dilluns, 5 d’agost del 2013

LA HISTÒRIA D'EN DAVID COSTA MARTÍNEZ, UN NEN AMB PARÀLISI CEREBRAL


La història d’en David Costa Martínez, un nen amb paràlisi cerebral
Data de publicació: 17/10/2011
img item
Aquest és el relat de l’Irene Costa, una noia que ha volgut compartir amb els nostres lectors l’experiència de viure amb el seu germà afectat de paràlisi cerebral i com aquest fet ha influït en la seva vida.
Quan vaig néixer, el meu germà tenia tres anys, jo era la germana petita, però al cap de pocs anys em vaig convertir també en la germana gran; com pot ser això? Molt senzill, el meu germà, en David, era un nen especial, tenia paràlisi cerebral, no podia caminar ni parlar, no hi veia bé i, donades les complicacions associades a la seva malaltia, tampoc va créixer gaire. Però ell era “ESPECIAL” i no perquè estava malalt sinó perquè era un germà diferent i únic, i això el feia molt especial.

A casa, els pares, els avis i els tiets van fer que aquella personeta tan especial fos d’allò més normal i això a vegades era difícil, perquè passava moltes estades a l’hospital, gairebé quinze dies cada mes o mes i mig. La mama deia que anaven de vacances al balneari, però, tot i ser molt petita, jo m’adonava de tot i sempre que marxaven cap a l’hospital m’enfadava i plorava perquè no m’hi deixaven anar.

La paràlisi cerebral és una malaltia, però això no vol dir que jo no hi pogués fer res. Era el meu millor company de joc. Quan estava a casa, podia jugar amb ell. El posàvem al seu cotxet o a la seva hamaca i jugàvem a papes i mames, i a l’hora del bany la mama em deixava banyar-lo a la banyera mentre ens vigilava a tots dos. Quan venien les meves amigues, el Tete també estava amb nosaltres; primer el miraven estranyades, però jo els hi explicava que no passava res, que només tenia una malaltia i podíem jugar amb ell igualment; seguidament, ens posàvem a jugar i ens ho passàvem molt bé.

El que més m’agradava de tot era l’hora d’anar a dormir; la mama em deixava posar-lo al llit amb mi i jo li explicava contes i li cantava cançons durant una estona abans que el posessin al seu bressol. Sempre em demanava que dormís amb ell, però, lògicament, la mama i el papa no em deixaven.

No pel fet de que fos un nen amb una malaltia va ser un nen trist i que no feia res, tot el contrari: era un nen molt rialler i sempre tenia un somriure a la seva bonica cara, la qual, il·luminava tota la casa. Encara que sembli impossible ens coneixia a tots per la veu i feia uns petits crits diferents per a cada un de nosaltres acompanyats del seu gran somriure.

El més increïble de tot va ser que, quan va néixer, els metges li van donar una perspectiva de vida de tan sols tres anys mes ó menys. I no va ser així, ja que en va viure onze. Va haver d’anar moltes vegades a l’hospital, però sempre tornava a casa. De fet, en una d’aquestes, els metges creien que no se’n sortiria perquè el cor li anava molt lent, però quan la mama li parlava a cau d’orella, el cor se li accelerava i els metges, perdoneu per l’expressió, però flipaven, igual que jo quan la mama m’ho explica.

I tota aquesta força d’un simple nen petit malalt i aquestes ganes de viure i d’estar amb tots nosaltres eren gràcies a tot l’amor, carinyo i positivisme que li donàvem tots, paraules de metges. Per això, davant d’una malaltia sempre s’ha d’actuar en positiu, les coses sempre van millor.



El meu germà va anar a un centre d’estimulació precoç fins als tres anys, allí l’estimulaven i milloraven el seu estil de vida. Després, fins que va morir, va anar a l’escola Alba de Reus. Allà s’ho passava molt bé amb els seus companys i les seves professores. Feien moltes coses, com ara festivals de fi de curs ―que per cert, m’encantava anar-los a veure! Em tornava boja!

També anàvem de vacances amb ell, poc, però hi anàvem. I a l’estiu, al bon temps, sortíem a la plaça, cosa que m’agradava molt també. Per carnaval ens disfressàvem, celebràvem la Palma, la Mona, el Nadal... i sobretot el seu aniversari. Com qualsevol altre infant de la seva edat.

