divendres, 29 de març del 2013

PERFILS DE XARXES SOCIALS QUE FOMENTEN L'ANORÈXIA I LA BULÍMIA



Font: EuropaPress
Data de publicació: 27/09/2011
img item





En paraules del psicòleg Enrique García Huete: "Aquestes malalties són comportaments molt amagats en la societat normalitzada". Per això, determinades xarxes socials, especialment les que faciliten l'anonimat com ara Twitter, constitueixen l’entorn ideal per compartir informació, experiències i trucs per deixar de menjar sense que la família se n’adoni. La situació no s’ha de passar per alt, ja que el contacte amb aquests perfils reforça les conductes patològiques.
En general, les persones que consulten aquestes pàgines són noies menors d’edat (el 75% entre els 14 i els 16 anys) i la conducta es dóna en 9 noies per cada noi.

L’altre problema és que a Espanya no és il.legal fomentar els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), de manera que per molt que constantment es tanquin perfils i pàgines, la majoria de vegaddes al cap de pocs dies tornen a estar actius.

Internet no només és part del problema també és part de la solucióLes pàgines de Protégeles o ADANER ofereixen interessants recursos i informació d’ajuda a les famílies i treballen per educar la població sobre els riscos dels TCA.

Protégeles compta també amb un equip de psicòlegs dedicat a l’orientació i el suport en línia a joves amb anorèxia i bulímia de tot el món.

dimecres, 27 de març del 2013

GUANYADOR DEL CONCURS DE FOTOGRAFIA DE MARÇ

La Maria Julià, mare de l'Arnau Lladó de 6è, ens va enviar aquesta fotografia tant divertida de hockey, l'esport que practica, amb el títol : Fer pinya!!
Ens deia: sempre fan aquesta pinya al finalitzar el partir, tant si guanyen com si perden i els veus que disfruten molt!!
Moltes gràcies per la vostra col·laboració....


PREMI: 2 Entrades + lloguer de patins per anar a la pista de gel del F.C.Barcelona
el dia 20 d'abril


dimarts, 26 de març del 2013

CARAMELLES 2013

El diumenge 7 d'abril celebrarem les caramelles a Santa Eugènia de Berga.
Hi ha més de 30 nens i nenes de l'Escola Jacint Verdaguer.
No hi falteu i esteu tots convidats!!!



dilluns, 25 de març del 2013

SETMANA SANTA i PASQUA

(festivitat mòbil en el calendari)
SETMANA SANTA: TEMPS DE PALMES, PALMONS i PROCESSONS
La Setmana Santa és el període que va des del Diumenge de Rams, just quan acaba la Quaresma, fins al Diumenge de Pasqua.
Les Passions: Aquesta és una tradició molt arrelada a Catalunya i diversos pobles i viles tenen la seva pròpia representació. Es tracta d’una obra de teatre on la gent del poble escenifica els últims dies de vida de Jesús: la Passió, la Mort i la Resurrecció.
Potser les més conegudes i famoses són La Passió d’Esparraguera i La Passió d’Olesa de Montserrat. Les dues han estat declarades  Festes Tradicionals d’Interès Nacional, però n’hi ha moltes d’altres per tot el país.

LA PASQUA FLORIDA: Dilluns de Pasqua, just l'endemà del Diumenge de Resurrecció
Comença el període de celebració, per part del cristians, després de la data en què representa que Jesús ha ressuscitat.
Santuaris i ermites acullen, sobre tot el Diumenge i Dilluns de Pasqua, celebracions festives on s’hi poden veure processons, benediccions, ballades de sardanes, dinars populars ... El territori s’omple de festes, aplecs i trobades, i s’organitzen romeries.
Durant aquesta època també s’organitzen cantades de Caramelles. Les colles de cantaires van recorrent carrers i places oferint les seves cançons.

La Mona de Pasqua és un pastís que els padrins regalen als seus fillols i filloles el Dilluns de Pasqua. La tradició es deu al fet que en aquesta data se celebrava que el període de dejuni i abstinència de Quaresma s’havia acabat. I la manera més simbòlica de fer-ho era regalant un pastís a la mainada (resulta que el mot Mona prové de la paraula d’origen àrab munna, que vol dir regal). La Mona havia de tenir tants ous com anys tenia el nen o nena.
Tradicionalment, les Mones no eren de xocolata, sinó que simplement eren un pastis amb ous durs per sobre. Encara ara hi ha molts indrets a Catalunya on es troben les Mones tradicionals, però la majoria han evolucionat cap als pastissos que continuen tenint ous, però de xocolata. I amb els anys, els ous també s’han anat complementant o substituint per figures de xocolata que, fins i tot, es poden convertir amb creacions o obres d’art. Això si, quasi totes mantenen unes plomes de colors i uns pollets (com si haguessin sortit dels ous) que les fa molt característiques.

Cristians o no, tothom ho celebra o, almenys, les escoles fan festa i molta gent té vacances.
Els orígens de la festivitat estan basats, evidentment, en la cultura i tradició cristiana. Processons, rituals i representacions teatrals en commemoració als últims capítols de la vida de Jesús: quan arriba a Jerusalem i se’l proclama Salvador fins quan és crucificat i ressucita.
Els diferents dies que comprenen aquest llarga període tenen la seva historia cristiana i van molt lligades a tradicions que encara avui es mantenen.
Diumenge de Rams: Aquest dia es commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem. Tal i sempre s’ha escenificat aquesta arribada, amb tota la població aixecant les palmes i les branques d’olivera i llorer, aquest dia es realitza la benedicció dels rams, les palmes i els palmons.
Processons  i Viacrucis de Setmana Santa: Enmig d’un silenci i la penombra transcorren les processons que representen dels últims moments de la vida de Jesús. Realment és digne de veure la solemnitat amb la què desfilen els diferents passos. Dijous, Divendres i Dissabtes Sants són els dies en què se celebren les processons més importants i n’hi ha arreu de Catalunya.
També hi ha moltes representacions del Viacrucis arreu del país, amb una alta participació popular.
Potser convé destacar-ne 3 que han estat declarades Festes Tradicionals d’Interès Nacional:
- La Processó de Verges (Dijous Sant). Passió vivent que inclou la “dansa de la Mort”
- Processó del sant Enterrament de Tarragona (Divendres Sant): Data de l’any 1550 i hi desfilen diferents confraries.
- Viacrucis vivent de Sant Hilari Sacalm (Divendres Sant): Passos i misteris des d’abans del 1730.

dimecres, 20 de març del 2013

EL 65% DELS NENS D'ENTRE 8 I 12 ANYS TÉ MÒBIL



Font: Europa Press
Data de publicació: 28/06/2012
img item





El 65% dels nens espanyols d’entre 8 i 12 anys ja disposa de mòbil i més d’un 30% de menors de 13 anys tenen un smartphone. L’ús dels dispositius mòbils ha augmentat significativament en els últims anys i cada vegada nens i adolescents comencen a fer-ne ús abans.
Els hàbits de consum dels menors amb aquests nous dispositius reforcen el concepte de nativitat digital: tots aquells nascuts durant els anys 80 i 90 que han experimentat tot el procés de canvi de la tecnologia i que empren amb facilitat tot tipus de dispositius mòbils.

Segons l’estudi realitzat per Inteco i Orange, el 40% dels nens joves espanyols entre 8 i 18 anys accedeixen a Internet des del seu mòbil. A més a més, l’estudi reflecteix que ja hi comença a haver una segmentació de dispositius per edats: els joves prefereixen els smartphones, mentre que els nens es decanten per les tauletes.

