FI DEL CASAL D'ESTIU

LA HISTÒRIA D'EN DAVID COSTA MARTÍNEZ, UN NEN AMB PARÀLISI CEREBRAL

La història d’en David Costa Martínez, un nen amb paràlisi cerebral

Data de publicació: 17/10/2011

Aquest és el relat de l’Irene Costa, una noia que ha volgut compartir amb els nostres lectors l’experiència de viure amb el seu germà afectat de paràlisi cerebral i com aquest fet ha influït en la seva vida.

Quan vaig néixer, el meu germà tenia tres anys, jo era la germana petita, però al cap de pocs anys em vaig convertir també en la germana gran; com pot ser això? Molt senzill, el meu germà, en David, era un nen especial, tenia paràlisi cerebral, no podia caminar ni parlar, no hi veia bé i, donades les complicacions associades a la seva malaltia, tampoc va créixer gaire. Però ell era “ESPECIAL” i no perquè estava malalt sinó perquè era un germà diferent i únic, i això el feia molt especial.

A casa, els pares, els avis i els tiets van fer que aquella personeta tan especial fos d’allò més normal i això a vegades era difícil, perquè passava moltes estades a l’hospital, gairebé quinze dies cada mes o mes i mig. La mama deia que anaven de vacances al balneari, però, tot i ser molt petita, jo m’adonava de tot i sempre que marxaven cap a l’hospital m’enfadava i plorava perquè no m’hi deixaven anar.

La paràlisi cerebral és una malaltia, però això no vol dir que jo no hi pogués fer res. Era el meu millor company de joc. Quan estava a casa, podia jugar amb ell. El posàvem al seu cotxet o a la seva hamaca i jugàvem a papes i mames, i a l’hora del bany la mama em deixava banyar-lo a la banyera mentre ens vigilava a tots dos. Quan venien les meves amigues, el Tete també estava amb nosaltres; primer el miraven estranyades, però jo els hi explicava que no passava res, que només tenia una malaltia i podíem jugar amb ell igualment; seguidament, ens posàvem a jugar i ens ho passàvem molt bé.

El que més m’agradava de tot era l’hora d’anar a dormir; la mama em deixava posar-lo al llit amb mi i jo li explicava contes i li cantava cançons durant una estona abans que el posessin al seu bressol. Sempre em demanava que dormís amb ell, però, lògicament, la mama i el papa no em deixaven.

No pel fet de que fos un nen amb una malaltia va ser un nen trist i que no feia res, tot el contrari: era un nen molt rialler i sempre tenia un somriure a la seva bonica cara, la qual, il·luminava tota la casa. Encara que sembli impossible ens coneixia a tots per la veu i feia uns petits crits diferents per a cada un de nosaltres acompanyats del seu gran somriure.

El més increïble de tot va ser que, quan va néixer, els metges li van donar una perspectiva de vida de tan sols tres anys mes ó menys. I no va ser així, ja que en va viure onze. Va haver d’anar moltes vegades a l’hospital, però sempre tornava a casa. De fet, en una d’aquestes, els metges creien que no se’n sortiria perquè el cor li anava molt lent, però quan la mama li parlava a cau d’orella, el cor se li accelerava i els metges, perdoneu per l’expressió, però flipaven, igual que jo quan la mama m’ho explica.

I tota aquesta força d’un simple nen petit malalt i aquestes ganes de viure i d’estar amb tots nosaltres eren gràcies a tot l’amor, carinyo i positivisme que li donàvem tots, paraules de metges. Per això, davant d’una malaltia sempre s’ha d’actuar en positiu, les coses sempre van millor.



El meu germà va anar a un centre d’estimulació precoç fins als tres anys, allí l’estimulaven i milloraven el seu estil de vida. Després, fins que va morir, va anar a l’escola Alba de Reus. Allà s’ho passava molt bé amb els seus companys i les seves professores. Feien moltes coses, com ara festivals de fi de curs ―que per cert, m’encantava anar-los a veure! Em tornava boja!

També anàvem de vacances amb ell, poc, però hi anàvem. I a l’estiu, al bon temps, sortíem a la plaça, cosa que m’agradava molt també. Per carnaval ens disfressàvem, celebràvem la Palma, la Mona, el Nadal... i sobretot el seu aniversari. Com qualsevol altre infant de la seva edat.