A mida que s’anava fent gran, la seva salut empitjorava, havia de menjar per sonda, havíem de tenir bombones d’oxigen a casa perquè no respirava bé, i les seves estades a l’hospital eren cada vegada més freqüents. Tot i així, no va ser un obstacle per a que seguís fent vida més o menys normal.

El 12 d’abril de fa uns anys, el dia que va morir, va morir una part molt important de tots nosaltres, però en el fons, en David no morirà mai, perquè va venir a aquest món per il·luminar-nos la vida i ajudar-nos a ser una mica millors persones i això ho va aconseguir de sobres. Sempre va ser un gran exemple per a mi i sempre ho serà, per això, sempre intento tenir un gran somriure per a ell i per a tothom.

Dedico la biografia a la meva mare, per ajudar-me a escriure-la i al meu pare, àvia i família per donar-li sempre un carinyo més especial. I a ell, per regalar-me una infància molt bonica, especial i diferent.

Us deixo una frase que sempre em recorda a ell.

 “La força no prové de la capacitat física, prové d’una voluntat indomable.”(Mahatma Gandhi)

Irene Costa Martínez.
Aquest relat ens l’ha fet arribar el Dr. José A. Bilbao del CAP ABS Riudoms

divendres, 2 d’agost del 2013

FOTOGRAFIES DEL CASAL D'ESTIU

 Aranyes de xocolata!!! Que bones....
 Fem unes maraques!!!!
 Ens pintem la cara!!!!
Fem els barrets de mags!!!!

 Fem les capes de mags!!!
 Taller de manualitats!!!!
 Monstres....


 Carbasses...

 Monstres per menjar!!!! Que bons...
 Titelles fantasmes.....




Al casal no ha faltat la música!!!

 Jocs d'aigua!!!


 Pintem samarretes
 Ha vingut un noi anglès

 Excursió a Saladeures























Ens ho em passat molt bé!!!!!

dilluns, 29 de juliol del 2013

REBEL·LIA ADOLESCENT O INDICIS D'UNA MALALTIA MENTAL?



Font: El País
Data de publicació: 19/12/2011
img item





La por, l’angoixa o l’ensopiment són sentiments i comportaments transitoris i propis de l’adolescència, una etapa de la vida, si més no, complicada. No obstant això, malalties mentals com la depressió greu, la psicosi o l’esquizofrènia s’arriben a confondre amb l’actitud adolescent. De fet, el 75% dels trastorns mentals de l’edat adulta s’inicien a l’adolescència. Cal parar atenció si s’observa un cúmul de símptomes per recórrer a ajuda experta en cas de necessitat.
De la melancolia adolescent a la depressió. Segons José Luis Bonal, president de la Sociedad Española de Pediatría Extrahospitalaria y Atención Primaria, aquests són els símptomes que permeten diagnosticar la depressió a la pubertat:
  • Cansament extrem.
  • Pèrdua de pes.
  • Trastorns importants del son.
  • Expressen que se senten inútils o desemparats.
  • Pèrdua de l’ànim i d’interès pel que li agradava.
De fet, la prevalença de la depressió se situa al voltant del 6% en els adolescents.

I si el meu fill no vol sortir de casa? Aquest símptoma, però agreujat, pot desencadenar un trastorn psicòtic incipient. El fet de prendre drogues dispara les probabilitats de patir-ne. Lluís Lalucat, director del Centre d’Higiene Mental Les Corts de Barcelona, apunta altres indicis d’aquesta malaltia mental greu:
  • El noi o noia evita sortir de casa perquè creu que algú el persegueix.
  • Descens brusc del seu rendiment escolar.
  • Progressiu aïllament.
  • Consum de cànnabis.
  • Antecedents familiars de primer grau amb trastorn mental.
Si detecteu aquestes alternacions en la manera de pensar i comportar-se de l’adolescent o bé sou conscients que el vostre fill o alumne està passant per una experiència vital de risc, un metge expert en psiquiatria pot, fins i tot, millorar el pronòstic de la malaltia. De fet, l’objectiu de l’atenció mèdica davant aquests primers símptomes és evitar el deteriorament personal, aconseguir un vincle amb el professional i una bona adherència a qualsevol tractament. 

dimarts, 23 de juliol del 2013

PER PROTEGIR LES DENTS DE LA CÀRIES: EL SEGELLAT DENTAL



Font: National Institutes of Health
Data de publicació: 22/02/2012
img item





La càries és una malaltia de la dentadura molt habitual que afecta els nens i els adolescents. A més de les precaucions clàssiques i conegudes, com un raspallat correcte i una higiene adequada, el segellat dental és un recurs que cal tenir en compte.
La tècnica del segellat dental es coneix des de la dècada dels 60, i amb el temps s’ha anat perfeccionant. Actualment, consisteix en una pintura líquida, que s’aplica sobre de les zones del queixal on pot haver-hi més risc de càries. Es tracta de les "zones trituradores", aquelles que s’empren per mastegar els aliments. El líquid és del mateix color que l’esmalt dental, s’endureix ràpidament i es pot arreglar si pateix algun desperfecte.