El 77% del menors americans utilitzen la tauleta per jugar i el 64% fan servir aplicacions de xarxes socials. Aquets percentatges, segons l’estudi, ajuden a perfilar els nous contextos socials i culturals propiciats per les noves tecnologies.

dissabte, 16 de març del 2013

PAUTES PERQUÈ ELS NENS UTILITZIN DE FORMA ADEQUADA LES TAULETES



Font: ABC
Data de publicació: 15/01/2013
img item





Les tauletes, els smartphones i altres gadgets d'última tecnologia són regals estrella del Nadal, i molts petits s'inicien en el seu ús durant aquestes dates. Com podem ensenyar els nens a utilitzar adequadament aquests aparells?
Tenint en compte que aquesta època és un dels moments àlgids de l’ús de les noves tecnologies per part dels nens (després dels regals dels Reis Mags), els agents de l’equip de xarxes socials de la Policia Nacional i els responsables del pla director han elaborat «La tablet con los 10 mandamientos para un uso seguro de la tecnología por menores». Es tracta de deu recomanacions bàsiques per ajudar els pares a educar els fills en el bon ús dels nous gadgetstecnològics.

A continuació, exposem aquestes deu pautes per a un ús segur de les noves tecnologies:
  1. És important que el procés d’aprenentatge del nou aparell el facin conjuntament pares i fills. Cal tenir en compte que el nou dispositiu és un regal, però no una joguina, i comporta una responsabilitat en l’ús, amb les inesgotables possibilitats, però també amb un gran nombre de riscos.
  2. El menor ha de saber quan, on i com pot utilitzar el nou gadget, i tenir en compte els riscos de pèrdua i accessos no desitjats. És recomanable que anoti les dades identificatives de l’aparell i que disposi d’una clau d’accés que només coneguin ell i el tutor.
  3. Des del principi, els adults han de pactar amb els nens les normes d’ús del nou aparell, segons criteris de seguretat i racionalitat. Evidentment, com més grans siguin, aquests criteris es poden negociar amb més llibertat.
  4. Els adults han de triar i conèixer les aplicacions, programes i serveis que s’instal·len i contracten en el nou dispositiu tecnològic. És important que també coneguin les condicions i continguts, per així intuir i controlar els riscos als quals estan exposats els seus fills.
  5. Com més petit és el nou usuari, major supervisió necessitarà per part dels adults. Els pares han d’estar informats de com el nen utilitza el nou gadget: per a què el fa servir, quin tipus d’informació intercanvia, amb qui es relaciona a través d’ell, etc.
  6. Els pares poden instal·lar programes que filtrin l’accés a segons quines webs i continguts inapropiats. El control dels pares és fonamental en el cas dels més petits. En cas de dubtes, es pot consultar als professionals de centres educatius i als agents de la Policia Nacional que imparteixen formació sobre aquest tema. Si es produeixen problemes derivats de l’ús de les noves tecnologies, els menors haurien de tenir la confiança suficient per consultar un adult i, en cas que sorgeixi un problema seriós, poden acudir a la Policia: en qualsevol comissaria o a través del 091.
  7. Si el nou usuari és encara molt petit, ha d’assumir que els tutors tinguin accés global a l’ús i contingut del nou dispositiu, i que l’acompanyaran i supervisaran de manera contínua en la formació de la seva utilització. Per això, és important que els nens utilitzin les noves tecnologies en espais públics o oberts de la casa. S’anirà cedint llibertat a mida que els menors creixin.
  8. A més de conèixer els riscos, els menors també han d’aprendre a fer un ús responsable i respectuós de la nova eina. Se’ls a d’educar perquè rebutgin completament (i sàpiguen que poden ser delicte) els atacs, les humiliacions, els xantatges i les bromes desagradables a través de la xarxa, per evitar l’assetjament.
  9. També s’ha d’educar els nens en la utilització de fotos i vídeos a la xarxa. És important que sàpiguen que no s’han de compartir imatges amb altres persones, tant d’un mateix com d’altres, sense una autorització quan poden danyar la seva imatge. A més d’educar en el respecte als altres, també pot tractar-se d’un delicte.
  10. Cal conscienciar els petits sobre els riscos que s’assumeixen quan es faciliten les dades personals a la xarxa, per evitar fraus en comprar online i contractar serveis. És important que coneguin les pautes de seguretat bàsiques en aquest sentit i alertar sobre els virus i els spam que circulen per la xarxa.

dimarts, 12 de març del 2013

COM EXPLICAR ALS FILLS EL DIVORCI O LA SEPARACIÓ DELS PARES



Font: KINDETZA, UIC/UAO, KidsHealth
Data de publicació: 18/10/2012
img item





Cada nen reacciona de manera diferent davant la separació o el divorci dels pares segons l'edat, personalitat i circumstàncies, però hi ha maneres d'ajudar a passar-los per aquesta situació.

Per norma general, els fills experimenten una sensació general de desconcert davant la notícia de la separació o el divorci dels seus pares. No obstant això, la reacció posterior sol ser diferent en cada nen, ja que no existeix un mateix patró simptomàtic per a tots.

Quines reaccions dels teus fills pots esperar en aquests casos?
  • La commoció, la tristesa, la frustració, l’enuig o la preocupació són els sentiments més comuns en els nens en els processos de divorci.
  • L’ansietat, les dificultats a l’escola o amb els amics i els canvis en l’humor, en la gana o en el somni poden indicar la presència de problemes.
  • Com més petit sigui el teu fill, més dificultat experimentarà per entendre la situació.
  • Pot canviar el seu comportament, tornar-se rebel o deprimir-se. Cal estar especialment atent a aquests possibles canvis.

Els adolescents, en una franja d’edat en què canvia dràsticament la relació entre progenitors i fills, també reaccionen de diferents maneres a la separació dels pares:
  • Apareix, sobretot, el sentiment d’enuig o de ràbia continguda cap als pares o cap a ell o ella mateixa per la impotència que sent davant la situació.
  • Pot experimentar una sensació de sacsejada de la seva identitat: fins ara el seu punt de referència havia estat el model dels pares.
  • Un altre sentiment habitual és el de pèrdua. La sensació de buit, les dificultats per concentrar-se, la fatiga, els pensaments recurrents o, fins i tot, els malsons són habituals.
  • Sol establir una aliança amb un dels progenitors.

Donar la notícia de la separació o el divorci és tot un repte per als pares, sigui quina sigui l’etapa del desenvolupament en què es trobin els fills. Guia’t per aquests consells:
  • Intenta que ambdós pares estigueu presents durant la conversa.
  • Has adaptar-te a l’edat, grau de maduresa i temperament del nen.
  • Has de transmetre-li un missatge fonamental: el que ha passat és un assumpte entre la mare i el pare, i el nen o nena no és culpable en absolut.
  • Si és petit, explica-li què passa amb paraules molt senzilles.
  • Informa’l sobre el que canviarà en la seva vida quotidiana i sobre el que no canviarà.

Abans de res, ofereix al fill tot el teu suport, i ajuda’l a expressar amb paraules els seus sentiments abans d’oferir-li altres formes materials de sentir-se millor. Altres bones idees per superar la separació o el divorci poden ser:
  • Mantingues els conflictes, baralles i discussions, així com els comentaris dels aspectes legals del divorci, al marge dels nens.
  • Redueix al mínim l’alteració de les rutines quotidianes del nen.
  • Restringeix la negativitat contra l’altra part de la parella, el ressentiment i la tendència a donar-li la culpa, molt especialment si hi és present.
  • Assegura’t que els dos pares continueu implicats en la vida del nen.
  • No busquis suport en el teu fill, sinó en altres familiars adults, amics i, si cal, en professionals de la salut mental.
Has de tenir paciència amb tu i amb el teu/s fill/s si esteu passant per aquest procés. Els problemes emocionals, les pèrdues i el dolor que ocasiona una separació o un divorci requereixen cert temps per guarir-ho totalment. Tingues en compte que la gran majoria de nens superen la crisi familiar i en surten reforçats i més madurs. Aquests tràngols, encara que dolorosos, al cap del temps els sol fer més flexibles i tolerants.

dissabte, 9 de març del 2013

TRANSTORNS DE LA CONDUCTA


Les conductes agressives, d'oposició, desobedients o desafiants es troben sovint en la població infantil i juvenil com a part d'un desenvolupament evolutiu "normal". Establir els límits on s'ha d'anar al professional de la salut és difícil de concretar. Les pistes ens les ha de donar la freqüència, magnitud i perseverança en el temps de la conducta en qüestió en funció de l'edat del nen. El fet que considerem la manifestació d'aquesta conducta com trastorn lleu (no clínic) o trastorn més sever (clínic), té una importància vital ja que d'això va a dependre el tipus d'intervenció. 

