR) inclouen, dintre del diagnòstic, la possibilitat d’especificar el predomini del factor corresponent (hiperactivitat, impulsivitat o tipus combinat). També el de tipus “no especificat” en el cas de que no es compleixin tots els criteris. 

4 - Comorbiditat

Els trastorns hipercinètics presenten una elevada taxa de comorbiditat amb diversos trastorns de conducta, trastorns d'ansietat, de l'humor, etc. A l'àrea de l'aprenentatge és on es generen més problemes específics com el retard en l'adquisició de la lectura, la escriptura o les matemàtiques (càlcul), donat que són processos que precisen d'una atenció sostinguda.
Contràriament al que es pugui creure, els nens TDAH, malgrat totes aquestes dificultats, solen tenir un quocient intel.lectual dins de la mitjana i la seva incompetència no seria tant per una manca de les capacitats cognitives bàsiques, sinó per una mala regulació de les mateixes.
A nivell diagnòstic, cal diferenciar entre els nens que presenten la simptomatologia del TDAH, amb un quocient d’intel·ligència mitjà o superior, dels nens amb un quadre del TDAH associat a altres trastorns com el Retard Mental o qualsevol de les síndromes genètics que cursen dins del seu quadre clínic, també amb aquests símptomes.
És també freqüent dins de la població hiperactiva la presència d'una lateralitat creuada o mal establerta.

5- Possibles causes del TDAH. (Etiologia)

Actualment tot i que se segueixen estudiant diverses hipòtesis, no sembla haver un únic model explicatiu que doni compte de manera satisfactòria de tots els casos de TDAH. És a dir, un cas particular pot ser causat per un factor diferent del que ha produït un altre, o dins d'un mateix cas clínic haver diferents factors desencadenants en diferent grau. El trastorn, doncs, ha de conceptualitzar-se com l'expressió final o via comuna de diversos factors de risc:

1-Factors ambientals i adquiritsDiverses lesions cerebrals s'han associat amb un alt risc de presentar el trastorn (però no en tots els casos). Entre els possibles factors causals esteraría la hipòxia (privació d'oxigen) perinatal i neonatal, altres complicacions en el moment de néixer, infeccions intrauterines, parasitàries, meningitis, encefalitis, deficiència nutricional, traumatisme cranioencefàlic i / o exposició a toxines abans o després del part. Referent a això s'han efectuat estudis (Thompson 1.989) en què sembla produir-se una certa correlació positiva entre la presència d'alts nivells de plom en sang i trastorns cognitius i de conducta. No obstant això, aquests estudis no són concloents degut al fet que els nens que presentaven els alts nivells de plom pertanyien als entorns més desafavorits social i econòmicament i, per tant, amb més possibilitats de presentar altres factors de risc no controlats.
Un factor de risc molt conegut és l'anomenada síndrome alcohòlic fetal que cursa, entre d'altres, amb hiperactivitat, impulsivitat, desatenció i anomalies físiques. La síndrome es presenta en les dones que cometen excessos o abusos de l'alcohol durant l'embaràs.

Additius alimentaris: La ingesta d'additius alimentaris com colorants, conservants, potenciadors del sabor, etc, i que constitueixen elements afegits a molts productes alimentaris pels nens, han estat objecte, també, de diversos estudis. Les conclusions, un cop més, apunten a que aquests additius no constitueixen causa significativa del TDAH, excepte en determinats nens (principalment petits) i amb certa hipersensibilitat cap als mateixos. Estudis efectuats amb el sucre van en el mateix sentit.