Així, el segellat dental cobreix els buits de la mola que podrien afavorir l’aparició d’aquest trastorn. La càries és una afecció que consisteix en el creixement d’alguns bacteris i gèrmens en les restes petites de menjar, especialment de sucre, quetransformen aquestes restes en àcids. L’acidesa fa malbé l’esmalt dental i provoca que el queixal quedi buit per dins.

Els especialistes asseguren que aplicar aquesta tècnica és útil pràcticament a qualsevol edat. Així, per exemple, els odontòlegs de les entitats del National Institutes of Health (NIH) proposen el moment en què als nens els creixen els primers queixals permanents. Això sol passar entre els 5 i els 7 anys. Posteriorment, s’haurà de tornar a realitzar l’operació entre els 11 i els 14 anys, ja que apareixen els segons queixals permanents. Potser és necessària una altra capa sobre les peces dentals anomenades premolars.

En algun cas, és aconsellable aplicar la tècnica directament sobre les dents de llet, en els més petits. Això sol passar quan el nen presenta una dentadura molt irregular, o unes peces dentals amb moltes esquerdes i ranures. També pot arribar a ser recomanable l’ús per part de joves i adults, si el dentista els alerta que són especialment propensos a la càries. Els experts del NIH afirmen que si ja hi ha alguna petita càries el segellat també és beneficiós, perquè impedeix que aquesta segueixi creixent.

Malgrat aquestes indicacions, no s’ha d’oblidar que la millor prevenció és una higiene bucal correcta i constant. Els dentistes aconsellen que els pares ajudin els fills més petits a iniciar-se en l’hàbit de rentar-se les dents. Per això, han de ser ells mateixos els qui iniciïn la raspallada, i deixar que siguin els nens qui la concloguin. Com a complement, poden usar productes rics en fluor, un mineral essencial per a la cura de l’esmalt dental.

dijous, 18 de juliol del 2013

COLÒNIES I CAMPAMENTS: COM, ON I PER QUÈ




Font: El Mundo / Guía infantil
Data de publicació: 14/06/2012
img item
Per als nens les vacances són sinònim d'oci, activitat física i descans, encara que per a molts també d'avorriment. Així mateix, molts pares segueixen ocupats amb els llocs de treball. Són les colònies i campaments una bona opció?
El primer que has de tenir en compte és que les colònies d’estiu no han de ser una imposició per al teu fill. En qualsevol cas, és recomanable que escolliu de forma conjunta quina és la millor opció per a les activitats d’estiu. Si finalment us decanteu per unes colònies o uns campaments, millor que sigui una proposta d’acord amb les seves preferències. Això no és massa difícil, ja que l’oferta existent és molt àmplia i variada: esports, idiomes, dansa, activitats creatives, naturalesa o simplement aventures.

Es considera que qualsevol edat, a partir dels quatre anys, és bona perquè els nens vagin a aquest tipus de trobades. No obstant això, està provat que els adolescents són els que trauran més partit. Des dels tretze anys aprenen a ser més independents, però també a valorar més el benestar que els ofereixen els pares, i són més capaços de crear llaços afectius amb altres persones de la seva edat. Conviure amb altres persones, a qualsevol edat, farà el teu fill més capaç de desenvolupar habilitats socials.

Pel que fa l’equipament que han de portar, és imprescindible un calçat còmode, encara que és preferible que no sigui nou. També és recomanable portar alguna pomada que alleugi les picades d’insecte, tiretes i una crema de protecció solar. No és recomanable que es duguin consoles de videojocs, el telèfon mòbil ni altres dispositius electrònics. És bastant normal que molts nens pateixin una mica de restrenyiment durant aquests dies, per això és recomanable que mengin fibra i beguin molta aigua.