Quan els problemes de comportament no són considerats clínics, la intervenció psicològica es dirigeix a informar i assessorar els pares (tècniques de domini de contingències, reforç, etc ...) principalment. En el trastorn clínic, el psicòleg a més haurà de treballar directament amb el nen en tasques d'avaluació i intervenció com a part del tractament.
En aquesta secció s'analitzaran les característiques generals dels trastorns clínics de conducta. Per veure informació sobre els problemes habituals de conducta en la infància (Problemes de conducta) prémer sobre l'enllaç.

2- Els primers signes

Els Trastorns del comportament són extremadament comuns en la infància. Del 2 al 7%, dels nens en edat escolar compleix els criteris diagnòstics de TDHA (Trastorn Dèficit atencional amb hiperactivitat), o bé un trastorn de conducta.
Des dels primers mesos de vida poden observar-se, en alguns casos, conductes que a la llarga es podrien convertir en trastorns del comportament. En el següent apartat s’exposen alguns símptomes primerencs.

3- Evolució:

Edat:Manifestacions o signes:
  6 a 12 mesosAlguns autors afirmen que poden aparèixer ja algunes conductes semblants a l'agressió.
12 a 18 mesosEs poden establir conductes d'empènyer o colpejar per obtenir alguna cosa.
18 a 24 mesosEs comencen a observar conductes que poden ser classificades de hostils o agressives cap als altres.
30-36 mesosEs redueixen les conductes agressives que tenen com a finalitat obtenir alguna cosa i en el seu lloc comença a aparèixer l'agressivitat verbal i les amenaces.
36-48 mesosRepertori de conductes obstinades i intransigents.
5 a 6 anysProblemes d'atenció. Crueltat amb els animals, comportaments d'oposició, mentides, petits furts, etc.
Hi ha evidències que els trastorns de conducta severs que presenten els preescolars situen a aquests nens en un alt risc de presentar trastorns de conducta en edat escolar, adolescència i edat adulta. La qual cosa indica la importància d'una detecció i intervenció precoç.
Segons estudis epidemiològics, la prevalença de trastorns de conducta severs (clínics) en l'etapa preescolar se situa al voltant del 4 al 9% de la població. Actualment aquestes dades estan augmentant.

4 - Característiques bàsiques dels T.C.

  • Transgressió de les normes socials.
  • Agressivitat.
  • Impulsivitat.
  • Absència de sensibilitat als sentiments dels altres.
  • Caràcter manipulador.
  • Permanència en el temps de les conductes.
  • Manca de resposta als premis i el càstig.
  • Caràcter inapropiat per a la seva edat.

5- Factors de mal pronòstic

  • Començament dels T.C. a poca edat.
  • Varietat, freqüència i amplitud dels símptomes.
  • Associació amb el T.D.A.H.
  • Absència de pautes educatives en la família.
  • Nivell econòmic i sociocultural desfavorit.
  • Presència de violència i maltractaments en l'entorn proper.
  • Història de conducta delictiva en la família.

6- Etiologia

-Els Trastorns de conducta no són una entitat simple, sinó el resultat de la interacció de diferents tipus de vulnerabilitat psicobiològica i de molts tipus diferents de estressors ambientals.
-Des de la bioquímica s'assenyala el problema de l'autoregulació del sistema nerviós autònom i, problemes del metabolisme de les substàncies noradrenèrgiques, que estarien implicades en la manifestació d'agressivitat. Encara no verificat del tot, alguns investigadors apunten a la presència d'un nivell més elevat de testosterona en els subjectes amb TC. Això els predisposaria a episodis disruptius amb més facilitat.
-Els factors ambientals són igualment importants. Els abusos i el maltractament s'apunten com a factors d'alt risc per a la gènesi dels TC. Les mancances afectives severes en la infància apunten cap al mateix sentit. Finalment assenyalar la influència dels models inadequats (pares delinqüents, maltractadors, alcohòlics, etc).

7 - Comorbiditat i patologies associades

-Els Trastorns de Conducta apareixen freqüentment associats a nens amb TDAH.
-Molts dels nens afectats per T.C. presenten un Quocient Intel·lectual (Q.I.) límit. Aquesta associació entre T.C. i Q.I. límit no seria conseqüència del fracàs escolar ja que es dóna a edats molt primerenques.
-Hi ha una alta correlació entre T.C. i problemes d'aprenentatge, sobretot en l'àrea verbal.
-Problemes cognitius precedirien als trastorns de la conducta.
-La disfunció del lòbul frontal en els TC, implicaria problemes de memòria, raonament abstracte i de concentració.
-Els TC, poden aparèixer associats amb altres trastorns clínics com depressió, ansietat, retard mental, epilèpsies, trastorn bipolar i dificultats de l'aprenentatge en àrees específiques com la lectura, escriptura o càlcul.

8- Pautes avaluació i intervenció

-Els Trastorns de Conducta (TC), conformen un conglomerat de símptomes que van des de la desobediència, l'insult verbal, amb menyspreu de les persones, a manifestacions comportamentals d'agressivitat física extrema. S'ha comentat ja la multiplicitat de factors, interns i externs, decisius en la seva gènesi i expressió. Ara per ara, el tractament que ha demostrat major efectivitat, segons molts estudis, és la combinació del tractament farmacològic amb la psicoteràpia (en aquells casos que la medicació està indicada). S'han utilitzat, segons la gravetat, els estimulants (metilfenidat) o els anti-psicòtics (risperidona).
La medicació, encara que pot millorar molts dels símptomes positius (impulsivitat, hipercinèsia, agressivitat, manca d'atenció ...) no millora els aspectes relacionats amb les habilitats comunicatives o socials. Les tècniques cognitiu-conductuals són les més utilitzades en la modificació de comportaments disruptius i / o agressius a nivell de terapia psicològica.
-La intervenció és multicontextual i s'aplica un cop efectuada l'avaluació i l'anàlisi funcional de la conducta o conductes problemàtiques.
-L 'entrevista amb els pares és fonamental, en un primer moment, per obtenir informació, però aquesta, no sol estar expressada en termes conductuals sinó en termes de la seva pròpia interpretació dels fets i circumstàncies. Pot passar també que hi hagi discrepàncies entre diferents membres de la família sobre l'origen i / o manteniment del problema. Igualment, es pot donar la situació que el nen sigui etiquetat com a "problemàtic", "rebel", "intractable "..., sense assumir, els pares, cap compromís en els fets. A hores d'ara ja s'haurà establert un marc d'interaccions verbals coercitives i desafiants entre ambdues parts que garanteixen la perpetuació del problema.
-El nen ens aportarà el seu punt de vista. És necessària la utilització de autoregistres a l'hora d'analitzar la seva conducta i obtenir informació sobre les seves conseqüències (positives o negatives) o la seva freqüència i intensitat. Aquest instrument ens permet, a més, fomentar la autoobservació i l'augment de consciència, per part del nen, del problema. Una altra font d'informació necessària és la del tutor o professor, especialment, si les conductes es manifesten també en aquest àmbit.
Caldrà també valorar l’estat emocional del nen donat que moltes conductes disruptives obeeixen a mancances afectives i/o de maltractament físic o afectiu. 