A mida que s’anava fent gran, la seva salut empitjorava, havia de menjar per sonda, havíem de tenir bombones d’oxigen a casa perquè no respirava bé, i les seves estades a l’hospital eren cada vegada més freqüents. Tot i així, no va ser un obstacle per a que seguís fent vida més o menys normal.

El 12 d’abril de fa uns anys, el dia que va morir, va morir una part molt important de tots nosaltres, però en el fons, en David no morirà mai, perquè va venir a aquest món per il·luminar-nos la vida i ajudar-nos a ser una mica millors persones i això ho va aconseguir de sobres. Sempre va ser un gran exemple per a mi i sempre ho serà, per això, sempre intento tenir un gran somriure per a ell i per a tothom.

Dedico la biografia a la meva mare, per ajudar-me a escriure-la i al meu pare, àvia i família per donar-li sempre un carinyo més especial. I a ell, per regalar-me una infància molt bonica, especial i diferent.

Us deixo una frase que sempre em recorda a ell.

 “La força no prové de la capacitat física, prové d’una voluntat indomable.”(Mahatma Gandhi)

Irene Costa Martínez.

Aquest relat ens l’ha fet arribar el Dr. José A. Bilbao del CAP ABS Riudoms

FOTOGRAFIES DEL CASAL D'ESTIU

 Aranyes de xocolata!!! Que bones....

 Fem unes maraques!!!!

 Ens pintem la cara!!!!

Fem els barrets de mags!!!!

 Fem les capes de mags!!!

 Taller de manualitats!!!!

 Monstres....

 Carbasses...

 Monstres per menjar!!!! Que bons...

 Titelles fantasmes.....

Al casal no ha faltat la música!!!

 Jocs d'aigua!!!

 Pintem samarretes

 Ha vingut un noi anglès

 Excursió a Saladeures

Ens ho em passat molt bé!!!!!

REBEL·LIA ADOLESCENT O INDICIS D'UNA MALALTIA MENTAL?

Font: El País
Data de publicació: 19/12/2011

La por, l’angoixa o l’ensopiment són sentiments i comportaments transitoris i propis de l’adolescència, una etapa de la vida, si més no, complicada. No obstant això, malalties mentals com la depressió greu, la psicosi o l’esquizofrènia s’arriben a confondre amb l’actitud adolescent. De fet, el 75% dels trastorns mentals de l’edat adulta s’inicien a l’adolescència. Cal parar atenció si s’observa un cúmul de símptomes per recórrer a ajuda experta en cas de necessitat.

De la melancolia adolescent a la depressió. Segons José Luis Bonal, president de la Sociedad Española de Pediatría Extrahospitalaria y Atención Primaria, aquests són els símptomes que permeten diagnosticar la depressió a la pubertat:

• Cansament extrem.
• Pèrdua de pes.
• Trastorns importants del son.
• Expressen que se senten inútils o desemparats.
• Pèrdua de l’ànim i d’interès pel que li agradava.

De fet, la prevalença de la depressió se situa al voltant del 6% en els adolescents.

I si el meu fill no vol sortir de casa? Aquest símptoma, però agreujat, pot desencadenar un trastorn psicòtic incipient. El fet de prendre drogues dispara les probabilitats de patir-ne. Lluís Lalucat, director del Centre d’Higiene Mental Les Corts de Barcelona, apunta altres indicis d’aquesta malaltia mental greu:

• El noi o noia evita sortir de casa perquè creu que algú el persegueix.
• Descens brusc del seu rendiment escolar.
• Progressiu aïllament.
• Consum de cànnabis.
• Antecedents familiars de primer grau amb trastorn mental.

Si detecteu aquestes alternacions en la manera de pensar i comportar-se de l’adolescent o bé sou conscients que el vostre fill o alumne està passant per una experiència vital de risc, un metge expert en psiquiatria pot, fins i tot, millorar el pronòstic de la malaltia. De fet, l’objectiu de l’atenció mèdica davant aquests primers símptomes és evitar el deteriorament personal, aconseguir un vincle amb el professional i una bona adherència a qualsevol tractament. 