Aquí oferim algunes de les guies per assegurar-se que les colònies triades són les adequades:
  • Tenen lloc en llocs nets, segurs i còmodes.
  • Tenen en vigor i al dia totes les llicències i permisos que, legalment, ha de tenir un centre dedicat a aquestes activitats.
  • Els monitors i responsables tenen el corresponent títol oficial.
  • Compten amb personal i serveis sanitaris.
  • Hi ha, en la seva base, una filosofia d’entesa.
  • Especifiquen el programa d’activitats i procuren complir-lo.
  • Demanen un certificat mèdic dels participants. Si el teu fill té necessitats especials (és al·lèrgic, és asmàtic, etc.) No oblidis especificar un responsable del campus.

dimarts, 16 de juliol del 2013

COM REACCIONAR DAVANT L'ENRABIADA D'UN NEN


Font: MedlinePlus
Data de publicació: 06/09/2012
img item





El nen diu "no!" A tot, crida, dóna cops de peu i plora. Una situació compromesa que sovint els pares no saben com gestionar. Fins i tot es plantegen si al nen pot passar-li alguna cosa greu o si han fet alguna cosa malament com a pares. No obstant això, aquesta és una conducta normal en els nens, i només cal saber com reaccionar.
Molts pares se senten avergonyits o impotents davant les repetides rebequeries del seu fill en públic, i tenen molts dubtes sobre quina és l’actitud a prendre. Abans que res, el més important és conservar la calma. Els crits d’un nen són estridents i desagradables, però els pares han de pensar que es tracta d’una actitud relativament natural.

Les rabioles són el resultat de la incapacitat de contenir els impulsos davant una situació de frustració. Solen aparèixer en els nens que tenen entre 12 i 18 mesos d’edat, i empitjoren entre els dos i els tres anys, un període en el qual assumeixen que són éssers independents dels pares i volen controlar aquesta independència. Si estan cansats, famolencs o malalts, les rebequeries solen ser més freqüents o intenses. En qualsevol cas, no és aconsellable que els pares cridin o colpegin el nen, ja que en la majoria de casos això empitjora la situació. Tampoc han de cedir davant les peticions del nen. En comptes d’això, el millor és portar-lo a un lloc apartat, com el lavabo o el cotxe, i allà reduir l’estrès del nen fins que la rebequeria acabi. És important fer-ho sense trencar les normes que els pares han establert.

Mentre no tingui una conducta destructiva, ignorar el nen també pot ser una solució, ja que l’enrabiada és una conducta per cridar l’atenció. Els pares no han de parlar ni reaccionar fins que el comportament acabi. Quan s’hagi calmat, els pares poden parlar serenament de l’assumpte amb el nen. Una altra tàctica que pot funcionar bé és la distracció suau cap a un altre focus d’atenció del nen.


Es poden prevenir les enrabiades?
Encara que en determinades ocasions les rebequeries són inevitables, hi ha alguns factors que poden ajudar el nen a estar menys irritable. Per exemple, que dormi i mengi a les hores correctes, i fins i tot que dormi la migdiada perquè se senti menys cansat. Els especialistes aconsellen emprar un to alegre en donar instruccions als nens, perquè soni més com una invitació que com una ordre. D’aquesta manera, redueixen les protestes. Un altre factor important és evitar les baralles i les disputes per fets irrellevants, com el color de la roba o quines sabates es posarà. Experts de l’Acadèmia Americana de Pediatria, per exemple, aconsellen als pares dir "no" només quan és imprescindible, per exemple, en qüestions de seguretat.


Quan són anormals les rebequeries?

Podem considerar que les rebequeries són anormals i necessiten ajuda d’un especialista:
  • Si no minven un cop superats els 4 anys.
  • Si el nen causa lesions o s’autolesiona durant una enrabiada.
  • Si s’aguanta la respiració o es produeix un desmai.
  • Si el nen es nega a menjar o dormir de manera reiterada.
  • Si aquestes van acompanyades d’altres símptomes com malsons, terrors nocturns, involució en el control dels esfínters, mal de panxa, ansietat, o fins i tot aferrar-se als pares.

divendres, 12 de juliol del 2013

COM EXPLICAR ALS FILLS EL DIVORCI O LA SEPARACIÓ DELS PARES



Font: KINDETZA, UIC/UAO, KidsHealth
Data de publicació: 18/10/2012
img item





Cada nen reacciona de manera diferent davant la separació o el divorci dels pares segons l'edat, personalitat i circumstàncies, però hi ha maneres d'ajudar a passar-los per aquesta situació.
Per norma general, els fills experimenten una sensació general de desconcert davant la notícia de la separació o el divorci dels seus pares. No obstant això, la reacció posterior sol ser diferent en cada nen, ja que no existeix un mateix patró simptomàtic per a tots.