9- Algunes tècnicas d'intervenció

Independentment de la utilització de la paraula per intentar arribar a solucions en les manifestacions conductuals disruptives i depenent sempre, del tipus, freqüència i magnitud de la mateixa, s'haurà d 'establir un pla d'intervenció concret, determinant els passos a seguir. En els casos que l'ús de la paraula està limitada o és impossible (retard mental o quadres associats a síndromes genètics que cursen amb dèficits cognitius severs), la intervenció serà bàsicament a nivell de modificació de conducta.

-Abans de procedir a la intervenció caldrà haver concretat els següents punts:
1 º -Quina és la conducta o conductes i s'hauria d'adaptar (el que fa i com).
2 º - Història de la conducta disruptiva (quan va sorgir, quan es produeix, durada ....)
3 º - Anàlisi Funcional. Conjunt de variables que intervenen en l'emissió i / o manteniment de la conducta (antecedents-conseqüències).
4 º- Seleccionar metes per al tractament (metes generals, específiques, a curt, mitjà i llarg termini).
5 º- Avaluar la motivació cap al "canvi" no tan sols del nen sinó també de la família. Les seves expectatives, nivell de col·laboració, habilitats i recursos personals, etc ... Cal establir sistemes de comunicació més eficaces entre les parts, evitant les interaccions coercitives.
6 º- Escollir d'inici les tècniques més simples, amb alta probabilitat d'eficàcia, però adaptats al funcionament de la família.
7 º- Plantejar a la família una explicació raonada sobre la base de l'avaluació efectuada i els principis de l'aprenentatge implicats en la conducta disruptiva.
8 º- Establir reunions periòdiques supervisades pel terapeuta per analitzar els canvis i l'evolució del problema.

-A continuació s'exposen algunes de les tècniques cognitiu-conductuals per a la intervenció en els Trastorns de conducta. S'exposaran de manera molt general, ja que, cada trastorn, en funció de les seves característiques, requerirà de tècniques adaptades a les exigències particulars del cas.

1 -Moldejament de la conducta.
S'utilitza per incorporar noves conductes positives, no presents en el repertori actual, i per afrontar les situacions de risc amb alternatives desitjables. El terapeuta ensenya, pas a pas, amb aproximacions successives i reforç la resposta que volem establir.
2 -Economia de Fitxes.Aquestes tècniques resulten molt útils per a l'establiment de conductes alternatives de col·laboració a casa i activitats quotidianes. Bàsicament consisteix en lliurar reforçadors (pot ser algun tipus de fitxa, moneda, etc.) quan aparegui la conducta desitjada. Posteriorment i segons un pla traçat amb anterioritat, es bescanvien per un premi més gran. El principal repte d'aquesta tècnica és que un cop retirem els reforçadors materials, els mateixos reforços naturals (resposta positiva de l'entorn davant del canvi) arribin a mantenir per si sols les conductes en qüestió.
3 -Cost de la resposta.
Pot aplicar conjuntament amb l'economia de fitxes. Consistiria en la retirada d'algun dels reforçadors lliurats contingentment a l'aparició de la conducta no desitjada i previ acord per les parts.
4 -Temps Fora.
Contingentment a l'emissió, per part del nen, de la conducta inadequada, se li retira del lloc o separa del grup durant un temps breu (5 a 10 minuts). L'adult, quan procedeix a separar el nen, ha de procurar fer-ho sense violència verbal o física i dient-li que quan corregeixi la seva actuació tornarà a la situació d'inici. Aquesta tècnica pot provocar reaccions emocionals col·laterals i s'ha d'utilitzar amb prudència en funció de l'edat del nen i el tipus de conducta.
5-Reestructuració cognitiva - Auto-instruccions - Autocontrol.
Mitjançant aquestes tècniques es pretén donar un nou significat a les situacions problema. S'ensenya al nen a controlar i modificar les ordres verbals interioritzades que poden estar formant part de la gènesi del problema. Perquè el nen aprengui a comportar-se de forma més apropiada necessita estar convençut que la nova forma de comportar-se li portarà beneficis.
6-La Relaxació.
La relaxació pot ser útil, en alguns casos, com a complement del tractament terapèutic. S'ensenya al nen estrategies de relaxació que contraresten els elevats nivells d'activació fisiològica que solen precedir a la conducta agressiva.
7-Contracte Familiar.
Especialment útil per a casos d'adolescents que viuen en un constant conflicte amb els seus pares i altres familiars (germans, avis, etc ...). Quan les coses estan molt difícils en les interaccions familiars, el Contracte Conductual, establirà per escrit una sèrie d'acords, pactats de comú acord per les parts (adolescent i resta família) i que regularà noves formes d'interacció. L'adolescent pot obtenir així una sèrie de beneficis (per exemple arribar una mica més tard el cap de setmana sense rebre bronques) però haurà de comprometre a mantenir neta la seva habitació o estudiar un determinat temps. El Contracte ha d'especificar clarament totes aquestes circumstàncies i haurà de ser signat per les parts, lliurant una còpia al terapeuta.
8-Habilitats Socials.
L'entrenament en Habilitats Socials és un dels més utilitzats en el tractament de les conductes disruptives i / o agressives. El seu principal objectiu és ensenyar al nen conductes més eficaces que puguin ser utilitzades en diferents situacions socials. Habilitats com conversar, relacionar-se amb els seus iguals, expressar les seves idees, sentiments i fins i tot les seves queixes, es pot fer sense utilitzar l'agressivitat o la coerció.

10- Els estils conversacionals en els TC.

-Amb els nens que presenten T.C. la conversa no és fàcil ni per part dels pares, de mestres o fins i tot el terapeuta. Estan acostumats a que els seus intercanvis verbals es realitzen d'una forma conflictiva, d'oposició als interlocutors. En el procés d'escolarització d'aquests alumnes sol produir-se allò que Toquen (1994; 2004) defineix com "ritualització del conflicte". Això fa referència al fet que es dóna una certa cristalització de les representacions, actituds i pressuposicions que cadascun dels interlocutors té sobre l'altre (nens TC / Professors, educadors, pares). Les pròpies posicions subjectives (els respectius marcs de referència personal i situacional), dels participants els empeny cap a la confrontació. Les representacions que tenen de si mateixos i de l'altre porten a cada un dels interlocutors a definir i interpretar la situació sobre la base de les seves pròpies sospites i perjudicis, percebent que atempten a la seva imatge i sentiments. En definitiva, s'obstaculitza l'establiment de bases contextuals comunes i, en conseqüència, s'impossibilita la construcció d'un marc de referència compartit per les dues parts.
-En parlar amb un nen amb T.C. sempre haurem de tenir present aquest substrat subjectiu, doncs, els participants en parlar, es comporten d'acord amb les seves interpretacions, coneixements i sentiments vitals que constitueixen els seus marcs de referència personal.
-Sol ser freqüent que ens trobem amb nens o nenes que no respectin una mínima estructura de participació. Veus superposades entre els interlocutors, interrupcions, bloquejos i ruptures que es manifesten de moltes maneres (negativa a parlar en un primer moment, tons de veu elevats fins a arribar a cridar, silencis .....). D'aquesta manera es crea i es consolida un context de conflicte, hipotecant qualsevol possibilitat de generar acords i elements compartits. Per tant es tanca l'oportunitat a la confiança mútua.
-Així doncs, el repte principal per a pares, educadors o mestres serà trobar les formes i els medis mitjançant els quals podem transformar aquest context de conflicte, on imperen els punts de referència de cadascuna de les parts, per un context mental on l'experiència comú serveix de base per establir un sistema d'interpretació i interacció més compartit.

dijous, 7 de març del 2013

COM COMBATRE ELS POLLS



Font: Diari de Tarragona
Data de publicació: 10/12/2012
img item





El col·legi comporta, en molts casos, preocupació pel contagi dels polls. Entre un 4,9% i un 14% dels nens en edat escolar han patit aquest problema alguna vegada. Comprova com pots fer-hi front.
Generació rere generació, les plagues de polls continuen existint i semblen impossibles d’extingir. Tot i que la crisi ha retallat el pressupost de moltes famílies, el sector de productes que combaten la pediculosi no para de créixer. Només a les farmàcies, hi ha 55 productes diferents per combatre aquests paràsits. En general, tots funcionen, sempre que s’apliquin de la forma adequada.