Dietes: Alguns estudis han intentat sotmetre a prova la hipòtesi de que certes dietes poden causar el trastorn. Hi ha dues vies d'investigació, les anomenades dietes d'inclusió i les d'exclusió. Les primeres suposen que la inclusió de certs elements en la dieta del nen com ara vitamines o ferro poguessin millorar la simptomatologia. Aquestes afirmacions es basen en la sospita que certes mancances d'aquestes substàncies podria estar implicades en l'arrel del problema. Sobre això cal tornar a assenyalar que no hi ha conclusions definitives i encara que no és descartable certa millora en nens amb mancances específiques, no es pot establir de manera rigorosa una relació de causa-efecte en tots els casos.
Respecte a les dietes d'exclusió, el problema s'ha plantejat en sentit invers, és a dir, intentar esbrinar si la retirada de certs aliments o additius pogués induir una millora. Es creu que el nen pot tenir una baixa tolerància o certa hipersensibilitat cap a aquests elements i promoure l'exacerbació dels símptomes. Els aliments que, amb major freqüència, empitjorarien la conducta inclouen la llet de vaca, la farina de blat, alguns colorants alimentaris i els cítrics. Tampoc hi ha dades concloents i es necessiten més estudis sobre això abans de considerar eficaços o convenients qualsevol de les dietes assenyalades. Cada nen és un món i requerirà un estudi detallat dels factors de risc.

2-Factors genètics
Es tracta, sens dubte, d'un dels factors de major rellevància en l'explicació del trastorn. Estudis recents han documentat la importància de la transmissió genètica del trastorn hipercinètic. Una de les causes apuntades seria una alteració en el metabolisme de la dopamina, noradrenalina i possiblement també la serotonina. Es tracta de neurotransmissors del sistema nerviós central amb importants funcions reguladores d'emocions i conductes.

3-Factors de base orgànicaS 'han efectuat diversos estudis trobar l'origen del trastorn en alteracions orgàniques. Una de les línies d'investigació, actualment vigent, es centra en hipòtesis bioquímiques de disfunció o desequilibris en diferents neurotransmissors. Actualment disposem de dades que assenyalen una disminució dels nivells de dopamina en el líquid cefaloraquidi. Recentment també s'ha implicat la noradrenalina i la serotonina. No obstant això, no podem establir fins a la data, una relació causal entre les alteracions bioquímiques i les conductes hiperactives. Aquests desajustos en els neurotransmissors podrien indicar la presència del trastorn però sense poder determinar si són causa o conseqüència del mateix.
Altres investigacions assenyalen la implicació dels lòbuls frontals i el locus ceruleus (ambdues fan referència a zones concretes del cervell) i que estan implicades en la regulació del llenguatge i en la funció inhibitòria. Per la seva part el cortex (mantell de teixit nerviós que cobreix els hemisferis cerebrals i implicat en processos cognitius superiors com el pensament), ha demostrat la seva importància en la presència del trastorn. Una atròfia cortical frontal s'ha observat en molts joves i adults amb història de trastorn de dèficit d'atenció a la infància.

4-Factors socials i familiarsFactors com la pobresa, un habitatge en males condicions, entorn precari o de pobresa, semblen influir en la gènesi i perpetuació del problema generant, amb majors probabilitats, un trastorn disocial en l'etapa adulta.
La Hiperactivitat és més freqüent en nens pertanyents a famílies caracteritzades per problemes conjugals, relacions hostils pare-fill i una vida familiar desordenada. En general, podem afirmar que en alguns nens amb el trastorn, encara que no en tots, una cura maternal anòmal, mancat de l'atenció i afectivitat adequada, és un factor de risc important per desencadenar i / o mantenir el problema.
En l'etapa escolar la conducta del nen i el seu baix rendiment escolar suposa un estrès addicional a la família, generant el temor que el nen no sigui capaç en l'etapa adulta de trobar una feina.
Tanmateix, l'augment de les taxes de divorcis, separacions, famílies monoparentals, jornades de treball intensives, poden propiciar menys recursos i temps per atendre degudament a un nen hiperactiu. Totes aquestes situacions tenen un impacte clar en la gènesi, desenvolupament i manteniment del problema.
Com a conclusió final assenyalar que, malgrat les actuals investigacions, no disposem d'un factor clau com a responsable únic del TDAH. Sí sabem que probablement en la gènesi del problema es trobi una cruïlla de diversos factors de risc que en major o menor grau generen la simptomatologia. És per això que, previ a la intervenció psicològica, es fa necessària una avaluació a fons de tots els factors de risc abans assenyalats.

6- Avaluació del TDAH

Disposem de diferents eines per avaluar la presència del TDAH. Tres són les vies fonamentals:
1-Les entrevistes.
2-Les escales informades per pares, educadors, o el mateix nen.
3-Les observacions directes. 