Quines reaccions dels teus fills pots esperar en aquests casos?
  • La commoció, la tristesa, la frustració, l’enuig o la preocupació són els sentiments més comuns en els nens en els processos de divorci.
  • L’ansietat, les dificultats a l’escola o amb els amics i els canvis en l’humor, en la gana o en el somni poden indicar la presència de problemes.
  • Com més petit sigui el teu fill, més dificultat experimentarà per entendre la situació.
  • Pot canviar el seu comportament, tornar-se rebel o deprimir-se. Cal estar especialment atent a aquests possibles canvis.

Els adolescents, en una franja d’edat en què canvia dràsticament la relació entre progenitors i fills, també reaccionen de diferents maneres a la separació dels pares:
  • Apareix, sobretot, el sentiment d’enuig o de ràbia continguda cap als pares o cap a ell o ella mateixa per la impotència que sent davant la situació.
  • Pot experimentar una sensació de sacsejada de la seva identitat: fins ara el seu punt de referència havia estat el model dels pares.
  • Un altre sentiment habitual és el de pèrdua. La sensació de buit, les dificultats per concentrar-se, la fatiga, els pensaments recurrents o, fins i tot, els malsons són habituals.
  • Sol establir una aliança amb un dels progenitors.

Donar la notícia de la separació o el divorci és tot un repte per als pares, sigui quina sigui l’etapa del desenvolupament en què es trobin els fills. Guia’t per aquests consells:
  • Intenta que ambdós pares estigueu presents durant la conversa.
  • Has adaptar-te a l’edat, grau de maduresa i temperament del nen.
  • Has de transmetre-li un missatge fonamental: el que ha passat és un assumpte entre la mare i el pare, i el nen o nena no és culpable en absolut.
  • Si és petit, explica-li què passa amb paraules molt senzilles.
  • Informa’l sobre el que canviarà en la seva vida quotidiana i sobre el que no canviarà.

Abans de res, ofereix al fill tot el teu suport, i ajuda’l a expressar amb paraules els seus sentiments abans d’oferir-li altres formes materials de sentir-se millor. Altres bones idees per superar la separació o el divorci poden ser:
  • Mantingues els conflictes, baralles i discussions, així com els comentaris dels aspectes legals del divorci, al marge dels nens.
  • Redueix al mínim l’alteració de les rutines quotidianes del nen.
  • Restringeix la negativitat contra l’altra part de la parella, el ressentiment i la tendència a donar-li la culpa, molt especialment si hi és present.
  • Assegura’t que els dos pares continueu implicats en la vida del nen.
  • No busquis suport en el teu fill, sinó en altres familiars adults, amics i, si cal, en professionals de la salut mental.
Has de tenir paciència amb tu i amb el teu/s fill/s si esteu passant per aquest procés. Els problemes emocionals, les pèrdues i el dolor que ocasiona una separació o un divorci requereixen cert temps per guarir-ho totalment. Tingues en compte que la gran majoria de nens superen la crisi familiar i en surten reforçats i més madurs. Aquests tràngols, encara que dolorosos, al cap del temps els sol fer més flexibles i tolerants.