Que aquesta plaga sigui tan difícil d’exterminar s’atribueix, precisament, a l’existència de tal varietat de tractaments, i per tant, a les diferents formes d’aplicació. Els pares es despisten entre tantes opcions i acaben aplicant els productes de manera incorrecta, provocant la seva inutilitat.

El que la majoria de gent desconeix és que, a més d’eliminats, els polls també poden ser repel·lits. Aquest tractament només s’ha d’aplicar si se sap amb seguretat que el nen no té polls i hi ha casos de contagi a l’escola o a la família. Es tracta d’un remei que s’aplica sobre el cabell sec, la protecció dura entre un i quatre dies, i el procés s’ha de repetir més endavant perquè sigui eficaç.

Si, contràriament, els polls ja existeixen i es detecten al cap d’algú, el primer que s’ha de fer és inspeccionar els caps de tota la família. És fonamental saber que els polls s’alimenten de la sang del portador cada 4-6 hores, que no volen i que es traslladen de cap a cap caminant. Cal parar especial atenció a les zones del clatell i de darrera de les orelles, ja que són les predilectes perquè els polls dipositin els ous.

Per assegurar una neteja i una prevenció completes, és important bullir o netejar amb un pediculicida els articles de cabell (com les pintes) de les persones afectades, i rentar la roba, els llençols i les tovalloles a més de 60 ºC i planxar-los a consciència, ja que els polls no resisteixen la calor.

Si hi ha objectes que han estat en contacte amb l’afectat però no poden rentar-se, la millor solució és tancar-los en una bossa hermètica durant tres dies, perquè no puguin alimentar-se de l’hoste i morin. Després, cal aspirar tots els objectes on han conviscut polls, sobretot sofàs i cadiretes, per evitar que es reprodueixin.

Sobre els tractaments existents, la millor opció és anar a la farmàcia i seguir les instruccions exposades pel fabricant. Les locions hidroalcohòliques, que s’apliquen sobre cabell sec, són les més eficaces, però no es recomanen si es tenen problemes de pell o d’asma. Per als nens menors d’un any, no s’ha d’utilitzar cap d’aquests productes.

Cap tractament assegura l’eficàcia al 100% i, després del primer intent, s’ha de comprovar l’eliminació. Set dies després, s’ha d’inspeccionar el cap de nou, i si han tornat a aparèixer paràsits, el tractament ha de començar de nou.

dimarts, 5 de març del 2013

PER QUÈ ELS NENS NECESSITEN TENIR AMICS?



Font: NYU Child Study Center
Data de publicació: 31/01/2013
img item





Les amistats són importants per ajudar els nens a desenvolupar-se emocionalment i socialment. A més, mitjançant les relacions d’amistat aprenen a establir normes, sospesar alternatives i prendre decisions.
Introducció

Els éssers humans som éssers socials. Venim al món programats per respondre i relacionar-nos amb els altres. Fins i tot els infants giren el cap com a resposta al so d’una veu humana. Ja en els primers anys de vida, els nens comencen a interactuar amb altres nens fora de l’àmbit familiar. L’amistat entre els infants és diferent a l’amistat que estableixen amb els pares i amb altres familiars. Les relacions familiars proporcionen un sentit d’intimitat més profund i proper, però no substitueixen les altres relacions. Des de la infància fins l’adultesa, passant per l’adolescència, l’amistat és una de les coses més importants de la vida.


Per a què hi són els amics?

Les amistats són importants per ajudar els nens a desenvolupar-se emocional i socialment. Proporcionen un camp d’entrenament per provar diferents maneres de relacionar-se amb els altres. A través de la interacció amb els amics, els nens aprenen a establir normes, sospesar alternatives i prendre decisions. Experimenten por, enuig, agressió i rebuig, aprenen a guanyar i a perdre i entenen el que és apropiat i el que no. També adquireixen coneixements sobre el posicionament social i les classes de poder: qui està dins, qui està fora, com dirigir i com seguir, què és just i què no, etc. Els nens aprenen que diferents persones i diferents situacions requereixen diferents comportaments, i arriben a comprendre els punts de vista d’altres persones.

Els amics proporcionen companyonia i els nens descobreixen qui són en comparar-se amb altres nens: qui és més gran, qui és més ràpid, etc. Aprenen que són similars als altres nens, però que cadascú té les seves particularitats. En els infants, l’amistat i el fet de formar part d’un grup millora el sentiment d’autoestima.

El consol i el suport que donen els amics ajuda els nens a fer front a moments difícils o a períodes de transició, com el canvi a una nova escola, l’entrada a l’adolescència, assumptes familiars complicats, decepcions, etc.

Les amistats no són un luxe, són una necessitat per a un desenvolupament psicosocial sa. Estudis previs demostren que els nens amb amics gaudeixen d’un estat de benestar òptim, d’una millor autoestima i tenen menys problemes socials en l’edat adulta que els nens que no tenen amistats. D’altra banda, els nens amb problemes a l’hora de fer amics tenen més possibilitats de sentir-se sols, de rebre burles dels companys, de tenir problemes acadèmics i d’adquirir males conductes.


Tenir amics

Quant més petits siguin els nens a l’hora de començar a tenir amics, més probable serà que tinguin amistats en edats posteriors. Un 75% de nens en edat preescolar tenen amistats, i a l’adolescència, entre un 80% i un 90% afirmen tenir amics, normalment indicant que un o dos són millors amics i els demés bons amics.

Nens i adolescents de totes les edats pensen en l’amistat en termes de reciprocitat, és a dir, el que fa cadascú per l’altre, però les relacions d’amistat canvien amb l’edat. El nen petit ajudarà un company a reconstruir una torre de blocs, el nen en edat escolar ajudarà l’amic a fer els deures, i l’adolescent donarà consell a un amic sobre un tema que aquest no vol parlar amb els pares. Encara que els termes de la reciprocitat esdevenen constants, el concepte d’amistat i del comportament associat a aquesta canvia a mesura que el nen creix.


L’amistat segons els grups d’edat

En l’edat preescolar, els nens comencen a establir contacte amb els companys, desenvolupar els fonaments de comportament del joc i fer visibles les preferències per certs companys. Identifiquen nens específics com a amics i interactuen de manera diferent amb ells. Dins d’aquest grup d’edat, l’amistat no es reflecteix a través del llenguatge, però durant el temps que passen junts estan immersos en una mateixa activitat.

Durant l’etapa escolar, els nens, generalment, trien amics que presenten alguna similitud amb ells i amb els que comparteixen interessos. A aquesta edat, els nens se solen orientar a un grup determinat d’amics. Els grups reflecteixen molts dels problemes que existeixen en qualsevol relació social: inclusió, exclusió, conformitat, independència, por o rebuig. També reflecteixen diferències de gènere. Quant més edat, els grups es tornen cada vegada més determinats pel sexe: les noies solen manifestar relacions més íntimes i de suport amb les amigues. Els nois tendeixen a formar grans grups d’amics, centrats sobretot en l’esport, mentre que les noies, en general, prefereixen formar grups més petits i mantenir converses més personals. Els grups de nenes solen ser més petits i exclusius que els de nois durant la infantesa, però a l’adolescència la situació es reverteix.