Amb menor rellevància per a la diagnosi del problema es trobarien les diferents proves o tests d'intel ligència que en tot cas ens aportarien la sospita d'un dèficit atencional o presència d'impulsivitat però sense valor diagnòstic per si soles.
Destaquem el Protocol d'Avaluació General i Específica dels Trastorns per Dèficit d'Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAs) del grup Alborh-Cohs i que inclou Qüestionaris, Inventaris, Escales i Registres.
Una de les peculiaritats d'aquestes proves és que valoren el dèficit d'atenció independentment del factor d'hiperactivitat. Aquesta distinció és important ja que el DSM-IV (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) comprèn subtipus en els que contempla el TDAH de tipus combinat, amb predomini del dèficit d'atenció o amb predomini hiperactiu-impulsiu. És important avaluar amb deteniment cada un dels components nuclears del TDAH (Hiperactivitat, Dèficit Atencional i Impulsivitat) abans de traçar el pla d'intervenció. No és el mateix que hi hagi predomini dels trastorns conductuals o del dèficit atencional.
Algunes proves com el d2 permet analitzar l'atenció selectiva i la concentració. Per la seva part amb el MFF-20 podem avaluar el constructe reflexivitat-impulsivitat. Ambdues proves estan editades per TEA.
El traç i la forma en el dibuix lliure o en una situació estructurada com en el Test de Bender pot aportar informació rellevant de la presència d'impulsivitat. En nens amb acusat control d'impulsos hi ha una tendència clara a escriure una seqüència de paraules seguint un patró d'amplificació de mida de les lletres a mesura que s'avança en l'escriptura. També hi pot haver inversions de lletres (en especial amb nens amb lateralitat contrariada). Al pintar els diferents dibuixos no es respecta el contorn i el traç poc controlat es reflecteix en una superposició de gargots i pobre detall, apareixent els objectes molt deformats.
Al Test de Bender poden observar-se, en els nens impulsius, un progressiu augment en els dibuixos amb punts. Aquests solen convertir-se en cercles que progressivament augmenten la seva mida i perden l'orientació original.

7 - Intervenció i tractament

La intervenció i tractament de la hiperactivitat es desenvolupa des de fa diverses dècades a partir de dues modalitats terapèutiques diferents però convergents en els interessos i objectius clínics:

1) Tractament FarmacològicMalgrat que l'ús de psicofàrmacs no constitueix una pràctica generalitzada a la clínica infantil, podem afirmar que en el cas de la hiperactivitat és la principal excepció. El fàrmac de primera elecció el constitueixen un grup de medicaments de la família dels estimulants (Metilfenidat). Paradoxalment l'ús d'estimulants en nens hipercinètics aconsegueix una millora notable a nivell conductual. És més controvertida la seva influència directa en la millora del rendiment escolar.
Són molt nombrosos els estudis que han verificat l'eficàcia d'aquests fàrmacs en població infantil i, avui en dia, el seu ús està generalitzat com a part del tractament. Malgrat aquests resultats positius, cal assenyalar l'inconvenient de la presència d'efectes secundaris contingents a la presa de la medicació. Entre ells hi hauria la disminució de la gana, insomni, alteracions de l'ànim i ocasionalment molèsties gàstriques. Aquests efectes acostumen a desaparèixer amb la reducció de la dosi.
Recordem que sempre ha de ser el pediatre o metge, que s'efectuï la prescripció del medicament i el seu control. Aquest tipus de medicació no pot ser incorporada i retirada de manera capritxosa pel que insisteix en l'assessorament professional.
Actualment s'afirma que els millors resultats terapèutics s'han aconseguit quan s'ha combinat l'ús de medicació amb la intervenció psicològica a nivell conductual. L'eficàcia d'aquesta combinació s'ha demostrat superior a un tractament basat només en el fàrmac o només en tècniques psicològiques.