dilluns, 8 de juliol del 2013

COM AJUDAR ELS MÉS PETITS A SUPERAR TRAUMES



Font: Cruz Roja Americana
Data de publicació: 28/02/2013
img item





La pèrdua d'un ésser estimat, un gran desastre natural, un inesperat accident... Si són situacions ja de per si difícils per als adults, per als nens poden ser-ho encara més. Com ajudar-los?
La idea del món com a lloc segur i controlable és una constant en la infància, però aquesta es pot veure greument afectada si passa una catàstrofe o una situació semblant. No obstant això, els pares han de tenir ben present que la seva reacció, en gran manera, determinarà també la del petit. És important tenir en compte que no tots els nens reaccionen de la mateixa manera. A més del caràcter de cadascú, la franja d’edat en què es troben és determinant per triar una forma o altra d’explicar les coses i gestionar les reaccions. S’ofereixen aquí algunes pautes útils per a cada etapa de desenvolupament:
  • Entre 0 i 2 anys: encara que no recorden res conscientment, els records poden aparèixer en fases posteriors, mentre juguen. És possible, a més, que es mostrin irritables.
  • Entre 3 i 6 anys: sensació d’indefensió. Aquí és important la seguretat que puguis oferir. Encara està molt present la creença que les conseqüències d’una catàstrofe són reversibles, i no existeixen les pèrdues permanents. És normal que parlin i fins i tot que recreïn els fets del desastre, per exemple mentre juguen. No s’ha d’impedir, però sí que cal donar-li a entendre que té la nostra protecció i que no ha de succeir una cosa dolenta de nou.
  • Entre 7 i 11 anys: els petits entenen l’efecte permanent d’una pèrdua i es converteix en una experiència traumàtica. Poden aparèixer la culpa, el fracàs i l’enuig. Tampoc seria estranya l’aparició de por i terrors nocturns.
  • De 12 anys en endavant: s’observa aquí un canvi important respecte a les anteriors etapes. Si bé fins ara els nens necessitaven sentir-se més protegits davant qualsevol desgràcia, a aquesta edat necessiten demostrar autonomia, coneixement i experiència. Això els pot conduir a adoptar conductes més imprudents. Les reaccions intenses, però, els desconcerten, de manera que els pot costar parlar del problema.


Com ajudar
  • Mantenir les rutines familiars, en la mesura del possible.
  • Atendre les necessitats especials dels nens, dedicant més temps si és necessari.
  • Si el nen ha estat víctima d’alguna catàstrofe present en els mitjans, és recomanable vigilar quines imatges veuen per la televisió d’aquests fets, en funció del tractament que tinguin.
  • Deixar que expressi els seus sentiments lliurement, i parlar del problema sense tabús.


Quan cal demanar ajuda professional

Hauries de considerar la possibilitat de buscar ajuda professional quan la conducta, per exemple l’enuig constant, repercuteixi sobre el rendiment escolar o el dia a dia. També si apareixen terrors nocturns, comportaments perillosos o obsessius, ansietat extrema, dolor físic, depressió forta, aïllament social voluntari o ús d’alcohol i drogues.

dissabte, 6 de juliol del 2013

ELS FILLS NO ES DIVORCIEN!!

Els fills no es divorcien!!

Núria Cortada, Josep Junyent, Juan Manuel Aguilar, Andreu Peláez
Col·laboradors de la Comissió de la Infància Justícia i Pau
Quan els pares se separen s'obre un procés de crisi que, malgrat tenir un costat negatiu, també suposa una oportunitat perquè la relació entre els diversos components de la família en surti reforçada. Els adults tenen un repte important a l'hora de gestionar la separació per tal que no repercuteixi en la relació pares-fills.