La formació de grups és un fenomen natural. Pertànyer a un grup, ja sigui d’esport, polític, etc. proporciona un sentiment de pertinença. Entre els 10 i els 12 anys es comencen a formar les colles; a mesura que els nens creixen, es recolzen més en els amics, i els prenen com a guia a seguir, en detriment dels pares. Les colles es poden formar en base a l’aparença, a les habilitats atlètiques, als resultats acadèmics, a l’estatus econòmic o social, al talent, a l’habilitat per atraure al sexe oposat, etc. Per a alguns nens, no pertànyer a cap colla és un motiu de preocupació. Alguns d’ells poden patir sentiments de rebuig si no són inclosos i, fins i tot, poden ser motiu de burles i bullying.

La quantitat de temps que els nens passen amb els amics és més gran durant l’escola primària, la secundària i l’adolescència. Els joves passen quasi un terç del seu temps en companyia. La majoria dels adolescents tendeixen a allunyar-se dels pares i d’altres familiars i, en canvi, desenvolupen uns lligams més estrets amb els companys.

Mentre que l’amistat entre els nens petits es basa, generalment, en la companyonia, els nens més grans prefereixen compartir inquietuds, pensaments i sentiments personals. Les característiques de l’amistat en la preadolescència, com la companyonia, l’ajuda, la validació, el tenir cura dels amics i la confiança són determinants, però, a més, les amistats adolescents es tornen significativament més íntimes. Els adolescents reconeixen i valoren la complexitat de les relacions humanes: consideren l’amistat un fort vincle perdurable en el temps.


Els amics i els resultats acadèmics

Sembla lògic que tenir amics a l’escola potenciï el progrés acadèmic dels nens. L’escola pot esdevenir una font d’experiències gratificants i convertir-se en un espai natural de reforçament de comunitats. Els amics es poden ajudar mútuament amb les tasques escolars i els deures, i el que és més important, fan que l’escola sigui més divertida. Estudis demostren que els nens que tenen amics i canvien de grau escolar, tenen millors resultats escolars i els és més fàcil conservar antics amics i fer-ne de nous. Paral·lelament, els adolescents que tenen amics experimenten menys problemes psicològics a l’hora de canviar de curs o d’institut.


Quan l’amistat no ajudaLa qualitat de l’amistat és important. La coneguda expressió “pressió de grup”, que comença a l’adolescència, encara que positiva per a molts, pot comportar també conseqüències negatives. Els nens que es relacionen amb altres nens que mostren conductes antisocials corren el risc de seguir aquest mateix patró de comportament. Els amics antisocials no són un bon model a seguir.

Especialment durant l’adolescència, els joves que tenen un historial de comportament difícil i unes relacions pobres amb els companys, tenen més risc d’involucrar-se en conductes delictives. Al contrari, els adolescents que tenen un historial de bones relacions i són socialment madurs tenen més capacitat de resiliència i millors aptituds per fer front als canvis i a l’estrès.



Fomentar l’amistat entre els nens


Què poden fer les escoles?

Per als nens que necessiten ajuda individualitzada:

  • Ensenyar als nens habilitats socials a través d’un coach o d’un assessor, i practicar amb ells les noves estratègies.
  • Teràpia en parella: 2 nens amb dificultat interactuen l’un amb l’altre mentre reben feedback d’un adult. 
Intervencions de grup a la classe:
  • Realitzar programes de resolució de conflictes que ensenyin els nens a trobar alternatives per gestionar els problemes.
  • Treballar tasques de cooperació, organitzar jocs, etc. que fomentin la interacció i enforteixin les aliances entre els companys.
  • Mitjançant un reforç de les habilitats socials adequades es pot millorar la sociabilitat del nen.

Què poden fer els pares?

  • Fes saber al teu fill què representa per a tu l’amistat. Aquesta transmissió és important i cal dedicar-hi esforç.
  • Respecta l’estil de sociabilitat del teu fill. Alguns nens es desenvolupen millor amb molts amics, d’altres amb menys però més íntims, etc. Alguns fan amistats de manera més ràpida mentre que d’altres necessiten més temps.
  • Ajuda al teu fill a que dediqui temps a fer amics. Això és especialment important si el nen és tímid o reticent a mantenir interaccions amb altres nens. Per exemple, ofereix casa teva perquè el nen pugui convidar companys de classe, queda amb altres famílies amb nens o suggereix-li directament que convidi algun amic.

Tot i que sovint molts pares senten que poden estar forçant massa aquestes estratègies, estudis recents indiquen que els nens que van ser reconduïts socialment tenien pares que estaven involucrats en les seves activitats socials.

Si el teu fill té problemes amb algun amic, fomenta que parli amb ell o ella i pensin de quina manera poden gestionar situacions similars si tornen a aparèixer.

És important ajudar el nen a manejar la situació de forma positiva, i també ajudar-lo a entendre les seves reaccions i sentiments. 

dilluns, 4 de març del 2013

ADICCIÓ A LES NOVES TECNOLOGIES



L’augment de l’ús de les noves tecnologies en la població general, ha anat en paral·lel al sorgiment d'una nova expressió d'un vell fenomen: La Addicció. Telefonia mòbil, videojocs, ordinador, Internet, xats, etc ... conformen aparentment l'origen del problema.
L. és una adolescent de 14 anys que dedicava una mitjana d'accés a Internet de més de 8 hores diàries. La nena, en un procés gradual però implacable, havia acabat per negar-se a seguir assistint a l'escola, i fins i tot renunciava a sortir amb les seves amigues. Quan els seus pares la van portar a consulta el seu patró horari havia canviat. L. dormia durant el dia i la nit se la passava connectada a la xarxa (xat). El més significatiu: La seva renúncia total a qualsevol altre tipus d'activitat. 

2- Descripció del problema

L'exemple de L. posa de relleu que hi ha, potencialment, subjectes que poden arribar a fer-ne un mal ús o dedica’ls-hi un temps excessiu. Aquest tipus de conductes que podríem anomenar com obsessives, tenen en comú que resulten agradables en la primera etapa, però després no poden ser controlades pel subjecte. Igual que ocorre amb altres addiccions, el subjecte acabarà efectuant aquesta conducta ja no tant per la recerca de gratificació, sinó per reduir el nivell d'ansietat que els produeix el fet de no realitzar-la. Estaríem, doncs, parlant d'una addicció en tota regla , la diferència és que no parlaríem d’una addicció química (opiacis, nicotina, alcohol, etc ...) sinó d'una addicció de caràcter psicològic. Ambdues, malauradament, solen manifestar-se conjuntament en molts dels afectats.