2) Tractament psicològicActualment la intervenció psicològica en la hiperactivitat suposa la posada en marxa de diferents estratègies i tècniques multicomponent. Algunes d'elles són específiques per al nen i altres estan destinades a entrenar i formar a pares i educadors tant en l'àmbit escolar com en el familiar. La implicació de pares i educadors és fonamental per aconseguir solucions generalitzades i mantingudes.
Les tècniques d'elecció han estat clàssicament les tècniques de modificació de conducta(reforç positiu i negatiu, economia de fitxes, cost de la resposta, temps fora, contractes conductuals, etc ..).
Avui en dia s'han afegit tècniques provinents de la psicologia cognitiva com lesautoinstruccions o solució de problemes.
Pel que fa als pares s'han creat diferents models de l'anomenat "Entrenament de pares", on se'ls ensenya a manejar tot aquest repertori d'estratègies conductuals amb els seus fills.
L'ús de la relaxació mitjançant jocs apropiats és bon sistema per intentar controlar la impulsivitat.
Una tècnica molt utilitzada amb els nens és la denominada "Tècnica de la tortuga". S'aplica individualment o en grup i s'intenta que el nen s'identifiqui amb el personatge (la tortugueta), la qual té nombrosos problemes a l'escola per la seva impulsivitat. Un altre personatge, la tortuga sàvia, li va donar la solució al seu problema, que consisteix en ficar-se en la seva closca quan alguna cosa li fa ràbia, i llavors buscar la millor solució. La posada en escena d'aquesta representació pretén ensenyar el nen a contenir la impulsivitat (autocontrol). Per això la tensió generada quan es presenti una situació conflictiva s'escenifica enganxant els braços al cos, prement la barbeta al pit i "tancant-se en la seva closca" romandre així fins a comptar 10. Un cop dominada pel nen aquesta tècnica, es busca la generalització i consolidació d'aquestes en l'ambient natural.

Una altra tècnica utilitzada és la "Correspondència Dir-Fer-Dir". Aquest procediment suposa establir una relació entre el que els nens diuen que faran i el que realment fan. S'estableixen unes contingències socials diferencials segons el resultat. Així un nen que afirmava, quan se li preguntava, "que anava a fer tot el treball", era reforçat quan ho feia. Es poden establir altres exemples amb diferents nivells instruccionals. El sistema funciona de forma més òptima i, s'aconsegueix la major obediència, quan les instruccions inclouen el moment en què es realitzarà l'acció i la conseqüència (reforçador) que es pugui derivar del seu seguiment. Igualment, s'aconsegueix millors resultats si la tasca que han d'efectuar pot ser escollida per ells, tot i que sigui dins d'un grup limitat i de baixa preferència.
En general podem afirmar que atendre principalment als comportaments que el nen ha d'aprendre tant en l'àmbit acadèmic, com en el de la interacció social o a casa constitueixen la millor manera de reorientar els estils comportamentals d'aquests nens. Indubtablement tots aquest nou repertori conductual alternatiu ha d'edificar-se des d'uns nivells adequats de motivació. D'aquesta manera hem de començar amb la introducció d'elements reforçadors artificials (fitxes, punts ....) perquè progressivament siguin els reforçadors naturals els que prenguin el comandament de les conductes desitjades. Per reforçadors naturals entenem aquells que es produeixen en l'ambient natural del nen. Per exemple, un nen que comença a modificar la seva impulsivitat per obtenir certs premis (els reforçadors artificials), és probable que també aconsegueixi el que els seus companys l'acceptin millor en els jocs i aquest fet es converteixi també en un premi desitjable per al nen (reforçador natural) i, per tant, ajudi a mantenir aquesta conducta.

8- Material i enllaços d'interès


Document (pdf): Pautes i orientacions a mestres i pares per nens i nenes amb Dèficit d'atenció (amb o sense hiperactivitat). [1.083 KB]
Enllaços:http://orientacionandujar.wordpress.com/fichas-mejorar-atencion/
Es tracte d’una web que ofereix gratuïtament nombrós material didàctic per treballar l’atenció sostinguda.

dissabte, 27 d’abril del 2013

QUÈ EN SABEM DEL TDAH?