CRISI FAMILIAR I CANVI SOCIAL
La separació dels pares és una crisi que afecta tota la família, però no sempre ha de ser negativa. També és una oportunitat perquè la relació entre els diversos components en surti reforçada. 
És evident que encara són les mares qui de manera majoritària porten el pes de la cura dels fills. Però també ho és que hi ha situacions concretes en què lacoresponsabilitat de les parelles en la cura dels nens s'ha obert pas i que hem d'aprofundir-hi si volem transformar la història i consolidar una societat realment igualitària. Les respostes, llavors, han de contemplar la realitat i les necessitats de cada situació concreta.
CONSENS I ACORD MUTU
Un nen o una nena necessita continuar la relació amb els referents importants i positius que tenia en el moment de la separació. I això no sols inclou els pares sinó també els diversos components de la família àmplia. 
Les parelles que se separen han de decidir aspectes fonamental que regularan la relació de futur dels components de la família en un moment complicat emocionalment. Per tot plegat, el consens i el mutu acord són fonamentals. Hi ha, però, moltes situacions en què les persones ens fixem més en els aspectes que ens distancien que en els que ens apropen. La intervenció de professionals que ens ajudin a cercar punts d'acord i de consens es fa, llavors, fonamental.
EL REFERENT SUEC
A Suècia diferents punts avalen una consciència de pare i mare com una igualtat molt arrelada i apresa en la llar i en les escoles. Tot nen sap cosir, quelcom de mecànica, fusteria, electricitat, cuinar o planxar. El divorci no és tant una trencadissa enlluernada en massa ocasions pel debat i la lluita econòmica-patrimonial com succeeix en el nostre país. La societat ha assumit que una parella ha de permetre que continuï la relació com a pares i que s'ha de distingir de la situació que hagi comportat la separació conjugal. 
La guàrdia i la custòdia compartides generalment segueixen el divorci com a pràctica habitual i reflexen la coresponsabilitat efectiva que es dóna a la societat sueca. Si cal, és possible demanar ajuda a la municipalitat per establir les normes de la custòdia compartida. En la majoria de casos els nens viuen una setmana a casa de la mare i una a casa del pare, i, si és necessari, els assistents socials de la municipalitat poden ajudar a establir un contracte en què constin els detalls concrets de l'acord respecte de la cura dels fills. 
És molt freqüent que els divorciats es duguin bé amb les famílies reconstituïdes que hagin pogut establir i comparteixin les celebracions dels fills com aniversaris o altres festes. La no-confrontació beneficia el menor, el qual gaudeix de la referència constant dels dos progenitors.
PREVENIR SITUACIONS NO DESITJADES
La teràpia familiar o el sistema de mediació previ a qualsevol divorci orienta els progenitors en com i per quins camins és millor conduir el cas de cada família. Apaivagar les rancúnies pensant en els fills permet el desenvolupament d'una societat més equilibrada emocional i psicològicament. Fugint de conductes que condicionen l'evolució de l'infant i que l'eduquen per poder resoldre els futurs conflictes que pugui tenir quan sigui adult de manera constructiva i responsable, incorporant no sols el propi interès sinó també el de l'altre.
Si els pares s'han coresponsabilitzat mentre han estat junts com a parella, és fonamental que continuïn fent-se càrrec dels fills amb els mínims canvis que s'hagin de concretar. És evident que per a un nen serà fonamental que els pares estiguin satisfets i que puguin mantenir una relació constant amb els dos.
REACCIONS FREQÜENTS DELS FILLS EN LA SEPARACIÓ DELS PARES
És important que els pares expliquin als fills que la separació no comportarà que els deixin de veure o que ells no són culpables que els pares hagin decidit deixar de viure en comú. Tot canvi comporta sovint, com s'ha exposat, una certa tensió amb l'aparició d'algunes reaccions. També és evident que les reaccions seran diferents segons l'edat dels fills en el moment de produir-se la separació. Les aportacions fetes per Wallerstein i Kelly en els anys 80 encara continuen vigents.
NENS D'ENTRE 0 I 6 ANYS
És freqüent que pateixin alteracions del son; tendència a la regressiósentiment de responsabilitat respecte de la ruptura o agressivitat expressada vers un dels pares. Serà, doncs, fonamental assegurar al nen que no serà abandonat pel pare que pugui no tenir la custòdia i garantir-li que els pares continuaran ocupant-se d'ells. Deixar-li clar que no és el responsable de la ruptura o fer-li conèixer el lloc en què viurà el pare no custodi i concretar-li quan el veurà o quan el trucarà. O que pugui incorporar les llars en que viurà i quins dies en el cas de custòdia compartida. És important que això sigui fet de la manera més concreta i que es respecti l'expectativa creada al nen.
NENS D'ENTRE 6 I 8 ANYS
És freqüent que es facin preguntes més elaborades; que mostrin un estat de tristor amb plors per exemple; l'estancament en el rendiment escolar; una agressivitat creixent o conflictes amb els pares. És clau prendre el temps necessari per poder respondre i demanar, si és necessari, ajuda especialitzada. Cal mostrar, constantment, signes d'afecte encara que sense exagerar-los o provar de comprendre el noi o la noia de manera que se li permeti expressar els seus neguits i reafirmant que els pares continuaran estant-hi i estimant-los. 