PER PROTEGIR LES DENTS DE LA CÀRIES: EL SEGELLAT DENTAL

Font: National Institutes of Health
Data de publicació: 22/02/2012

La càries és una malaltia de la dentadura molt habitual que afecta els nens i els adolescents. A més de les precaucions clàssiques i conegudes, com un raspallat correcte i una higiene adequada, el segellat dental és un recurs que cal tenir en compte.

La tècnica del segellat dental es coneix des de la dècada dels 60, i amb el temps s’ha anat perfeccionant. Actualment, consisteix en una pintura líquida, que s’aplica sobre de les zones del queixal on pot haver-hi més risc de càries. Es tracta de les "zones trituradores", aquelles que s’empren per mastegar els aliments. El líquid és del mateix color que l’esmalt dental, s’endureix ràpidament i es pot arreglar si pateix algun desperfecte.

Així, el segellat dental cobreix els buits de la mola que podrien afavorir l’aparició d’aquest trastorn. La càries és una afecció que consisteix en el creixement d’alguns bacteris i gèrmens en les restes petites de menjar, especialment de sucre, quetransformen aquestes restes en àcids. L’acidesa fa malbé l’esmalt dental i provoca que el queixal quedi buit per dins.

Els especialistes asseguren que aplicar aquesta tècnica és útil pràcticament a qualsevol edat. Així, per exemple, els odontòlegs de les entitats del National Institutes of Health (NIH) proposen el moment en què als nens els creixen els primers queixals permanents. Això sol passar entre els 5 i els 7 anys. Posteriorment, s’haurà de tornar a realitzar l’operació entre els 11 i els 14 anys, ja que apareixen els segons queixals permanents. Potser és necessària una altra capa sobre les peces dentals anomenades premolars.

En algun cas, és aconsellable aplicar la tècnica directament sobre les dents de llet, en els més petits. Això sol passar quan el nen presenta una dentadura molt irregular, o unes peces dentals amb moltes esquerdes i ranures. També pot arribar a ser recomanable l’ús per part de joves i adults, si el dentista els alerta que són especialment propensos a la càries. Els experts del NIH afirmen que si ja hi ha alguna petita càries el segellat també és beneficiós, perquè impedeix que aquesta segueixi creixent.

Malgrat aquestes indicacions, no s’ha d’oblidar que la millor prevenció és una higiene bucal correcta i constant. Els dentistes aconsellen que els pares ajudin els fills més petits a iniciar-se en l’hàbit de rentar-se les dents. Per això, han de ser ells mateixos els qui iniciïn la raspallada, i deixar que siguin els nens qui la concloguin. Com a complement, poden usar productes rics en fluor, un mineral essencial per a la cura de l’esmalt dental.

COLÒNIES I CAMPAMENTS: COM, ON I PER QUÈ

Español Català

Font: El Mundo / Guía infantil
Data de publicació: 14/06/2012

Per als nens les vacances són sinònim d'oci, activitat física i descans, encara que per a molts també d'avorriment. Així mateix, molts pares segueixen ocupats amb els llocs de treball. Són les colònies i campaments una bona opció?

El primer que has de tenir en compte és que les colònies d’estiu no han de ser una imposició per al teu fill. En qualsevol cas, és recomanable que escolliu de forma conjunta quina és la millor opció per a les activitats d’estiu. Si finalment us decanteu per unes colònies o uns campaments, millor que sigui una proposta d’acord amb les seves preferències. Això no és massa difícil, ja que l’oferta existent és molt àmplia i variada: esports, idiomes, dansa, activitats creatives, naturalesa o simplement aventures.

Es considera que qualsevol edat, a partir dels quatre anys, és bona perquè els nens vagin a aquest tipus de trobades. No obstant això, està provat que els adolescents són els que trauran més partit. Des dels tretze anys aprenen a ser més independents, però també a valorar més el benestar que els ofereixen els pares, i són més capaços de crear llaços afectius amb altres persones de la seva edat. Conviure amb altres persones, a qualsevol edat, farà el teu fill més capaç de desenvolupar habilitats socials.

Pel que fa l’equipament que han de portar, és imprescindible un calçat còmode, encara que és preferible que no sigui nou. També és recomanable portar alguna pomada que alleugi les picades d’insecte, tiretes i una crema de protecció solar. No és recomanable que es duguin consoles de videojocs, el telèfon mòbil ni altres dispositius electrònics. És bastant normal que molts nens pateixin una mica de restrenyiment durant aquests dies, per això és recomanable que mengin fibra i beguin molta aigua.