Beatriz Mena Pujol, Rosa Nicolau Palou i Pilar Tort i Almeida
Membres d'Adana Fundació
Aquesta càpsula pretén donar resposta a les preguntes que es poden formular, no només els pares i les mares que tenen un fill o una filla amb un diagnòstic de Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat –ja que aquests reben ajuda i assessorament per part dels professionals- sinó també els altres pares.
En una situació com l’actual en què tots possiblement hem sentit a parlar d’aquest problema i, fins i tot, coneixem algun noi o noia que el pateix, cal que tinguem una informació prou contrastada que faciliti la comprensió d’aquesta problemàtica.
Més informació a: 
Pàgines webs interès
Multimèdia
  • Programa Fer de pares.TDAH: sempre mogut o sempre distret! Catalunya Ràdio. (emissió 26/08/2011) Durada: 23’11’’
  • Mares i pares amb TDAH: respostes a una vida d'interrogants. Programa Fer de pares, Catalunya Ràdio. (emissió 08/11/ 2011) Durada: 13:09
  • Canal Youtube FEAADAH(Federación Española de Asociaciones de Ayuda al Déficit de Atención e Hiperactividad)
  • El TDAH. Para todos la 2. TVE. (Emissió 28/03/2012) Durada: 29’
  • El TDAH y portarse mal. Para todos, la 2. (Emissió 08/02/2011) Durada: 8’40” (Valoració: entrevista a pares que han escrit un llibre i ho aborden de forma propera a les famílies) 
Lectures recomanades
  • http://www.trastornohiperactividad.com/sites/default/files/pdf/TDAH_Manual_Padres.pdf" target="_blank">Trastorno por déficit de atención con hiperactividad. Guía para padres y educadores. Burgos et al (2009) Unidad de Salud Mental Infantil y Juvenil Hospital Universitario Reina Sofía. Córdoba Universidad de Córdoba. Editorial Glosa: Barcelona
  • Mediateca de FEAADAH(Federación Española de Asociaciones de Ayuda al Déficit de Atención e Hiperactividad)
Xerrades i tallers
  • Trastorns de l’aprenentatge
  • Educació emocional
  • L’adquisició d’hàbits
Molts nois i noies hiperactius i amb dificultats per centrar l'atenció són diagnosticats amb el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat. Què en sabem del TDAH? Quines pautes hem de seguir?
Són nois i noies etiquetats per mestres, professors o serveis psicològics d’hiperactius. Des dels mitjans de comunicació també hem sentit a parlar del problema a través de notícies, espais de divulgació,...Però, què és la hiperactivitat?, què en sabem d’aquest trastorn complex que semblen tenir tants nens i nenes? El mateix nom ens porta a engany i ben aviat ens adonem que allò que caracteritza aquest trastorn no és únicament, ni principalment, un excés de moviment com la paraula "hiperactivitat" ens suggereix, sinó sobretot les dificultats que tenen aquests nois i noies per centrar l’atenció i també la impulsivitat.
EL TRASTORN PER DÈFICIT D'ATENCIÓ AMB HIPERACTIVITAT
Actualment es parla cada cop més de la hiperactivitat o dels joves  Hiperactius. Sembla que cada vegada se’n detecten més casos en els nostre país, però hem de ser cautelosos quan parlem de nens o joves hiperactius i saber si ens referim a un comportament que mostren només durant un cert període de temps o si ens estem referint al Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH).
El TDAH és un trastorn o una malaltia que, segons diuen els estudis actuals, és d’origen biològic i  bàsicament hereditari. Així doncs, tot i que la manera d’educar al nostre fill/a influirà en el seu comportament, el nen o la nena amb TDAH neix amb aquest trastorn. D'altra banda, diem també que es tracta d’un trastorn crònic, o sigui, de llarga durada.
El TDAH es caracteritza per:
  • Falta d’atenció. Dificultats per mantenir l’atenció i concentrar-se en activitats llargues i dificultats per resistir-se a les distraccions.
  • Impulsivitat. Dificultats per controlar-se ells mateixos i comportar-se de forma reflexiva.
  • HiperactivitatActivitat motriu i/o vocal excessiva o inadequada. Per poder parlar de TDAH aquests símptomes han d’aparèixer abans dels set anys i han demanifestar-se en més d’un ambient. Per tant, no existeixen els nois o les noies que només són hiperactius a casa o només ho són a l’escola. A més a més, han d’interferir de forma significativa en la vida del nen o del jove (li ha de comportar problemes de conducta o dificultats escolars o altres dificultats importants d’adaptació en algun àmbit de la seva vida.)
En general, els símptomes de TDAH es comencen a observar clarament amb l’inici de l’escola i més concretament a 1r o 2n de primària que és quan al nen i la nena se li demana, sense que se li hagi d’estar a sobre contínuament, que sigui capaç de realitzar tasques com ara comportar-se de forma correcta i escoltar sense interrompre. És també en aquest moment quan l’horari comença ser més organitzat, no hi ha tant control constant i immediat per part de la mestra o el mestre i, per tant, s’exigeix a l’alumne/a que sigui més autònom en el seu treball.