3- Possibles causes de l'addicció

Davant la pregunta de que si les noves tecnologies són un risc potencial per provocar addiccions, la majoria d'experts coincideixen a assenyalar que aquestes tecnologies no generen, per si mateixes, l'addicció. Les persones amb determinats problemes previs són les que més recorren a elles i fan un ús indegut de les mateixes.
Els joves més susceptibles de desenvolupar una addicció són aquells que han crescut en un ambient familiar poc propici per al seu desenvolupament i amb poca o mala comunicació amb les figures de referència. Solen ser joves amb una baixa autoestima i que tendeixen a fugir d'un món adult que els resulta hostil, refugiant- en les noves tecnologies. A això s'uneix, en el cas dels adolescents, el fet de trobar-se en un període de canvis tant físics com emocionals. La no acceptació de la pròpia imatge corporal, la baixa autoestima, la inseguretat i altres factors, poden fer de les noves tecnologies un refugi ideal perquè els adolescents projectin davant dels altres una imatge "més ideal" o fins i tot "irreal" de si mateix per fer-la més atractiva segons els vigents cànons socials.
Un nen tímid per naturalesa pot trobar en la "privacitat" del ciberespai un mitjà per alliberar-se de les ansietats que li produeixen les relacions socials diàries en contacte directe. En principi aquesta activitat, dins d'uns límits, no hauria de suposar res perniciós. La barrera de lo patològic es creua quan aquesta conducta implica tant al subjecte que l’enganxa i el condueix a la dependència. La persona redueix progressivament el seu camp d'interessos i les seves obligacions, de manera que la conducta addictiva acaba per acaparar la seva vida i no hi ha altres activitats gratificants fora de la conducta motiu d'addicció.
És, en definitiva, l'addicció, la que els impedeix desenvolupar les seves habilitats socials en la vida real, els fa hipersensibles als judicis dels altres i augmenta la seva inseguretat. A partir d'aquí es desenvolupa una tendència a l'aïllament, es trenquen les relacions socials, es produeix el fracàs escolar i apareix l'agressivitat de vegades dirigida contra els propis membres de la família.

4 - Símptomes: Quan començar a preocupa's?

1-Quan l'activitat de la qual sospitem passa a ser el centre prioritari per a la persona. Tota la resta passa a segon terme, fins i tot activitats que abans eren gratificants pel subjecte com sortir amb els amics.
2-Si es confirma un aïllament de la resta de la família. Es passa hores tancat a la seva habitació i li costa respectar fins i tot els horaris de menjar o son.
3-Es torna esquerp i irascible. Discuteix fàcilment i no atén a raons.
4-Apareix la mentida per justificar o tapar algunes de les seves conductes. En casos extrems pot haver-hi conductes de furt per aconseguir diners en el cas que ho necessiti per seguir amb la seva addicció. No reconeix que tingui un problema. No vol parlar-ne.

5- Consideracions

Les noves tecnologies han obert un camp de amplíssimes possibilitats a tots els nivells, la majoria positives. No obstant això, comporten també riscos. El problema no resideix en la tecnologia, sinó, com passa amb altres àmbits, en l'ús que fan les persones d'ella. Actualment, hi ha encara pocs estudis de naturalesa clínica, que ens puguin aportar informació vital per a una millor comprensió de tots aquests fenòmens, que segueixen sent relativament recents. És d'esperar que en un termini breu, puguem disposar de dades més exactes que ens orientin d' forma més eficaç per prevenir i mitigar l'aparició d'aquestes conductes.

6- Aproximació al tractament

El tractament s'ha d'ajustar a les peculiaritats de cada subjecte i les seves circumstàncies, tenint en compte que la major part dels afectats són adolescents i, per tant, subjectes a canvis orgànics i psicològics que es poden viure amb cert estrès. Idealment, el primer pas requereix el reconeixement del problema per part de l'afectat, és a dir, reconèixer que "està enganxat" i que després d’entendre el problema, s'adopti una actitud de motivació cap al canvi. Es valorarà la conveniència de l'abstinència total o la implantació d'un programa progressiu. En aquest últim cas es podrien fixar uns límits en temps o continguts.
Com a objectiu fonamental s’haurà de prestar especial atenció als possibles motius de base que han pogut propiciar l'addicció. Té la persona problemes d'algun tipus i l'ús de l'ordinador o altres, li permet una vàlvula d'escapament? Hi ha un altre trastorn clínic que s'expressa mitjançant aquesta conducta? Quina és la relació amb la família i amics ?.... Aquestes i altres preguntes han de ser plantejades pel clínic a l'hora d'estructurar el tractament.

L 'avaluació i el tractament s'efectuarà a diversos nivells:

1-A nivell del subjecte:
Avaluar els seus nivells d'autoestima (acceptació del propi cos). Indagar en el terreny emocional (possible presència trastorns associats: depressió, etc ...). Explorar la seva adaptació en els àmbits familiar-escolar i social (maneig d'habilitats socials, relació amb els seus iguals, cercle d'amistats ...).
Una història evolutiva pot ajudar-nos a verificar possibles conductes desadaptades amb anterioritat. Pot ser necessari, en cas d'addicció a Internet, verificar els possibles contactes de risc establerts (drogues, violència, sexe, grups anti-sistema ...).
El tractament serà personalitzat i haurà de tractar les diferents àrees afectades (millora de l'autoestima, entrenament en habilitats socials si s’escau, etc.). Tanmateix cal regular el temps o l’ús adequat del objecte causant de l’addicció mitjançant un programa conductual, que suposi posar sota control extern (pares, educadors ...) la conducta en qüestió. Lo ideal és que s'arribi a un acord amb l'afectat, per regular el temps (en el cas que no es retiri del tot).
En els casos mes lleus podem condicionar el temps d’us del aparell o activitat a la realització prèvia de tasques positives per a l'individu però de menor freqüència d'aparició (estudiar, fer activitats esportives, fer altres activitats a casa, etc). En casos més severs, es pot establir, momentàniament, una retirada total de l'element encara que això pot comportar altres problemes. En aquets casos lo millor és consultar al professional.
La incorporació a teràpies de grup pot ser molt adequada en aquests trastorns, tant per millorar les habilitats socials com en l'acceptació i motivació cap al canvi.

2-A nivell de família:
El paper de la família és molt important en el resultat del tractament. S’ha de dissenyar, segons les característiques i rols de les persones implicades, un pla que fomenti la comunicació no coercitiva i la confiança. És probable que s'hagin d'ensenyar estratègies per a la resolució de problemes i ajustar el sistema de funcionament familiar, identificant les persones amb major pes en la presa de decisions.

3-A nivell d'iguals:
Establir complicitats amb alguna persona de la seva edat amb la que tingui una bona amistat, quan és possible, suposa tenir un aliat important. Aquestes amistats poden servir de suport i acompanyament en tot el procés i en diferents àmbits extra-familiars.

diumenge, 3 de març del 2013

PER QUÈ ELS NENS HAN DE FER ESPORT?



Font: Fundación Española del Corazón
Data de publicació: 17/05/2012
img item






Cada vegada hi ha més evidències mèdiques que avalen els beneficis de l'esport per a la salut dels més joves. L'esport és un hàbit que es comença a inculcar ja en l'edat preescolar. A més, està provat que els nens esportistes tenen major concentració i són més equilibrats emocionalment.
Els científics estan cada dia més convençuts dels avantatges de fer esport ja des de la infància. En particular, la Fundación Española del corazón destaca relació directa entre mantenir el pes ideal i prevenir l’obesitat, així com la diabetis tipus 2. A més, s’incrementa el nombre de glòbuls blancs a la sang, és menys probable desenvolupar malalties com l’osteoporosi, desenvolupa l’agilitat i els reflexos i a més ajuda a prendre consciència del propi cos.

L’esport a més aporta beneficis psíquics i emocionals per al nen. En general, els nens amb un bon volum d’activitat física tenen una major capacitat de concentració, cosa que incrementa el seu rendiment escolar. A més, ajuda a combatre possibles crisis d’ansietat o de depressió. També cal destacar l’element socialitzador de l’esport, ja que els nens esportistes desenvolupen més la companyonia i menys la conducta agressiva.

L’esport que ha de fer cada nen depèn de l’edat i de les preferències. Fins als vuit anys, el més indicat per als nens són els jocs de psicomotricitat, de coordinació i d’equilibri. Els exercicis han d’ajudar a guanyar sentit del ritme i de l’espai. És important tenir en compte que, en els més petits, les activitats no han de seguir un programa rígid. Per motivar-los, és molt més eficaç buscar jocs variats o activitats familiars que us agradarà.

Més endavant, entre els 8 i els 14 anys, ja poden començar a desenvolupar qualitats físiques més específiques, i això inclou la tècnica concreta de cada esport. Finalment, superats els 14, es poden començar els entrenaments especialitzats, augmentant la càrrega de treball. La cursa de llarga distància està desaconsellada fins arribar a la maduresa.