Aquí oferim algunes de les guies per assegurar-se que les colònies triades són les adequades:

• Tenen lloc en llocs nets, segurs i còmodes.
• Tenen en vigor i al dia totes les llicències i permisos que, legalment, ha de tenir un centre dedicat a aquestes activitats.
• Els monitors i responsables tenen el corresponent títol oficial.
• Compten amb personal i serveis sanitaris.
• Hi ha, en la seva base, una filosofia d’entesa.
• Especifiquen el programa d’activitats i procuren complir-lo.
• Demanen un certificat mèdic dels participants. Si el teu fill té necessitats especials (és al·lèrgic, és asmàtic, etc.) No oblidis especificar un responsable del campus.

COM REACCIONAR DAVANT L'ENRABIADA D'UN NEN

Font: MedlinePlus
Data de publicació: 06/09/2012

El nen diu "no!" A tot, crida, dóna cops de peu i plora. Una situació compromesa que sovint els pares no saben com gestionar. Fins i tot es plantegen si al nen pot passar-li alguna cosa greu o si han fet alguna cosa malament com a pares. No obstant això, aquesta és una conducta normal en els nens, i només cal saber com reaccionar.

Molts pares se senten avergonyits o impotents davant les repetides rebequeries del seu fill en públic, i tenen molts dubtes sobre quina és l’actitud a prendre. Abans que res, el més important és conservar la calma. Els crits d’un nen són estridents i desagradables, però els pares han de pensar que es tracta d’una actitud relativament natural.

Les rabioles són el resultat de la incapacitat de contenir els impulsos davant una situació de frustració. Solen aparèixer en els nens que tenen entre 12 i 18 mesos d’edat, i empitjoren entre els dos i els tres anys, un període en el qual assumeixen que són éssers independents dels pares i volen controlar aquesta independència. Si estan cansats, famolencs o malalts, les rebequeries solen ser més freqüents o intenses. En qualsevol cas, no és aconsellable que els pares cridin o colpegin el nen, ja que en la majoria de casos això empitjora la situació. Tampoc han de cedir davant les peticions del nen. En comptes d’això, el millor és portar-lo a un lloc apartat, com el lavabo o el cotxe, i allà reduir l’estrès del nen fins que la rebequeria acabi. És important fer-ho sense trencar les normes que els pares han establert.

Mentre no tingui una conducta destructiva, ignorar el nen també pot ser una solució, ja que l’enrabiada és una conducta per cridar l’atenció. Els pares no han de parlar ni reaccionar fins que el comportament acabi. Quan s’hagi calmat, els pares poden parlar serenament de l’assumpte amb el nen. Una altra tàctica que pot funcionar bé és la distracció suau cap a un altre focus d’atenció del nen.


Es poden prevenir les enrabiades?
Encara que en determinades ocasions les rebequeries són inevitables, hi ha alguns factors que poden ajudar el nen a estar menys irritable. Per exemple, que dormi i mengi a les hores correctes, i fins i tot que dormi la migdiada perquè se senti menys cansat. Els especialistes aconsellen emprar un to alegre en donar instruccions als nens, perquè soni més com una invitació que com una ordre. D’aquesta manera, redueixen les protestes. Un altre factor important és evitar les baralles i les disputes per fets irrellevants, com el color de la roba o quines sabates es posarà. Experts de l’Acadèmia Americana de Pediatria, per exemple, aconsellen als pares dir "no" només quan és imprescindible, per exemple, en qüestions de seguretat.


Quan són anormals les rebequeries?

Podem considerar que les rebequeries són anormals i necessiten ajuda d’un especialista:

• Si no minven un cop superats els 4 anys.

• Si el nen causa lesions o s’autolesiona durant una enrabiada.

• Si s’aguanta la respiració o es produeix un desmai.

• Si el nen es nega a menjar o dormir de manera reiterada.

• Si aquestes van acompanyades d’altres símptomes com malsons, terrors nocturns, involució en el control dels esfínters, mal de panxa, ansietat, o fins i tot aferrar-se als pares.