NENS ENTRE ELS 9 I ELS 12 ANYS
Ens trobem sovint en què amaguen l'expressió dels seus sentiments; que intentin reconciliar els pares; que s'enfronten al pare o la mare que ha pres la decisió de separar-se o que mostrin un desconcert elevat davant de la separació. Caldrà animar-los perquè expressin els seus sentiments i que no se sentin malament per fer-ho; caldrà que mantinguin el contacte amb el pare menys present o ajudar-los a què mantinguin els hàbits i les activitats que tenien en la seva vida quotidiana.
ELS ADOLESCENTS
Ens trobem en situacions en què els fills tendeixen a desvaloritzar-se, en què es refugien en el suport constant dels companys o en què intenten apropar-se al progenitor que consideren més tolerant i menys confrontador de les conductes assumides o dels interessos de l'adolescent. Serà necessari, en aquesta fase, discutir obertament respecte de la ruptura i de la nova organització familiar; caldrà tenir molt en compte l'opinió en els temes que els afectin; ajudar-los a determinar les pròpies necessitat o estar disposat a escolar-los constantment.
Cal recordar que, en el cas de separació conflictiva i manca d'entesa entre els pares, sovint en el període adolescent es produeix un canvi en la convivència respecte del progenitor que havia assumit la custòdia. Moltes vegades el canvi no és més que l'expressió d'un procés mal conduït i d'una certa venjança del pare no custodi en una situació, l'adolescència, en què és freqünet la dificultat de comunicació entre els fills i els progenitors que s'han fet càrrec habitualment de la seva cura.
LA SÍNDROME D'ALIENACIÓ PARENTAL (S.A.P)
La S.A.P. és el procés a través del qual un dels pares transforma la consciència dels seus fills, a partir de diverses estratègies, amb l'objectiu d'evitar, dificultar o destruir els vincles del fill amb l'altre progenitor, fins fer-la contradictòria amb el que caldria esperar de la seva condició. Evidentment, aquesta situació s'ha d'evitar ja que comporta greus conseqüències per a l'estabilitat emocional del nen i que poden marcar-lo tota la vida.
El progenitor educa el fill en l'odi envers l'altre fins assolir el rebuig. Les maneres de concretar-ho són variades però sempre ens trobem en judicis desvaloratius i ofensius, manipulacions en les comunicacions entre el pare alienat i els seus fills o sistemes per dificultar o impedir les trobades. 
Sovint, a la situació esmentada s'hi afegeixen les denúncies falses d'abusos sexuals o maltractaments que pretenen impedir per la via judicial els contactes entre un progenitor i el seu fill. Sigui quin sigui el resultat del procés penal el progenitor alienador pretén que els fills expressin el rebuig que s'ha anat filant respecte del progenitor alienat.
És fonamental, doncs, la tasca dels professionals dels equips psico-socials o dels pèrits per poder comprovar els fets denunciats o fonamentar les seves conclusions. La S.A.P. és, en definitiva, un greu tipus de maltracte psicològic que sovint arriba als jutjats encarregats dels processos de separació i divorci.
LA PARTICIPACIÓ DELS INFANTS EN LA CRISI FAMILIAR
L'article 12.1 de la Convenció de Drets del Nen reconeix al menor el dret a expressar les seves opinions en aquelles matèries que puguin afectar-lo. És necessari que tots, pares, jutges, professors, mediadors, preguem consciència que l'interès superior de l'infant ens obliga a tots a generar una "cultura del divorci" que minvi l'impacte de la fallida familiar sobre l'infant. Hi ha d'haver actitud i voluntat negociadora; hi ha d'haver actitud i voluntat d'escolta. Hem de considerar la capacitat de l'infant per comprendre les situacions familiars i per expressar el seu parer i el seu sentir.
Es tracta d'escoltar i de tenir en compte el criteri de l'infant a l'hora de decidir sobre les qüestions que l'afecten, com el règim de comunicació amb els pares, el lloc de residència, les activitats que es faran en comú, etc. Per tant, la qüestió "amb qui vols anar?" no ha de convertir-se en l'aspecte més important.
DEIXEM DE SER PARELLA, PERÒ MAI DE SER PARES I MARES
Els nens no es divorcien i, per tant, hem de primar l'acord en front del conflicte d'interessos. En un moment d'inestabilitat emocional producte d'una separació, les tensions i les diferències estan a l'ordre del dia. En aquestes condicions és complicat negociar la custòdia, la pensió d'aliments, l'ús de la llar familiar o d'altres aspectes que pot recollir un conveni. És fonamental, llavors, que els fills no estiguin enmig d'una guerra dels pares ja que necessiten una referència positiva i constructiva d'ambdós progenitors.
La mediació familiar pot ser una bona eina que ajudi les parts a poder construir un acord segons la realitat específica de cada situació i de cada família.
LA CURA CONJUNTA
És evident que un acord lliure i responsable entre la parella que se separa té una major probabilitat de ser respectat i de funcionar que quan és imposat per un tercer. En una societat que lluita per la igualtat efectiva, la possibilitat que ambdós progenitors comparteixin la cura dels fills és quelcom desitjable com a expressió d'entesa i coresponsabilitat.