Els experts aconsellen que la quantitat d’exercici estigui al voltant dels seixanta minuts diaris. És recomanable que l’esportista passi una revisió mèdica, com a mínim un cop l’any, per garantir que està en bona condició física.

És important tenir en compte les següents precaucions:

  • L’exercici comença de forma moderada per anar creixent en intensitat.
  • S’ha de tenir cura la hidratació abans, durant i després de l’exercici.
  • S’han d’excloure els esports que requereixin molta força física.
  • Qualsevol problema o dificultat física que aparegui s’ha de consultar el metge.

L’esport, però, està contraindicat per a nens que pateixin un retard en el creixement, alguna insuficiència renal o hepàtica, malalties metabòliques no controlades o hipertensió arterial. A més, els que pateixin obesitat hauran de tenir un pla d’entrenament específic.

divendres, 1 de març del 2013

QUIN ÉS EL TEU ESPORT?


Pistes per triar la millor opció per a cada criatura

Quin és el teu esport?
 Pistes per triar la millor opció per a cada criaturaFOTO: PERE TORDERA
El Sirius té quatre anys i és el jugador més petit de l'escoleta de rugbi de Vic, on el més gran té dotze anys. Agafa la pilota i corre. Tots els companys el persegueixen per placar-lo. Durant la persecució tots s'ho passen bé. Quan atrapen el Sirius li prenen la pilota mentre riuen. Tenen ben clar que el seu és un esport d'equip. I que respectar-se és ser jugador de rugbi, i no al revés. Van als entrenaments per passar-s'ho bé. La seva entrenadora, l'Anna Portillo, els repeteix sovint que una marca no val si la pilota no l'ha tocada tothom. "El que vull és consolidar l'equip, que s'ho passin bé", explica.
El Sirius i el seu germà, el Magne, que té sis anys, han començat a fer rugbi aquest mateix curs. El seu pare, el Germen Coll, va ser jugador de rugbi durant molt de temps i li agrada que els seus dos fills s'hagin engrescat amb aquest esport. Vist des de fora, el rugbi pot semblar un esport agressiu. Però els que hi juguen esgrimeixen que és un gran exemple de confraternitat, disciplina i respecte màxim per l'altre, sigui del propi equip o contrincant. El Germen Coll no espera que els seus fills siguin grans jugadors: si els ha apuntat a rugbi és precisament pel que els aportarà com a persones. "És un esport en què a les grades es barregen les aficions, quan cal xutar el camp es queda en silenci absolut, quan s'acaba els perdedors sempre fan un passadís als que guanyen per reconèixer la seva victòria i també hi ha un refrigeri, en què conviden els de casa", explica el Germen. "Jo encara conservo com a amics els que van ser els meus companys d'equip", afegeix.
Les edats de l'esport
El rugbi no és l'únic esport que han tastat el Sirius i el Magne, però sí el que més els ha agradat. Hi ha criatures que fan de tastaolletes. Alguns especialistes en l'estudi de l'esport no veuen inconvenient en el fet que els nens s'especialitzin, si és el que volen. D'altres creuen que fins que no tinguin més de deu anys és millor que facin activitat física amb un enfocament més poliesportiu, és a dir, que facin una mica de tot. "Així tenen un bagatge motriu més gran i el seu cos aprèn més", explica Albert Juncà, professor de didàctica de l'educació física de la Universitat de Vic i membre del Grup de Recerca en Esport i Activitat Física (GREAF). "Fins als deu anys, aproximadament, som capaços d'aprendre tot tipus d'esports i tots tenen alguna cosa bona", diu Javier Peña, també investigador del GREAF.
Sigui quina sigui la decisió, sí que cal tenir en compte que, com que estan en fase de maduració física, en l'esport infantil hi ha límits que no es poden sobrepassar. "No és aconsellable que practiquin com adults, amb grans càrregues de pes o grans volums, o fent esport massa estona", explica Peña. El seu metabolisme es recupera ràpid dels esforços, però no està preparat per resistir llargues durades. "Hi ha un enzim que no els permet aguantar aquesta despesa energètica tan intensa, no els permet allargar els esforços durant tant de temps seguit, encara que es recuperin més ràpid", explica Peña. De la mateixa manera, no poden carregar gaire pes, ja que els seus cartílags es poden tancar, fet que perjudicaria el seu creixement. En el cas de les nenes, quan es fa esport d'alt rendiment es pot arribar a retardar l'arribada de la primera menstruació. "Està comprovat que una activitat adequada els fa més corpulents i més alts, però si la pràctica de l'esport no es fa de manera saludable pot tenir conseqüències", conclou Peña.
Un espai per conviure
"L'esport té un potencial psicosocial enorme, és un dels espais de socialització més potents", afirma Juncà. Per això, triar quin esport es vol fer i com i quan no és trivial. "El primer que han de preguntar-se els pares és quin model esportiu volen per al seu fill. Un esport és bo per al nen si es correspon amb el que busca", explica Juncà. I no tan sols cal triar esport, sinó també el club on es practica.
"Cadascun té el seu propi model. Hi ha el competitiu -que busca rendiment, formar futures estrelles- i el més recreatiu. Si el nen no és hàbil, en alguns entorns pot viure l'esport com una frustració, mentre que si és molt hàbil, un club amb un esperit massa recreatiu potser no satisfarà les seves expectatives", explica Juncà. "L'esport influeix molt en l'autoestima, i els pares ho han de tenir en compte. És important valorar quin és l'esport en què se'n surt i se sent còmode", afegeix. Si el nen arriba a casa angoixat i no vol tornar-hi, és un senyal d'alarma.
Fora tòpics
A l'hora de valorar l'esport que ha triat el nen cal desfer-se de tòpics. Els esports col·lectius com el bàsquet o el futbol ofereixen una gran oportunitat per socialitzar-se, per conviure, per aprendre que hi ha unes regles, per aprendre a assaborir els èxits i pair les derrotes. Però tot depèn de com es plantegin els entrenaments. "Un esport col·lectiu pot convertir-se en un espai d'actituds que no siguin d'equip. Hi ha clubs de bàsquet amb un egoisme molt gran, en què el que és dolent és molt dolent, i el bo és molt bo", diu Juncà.
Per conèixer un club no n'hi ha prou preguntant, sinó que cal entendre també algunes de les regles internes que el regeixen, ja que, de vegades, no s'adiuen amb el que prediquen. "Per exemple, un club en què als entrenadors se'ls paga un plus per les victòries sembla clar que fomentarà la competitivitat", explica Juncà, que en la seva recerca ha estudiat la dinàmica de molts clubs. Ara bé, també matisa que "la competició en si mateixa no és dolenta, tan sols depèn de com s'enfoqui".
Pel que fa als esports aparentment més solitaris, com ara la natació o córrer, poden ser tant o més educatius que els esports d'equip. Com en tot, només depèn de com s'abordin els entrenaments. "Hi ha clubs de natació amb una gran solidaritat. Hi ha exercicis i activitats per fomentar-ho", explica Juncà.
"En tot cas, per aprofitar el potencial educatiu de l'esport sempre cal que entrenadors, pares i nens formin un triangle", diu Juncà. Quan són petits, les victòries i les derrotes les viuran sovint a través dels ulls dels adults que els acompanyen i això els farà més forts o més febles, en funció de com reaccionin els adults del voltant als seus resultats. El dia de partit, als nens els quedarà gravat si els pares s'enfaden quan perden o si tenen actituds hostils amb els contrincants. "Necessiten educadors perquè reflexionin, que els ensenyin a aprendre a controlar la frustració i també l'alegria de la victòria", conclou Juncà.