QUÈ VOLEM DIR QUAN PARLEM DE FALTA D'ATENCIÓ I CONCENTRACIÓ?
La falta d’atenció i concentració es caracteritza per una dificultat excessiva, en comparació als altres nens i nenes de la seva mateixa edat, a l’hora d’atendre i concentrar-se durant un període llarg de temps ja sigui fent feines d’escola o durant el joc. Aquests joves tenen dificultats per establir un ordre en les seves coses o en les seves feines, perden el material necessari per a treballar, sembla que no escoltin, obliden coses importants, rebutgen activitats que requereixen un esforç excessiu, cometen errors per deixadesa...
Sovint aquests símptomes fan que es consideri a aquests nois i noies, de forma errònia, com a despistats o desmemoriats. La capacitat d'atenció d'aquests nens o joves davant de jocs o feines que els agraden pot ser bona, però la seva capacitat d’atenció és variable. Com més avorrida i repetitiva és la tasca, pitjor és la seva capacitat d’atenció i concentració. Degut a això, és quan va disminuint el seu rendiment alhora que va augmentant l’exigència escolar o familiar i és quan ens comencem a adonar que quelcom no funciona de la forma correcta.
Els pares i els mestres que tenen un fill/a amb dèficit d'atenció diuen d’ell/a:“sembla que no escolti”, “somnia despert/a”, “no es pot concentrar”, “es distreu molt fàcilment”, “no pot treballar sense supervisió”, “no acaba les feines (o els jocs) que comença”, “salta d’una feina a una altra sense acabar-ne cap"

QUÈ ES LA IMPULSIVITAT?
La impulsivitat és una dificultat per controlar el que fem o el que diem. Aquests nois o noies tenen dificultats per pensar abans d’actuar, és a dir, els costa molt reflexionar abans de fer o de dir. Això fa que es precipitin quan parlen, que interrompin les converses, que siguin poc previsors, que planifiquin poc allò que han de fer, que facin comentaris fora de lloc... A la llarga, això els porta a problemes tant a l’escola com a la família o en el seu entorn social. Els pares i els professors/es acostumen a dir d’ells/es que “no saben esperar el seu torn”, “interromp les converses”, no valora el risc o el perill”, “actua sense pensar”, “respon a les preguntes sense acabar d’escoltar- les”. El comportament impulsiu que manifesten de forma involuntària fa que moltes vegades se’ls catalogui injustament donat que s’interpreta el seu comportament destorbador com a un símptoma de mala educació i falta de respecte.

QUÈ ÉS LA HIPERACTIVITAT?
S’entén la hiperactivitat com un excés de moviment inútil que no serveix per a la tasca que està fent el nen o el jove. Ens referim a un moviment que pot ser de les mans, dels peus, de tot el cos. Podem posar exemples com ara aixecar-se excessivament de la cadira sense motius i en situacions que es requereixi tot el contrari, donar cops a la taula amb la mà esquerra mentre s’està escrivint amb la dreta, moure els peus contínuament mentre s’estan fent els deures... 
La hiperactivitat, en alguns nens, també es manifesta parlant en excés i amb un discurs poc organitzat fent sorolls amb la boca quan el que
cal és estar callat i treballant. Com es pot suposar, aquests nens i nenes solen tenir més dificultats que els altres a l’hora de realitzar activitats tranquil·les. Sempre que parlem d’hiperactivitat cal tenir present que s’ha de comparar amb el que seria normal en un altre nen o nena de la seva mateixa edat.
La hiperactivitat genera moltes dificultats al nen quan és més petit i dóna la sensació que no es controla, “no para quiet” en situacions com l’escolar en les quals aprendre a treballar assegut i callat té molta importància. De fet, però, la hiperactivitat és l’únic símptoma del trastorn que va desapareixent amb l’edat en tant que la manca d’atenció i la impulsivitat tendeixen a ser més persistents.
Els pares, les mares i els/les mestres solen dir d’ell/a: “sempre va amunt i avall”, “sembla que tingui un motor”, “no es pot estar assegut/da”, “no para de parlar”, “sovint fa sorollets amb la boca o canta”, “es mou constantment a la seva cadira”.

QUÈ HEM DE FER EN CAS DE SOSPITA DE TDAH
1. El primer que cal fer és acudir a un professionalque faci una valoració diagnòstica. Tinguem present present que molts dels símptomes dels que hem anat parlant són presents en multitud de nois i noies sense que per això hagin de patir un Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat. En moltes ocasions es tracta de comportaments aïllats que no són prou significatius, en altres casos poden ser comportaments normals en una determinada edat o fins i tot un problema de comportament que tingui elements comuns amb el TDAH però atribuïbles a pautes educatives errònies o a altres qüestions.
És important fer una avaluació a nivell mèdic, psicològic i pedagògic orientat a determinar les condicions físiques del nen, el seu estat emocional, les seves capacitats i el seu nivell d’aprenentatge. Amb això es podrà saber si els problemes de comportament i/o de rendiment escolar que presenta el nen o la nena són deguts al TDAH o bé a altres causes.
Hi ha nois i noies amb dificultats d’atenció i d’autocontrol que no tenen un deteriorament en la seva vida acadèmica o familiar. En aquests casos, no es podrà diagnosticar TDAH, però sí que es podran beneficiar de les mateixes pautes educatives que s’utilitzen amb nois i noies amb TDAH. Una avaluació completa del nen o del jove aportarà informació fonamental per establir el diagnòstic i també per a establir el pla terapèutic.
2. El tractament o teràpia que ha demostrat més eficàcia en els nens i els adolescents amb TDAH combina els següents elements: 
  • Tractament psicològic aplicat al noi o a la noia.
  • Formació de pares i mestres en pautes educatives per a treballar amb nois i noies amb els trastorn.
  • Medicació amb seguiment mèdic especialitzat.
  • Reforç escolar donat per professionals especialitzats. 
És imprescindible, per a treballar correctament amb nens i joves amb aquest trastorn, la col·laboració estreta entre els pares, el nen o el jove i el centre educatiu, essent el professional especialitzat el coordinador del procés. Com que durant el tractament van sorgint nous problemes cal anar revisant les actuacions per anar-s’hi adaptant.

divendres, 26 d’abril del 2013

GUANYADORA DEL CONCURS DE FOTOGRAFIA D'ABRIL


L'Assumpta Puig, mare de l'Ivet Planella de P4, ens va enviar aquesta fotografia amb la mona de pasqua.
Ens va explicar que el dilluns de Pasqua l'Ivet celebrava el seu aniversari.
Des de l'AMPA et diem: Per molts anys!!
Moltes gràcies per la vostra col·laboració...




PREMI: 2 Entrades per anar a veure Somriures i Màgia - Mag Lari al Teatre Atlàntida de Vic


dimarts, 23 d’abril del 2013

FOTOGRAFIES DE SANT JORDI 2013

Moltes gràcies a tots/es els pares, mares, nens, nenes, avis, àvies, professor/es de l'Escola Jacint Verdaguer, l'escriptora Maria Carme Bayot, la il·lustradora Núria Baranera, Assamblea.cat, Bijuteria Catalana, la Montse Raurell, Les fades de la sort.... que heu participat de la festa. Sense vosaltres res seria possible!!!!

  Durant tot el dia van venir els nens i nenes de l'Escola a veure les parades de llibres i roses














 La pastisseria Corominas ens ha fet els pastissets de l'AMPA. Han sigut tot un èxit!!




La Raquel i les seves CUQUES
















En Genís i l'Assamblea.cat
La Montse Raurell i les seves cosetes


Les Fades de la Sort
El Drag amb els nens i nenes del Centre Obert




















Moxi Toxi i el Tro sense Rei
























L'Escriptora MªCarme Bayot i la il·lustradora Núria Baranera

















Que bons els pastissets de l'AMPA!!!!